Kinichi Hagimoto, un còmic japonès, treballa a l'escenari, actua com un emcee, i supervisa l'equip amateur de beisbol Ibaraki Golds, que pertany a l'Associació Baseball japonès.
Issuji Iao treballa com a humorista japonès i actor. Duu a terme amb el duo 130R i va formar part d'un programa de Downtown Històric. Sovint apareix pels seus segments de ratpenat.
El duo de manzai 'Nicho Kenjuu,' relacionado con Yoshimoto Kogyo, se formà al juny de 1993 i va aparèixer per primer cop com la 12a classe d'estudiants de l'Escola NSC Osaka. El seu nom comú és 'Nichoken.' Van ser escollits a la fase final del Grand Prix M-1 de 2003 i el 2014 THE MANZAI de Nissin Foods. El seu nom oficial és '2chō Kengun,' escrit en lletres angleses, no en kanji 'Nichō Kengun.'
La seva Maya Morishige, una tesiia japonesa i còmica, va néixer a Hirakata, Osaka. Després de completar els seus estudis a Kitano Middle School, va anar a la Universitat de Waseda. Primer va prendre l'escenari com a actor, després va unir-se a NHK com a anunciador situat a Manchukuo. El seu robatori al cinema va travessar una cadena De parts humoroses, especialment el president de la companyia conditiona de l'Shaach 192 (Sttion Front KB) i la sèrie produïda per Toho. Durant el transcurs de la seva carrera, va realitzar en gairebé 250 pel·lícules, i va ocupar les dues opcions modernes i les peces de període jidagiki. En el tauler teatre es va guanyar l'acclaim per representar Tevye en el cérvol japonès de Fidler a la teulada. Morishige també va aparèixer en nombrosos drames de televisió i programes especials, i El 1975 es va convertir en un convidat inaugural a la conversa de Tetsuko Kovens room. Va servir durant molts anys com a president de la Unió d'Actors Japó, i El 1991 l'Emperador el va honorar. Amb l'ordre de Cultura.
Frankie Sakai, nascut Masatoshi Sakai el 13 de febrer de 1929 a la ciutat de Kagoshima, prefectura de Kagoshima, va ser un humorista, actor i músic japonès. Va estudiar a la Universitat Keio, graduant-se en Dret, i va compartir els seus anys estudiant amb companys de classe com Shōichi Kozawa i Takeo Kato. Durant el seu temps a la universitat, tocava la bateria per a la banda 'Six Lemons' a les bases militars dels Estats Units, començant el 1946. Sakai va adoptar el nom ‘Frankie’ per connectar millor amb el públic, i el 1954 va formar el grup 'Frankie Sakai and City Slickers', interpretant música paròdica inspirada en Spike Jones. Durant l'ocupació del Japó, Sakai va iniciar la seva carrera entretenint al públic amb música i comèdia en els camps de l'Exèrcit Americà. Va passar a actuar després de conèixer Bunsaku Banjo, apareixent en comèdies cinematogràfiques com Makuto Taiyo Den (1957) i la sèrie Shachō and Ekimae . La seva interpretació a Makuto Taiyo Den li va valer un Premi Cinta Blava al millor actor el 1957. Va desenvolupar una reputació de comèdia slapstick, però més tard va ampliar la seva gamma per incloure papers més emocionals. Sakai també va participar en una actuació de ballet com a suplent el 1946. Va aparèixer en diversos gèneres, incloses drames sobre qüestions socials com Watashi wa Kai ni Naritai i la kaiju eiga Mosura . La obra de Frankie Sakai s'estenia més enllà de la comèdia i el cinema. Va actuar en musicals com *Kimi mo shusse ga dekiru* i va protagonitzar drames seriosos com *I Want to Be a Shellfish*. És recordat pel públic americà pel seu paper de Lord Yabu en la producció televisiva de *Shōgun* (anys 80), i va interpretar Tokugawa Ieyasu en *Onna Taikōki* (1981) i Nagasaki Enki en *Taiheiki* (1991). També va demostrar un interès profund per l'art tradicional japonès, particularment les estampes ukiyo-e, col·leccionant-les i produint la pel·lícula *Sharaku* (1995), que va dirigir, coescriure i protagonitzar. Sakai va impartir classes de teatre a la Universitat d'Art d'Osaka des de 1967 i es va convertir en professor el 1974. Va rebre la Medalla amb Llengüeta Lila el 1994 pels seus esforços. Frankie Sakai va morir el 10 de juny de 1996, a causa d'una insuficiència hepàtica.
Representant de l'actor ManveenCowinor Comed Babilian Haruya Kawada L'obertura dels suposats nois d'entreteniment Home Close Home Yoshimoto Sea i bell cel prop de Home MeansE Home El pare recent Posts Home Home Preguerra Tòquio Yosmoto centre Close Home de Negocis
El humorista, actor i cantant japonès Enoken (エノケン), nascut l'11 d'octubre de 1904 al barri d'Aoyama a Tòquio, era àmpliament conegut arreu del Japó. El seu nom de bateig era 榎本健一. Va començar la seva carrera a l'escena a Asakusa als anys vint, inicialment com a membre del cor de l'òpera 'Carmen' al març de 1922 a la Sala Kinryu. Des de 1919, va ser aprenent de l'actor 柳田貞一 al 'Konishi Grand Opera'. Els seus pares eren propietaris d'una botiga de cracers de arròs, i un acte improvisat de menjar grans de arròs com un mico al voltant de 1923 el va portar a dedicar-se a la comèdia. L'estil còmic d'Enoken combinava cant, dansa, acrobàcies i improvisacions. Va influir significativament en el teatre de Tòquio abans de la Segona Guerra Mundial a través dels seus espectacles escènics, aparicions a la ràdio i papers al cinema. Després del Gran Terremot de Kantō de 1923, va canviar el seu focus cap al teatre còmic i va interpretar esquets còmiques amb amics a Kyoto. El 1929 es va unir a la companyia Casino Folies, guanyant popularitat pel seu humor ràpid i sense sentit, i aquell mateix any va fundar breument 'Casino-Fourlee'. El 1930, va llançar la seva pròpia companyia, Enoken Gekidan. Va protagonitzar Enoken no Seishun Suikoden el 1934, dirigida per Kajirō Yamamoto, guanyant popularitat a nivell nacional, i més tard va aparèixer en la primera pel·lícula sonora, Enoken no Seishun Suito-den (1940). Va col·laborar amb els directors Kajirō Yamamoto, Nobuo Nakagawa i Akira Kurosawa en pel·lícules, incloent-hi aparèixer a La cua del tigre de Kurosawa. Els seus moviments enèrgics a l'escenari eren un tret distintiu de les seves actuacions. Enoken va continuar sent un actor còmic popular durant els períodes pre- i postguerra, sovint protagonitzant pel·lícules de drama històric i drama samurai, parodiant figures històriques japoneses com Kondō Isami i Sakamoto Ryōma. També va aparèixer en altres pel·lícules notables com Enoken no Chakkari Kinta , Enoken no Hokkai-bo i Son Goku . Va gravar moltes cançons per a Polydor, versionant cançons de jazz populars i melodies estrangeres amb lletres modificades. Era considerat "El Rei de la Comèdia", i la seva època sovint es referia com a 'Enoken-Ryūpa' al costat de Kokawa Ryūpa. Va rebre la Medalla del Lliri Purpúria el 1960. Malauradament, la necrosi de la seva cama dreta als anys 50 va provocar l'amputació i va truncar la seva carrera, tot i que va fer un retorn al Teatre Shinjuku Koma el 1963 amb una cama pròtesica. Va morir el 7 de gener de 1970, a causa d'una insuficiència hepàtica als 65 anys, després d'un ictus causat per ser estafat durant una gira a Taiwan. Les seves contribucions al entreteniment japonès es conserven als Arxius de l'NHK.
Masaaki Sakai, conegut com a periodista de Tòquio, es celebra a tot el Japó. Per a teleespectadors en anglès, es reconeix més com l'actor principal a la sèrie de televisió.
Mato Fujita, el nom del naixement de Mato Harada, era un actor japonès. Va néixer al districte d'Ikebukuro de Tòquio, el fill de l'estrella silenciosa de l'Schttiff, Rintar Fujima, i va començar a treballar com a humorista el 1952.
Pinko Izumi, també coneguda com ピンクイズミ als llocs web de comèdia, és una actriu i cantant japonesa nascuda Sayo Takemoto a Nihonbashi, Tòquio, l'11 de setembre de 1947. Va assistir a l'Escola Elemental Higashi-Shinagawa Número 2 de la Prefectura Metropolitana de Tòquio i a l'Escola Intermèdia Municipal de Shinagawa Hino abans de deixar els Estudis Superiors de Música del Japó el 1966. La seva carrera va començar com a *kayo enkagakusha* (intèrpret de cançons i converses) amb el nom de Mari Misaka, sota la tutela de Makoto Maki. Aquest període va implicar treballar en clubs de cabaret, on va experimentar condicions difícils incloent-hi assetjament i comentaris ofensius del públic. La transició d'Izumi a la televisió va arribar el 1975 quan el seu estil d'expressió amussant va portar-la a un rol com a reportera a Television Sanmen Kiji Weekender , cosa que va provocar un canvi de nom a Pinko Izumi. El seu primer reportatge va implicar l'observació del comportament sexual dels porcs, i ràpidament va guanyar atenció, cosa que va portar a invitacions a drames televisius del director de TBS Nobuichi Kamikata. Va debutar com a actriu aquell mateix any amb Kobe International Gang i va protagonitzar el seu primer drama, Hanafubuki Hashigo Kazoku . El 1977, va publicar el seu senzill debut, “Airen Chō” (Papallona Melancòlica), que va tenir un èxit moderat, arribant al número 37 dels charts d'Oricon i venent 109.000 còpies. Va expressar un desig de llarg termini d'aparèixer a la NHK Kohaku Uta Gassen , aconseguint finalment aquest objectiu el 2014. La carrera de Pinko Izumi s'ha estès per dècades i ha abastat diversos rols a la televisió, el cinema i l'escenari. És particularment reconeguda pel seu paper de Fuji a la drama taiga de NHK Oshin (1983-1984), que li va valer un gran reconeixement. Ha aparegut freqüentment en obres de Bridda Sugita després dels elogis del guionista d' Oshin . Va protagonitzar Sanga Moyu (1984), Inochi (1986) i Onna Taikoki (1981) com a Asahi no kata. Des de 1990, ha estat una figura constant a Wataru Seken wa Oni Bakari , interpretant Kojima Satsuki. També va aparèixer a Onna to Ai to Mystery del 2001 fins al present i va interpretar Kaneko Akiko a Blackjack ni Yoroshiku (2003) i Kato Kimie a Misora Hibari Tanjo Monogatari (2005). Va protagonitzar Old Car (2023) i està programada per aparèixer a Zagin de Shisu! (2024). El 1989, es va casar amb el gastroenteròleg Motoe Kabemoto. Les seves contribucions al entreteniment japonès van ser reconegudes el 2019 amb el Premi del Comissari d'Afers Culturals i l'Orde de l'Alba Ascendent, 4a Classe, Raigs daurats amb Rosetó.
Takeshi Kitano, també conegut com Beat Takeshi (nascut 北野 武), és un artista japonès amb una carrera diversa que abasta la comèdia, l'actuació, la televisió i el cinema. Va néixer el 18 de gener de 1947 al barri d'Itabashi, a Tòquio, i es va créixer a Adachi, Tòquio. El seu pare, Kikujiro Kitano, era pintor, i la seva mare es deia Saki Kitano. Kitano va assistir a diverses escoles, incloent l'Escola Elemental Umejima Primera, la Quarta Escola Secundària i l'Institut Metropolità d'Itabashi de Tòquio. Va estudiar breument enginyeria mecànica a la Universitat de Meiji, però la va abandonar als 19 anys. Abans d'aconseguir la fama, va tenir diversos treballs, incloent-hi treballar com a operador d'ascensor al club striptease Asakusa France-za, venedor de caramels i treballador de demolició. El recorregut còmic de Kitano va començar de debud en 1973 quan va formar el duo humorístic Two Beat amb Kiyoshi Kaneko (Beat Kiyoshi). Two Beat va guanyar ràpidament popularitat durant l'auge de la comèdia *stand-up* a principis dels anys 80, reconegut pel seu humor negre satíric i contundent que sovint abordava qüestions socials. Van aparèixer en programes de televisió com THE MANZAI i Ore-tachi Hyōkinzoku . És considerat un dels "Tres Grans de la Comèdia" del Japó al costat d'Hitoshi Matsushima i Tamori. Kitano també va presentar el popular programa de jocs Takeshi's Castle de 1986 a 1990, que va assolir una audiència màxima del 24,7% i posteriorment es va emetre als Estats Units com Most Extreme Elimination Challenge . Més enllà de la comèdia, Kitano va evolucionar cap a l'actuació i la direcció. Va aparèixer a la pel·lícula de Nagisa Ōshima, Merry Christmas, Mr. Lawrence , el 1983. Va debutar com a director el 1989 amb Violent Cop , i va continuar escrivint i dirigint pel·lícules. El 1997, va rebre el prestigiós premi Lleó d'Or al Festival de Cinema de Venècia per Hana-bi . Kitano va completar la seva trilogia criminal Outrage a l'octubre de 2017 amb Outrage Coda . Al llarg de la seva carrera, ha estat reconegut amb nombrosos honors, incloent l'Ordre de les Arts i les Lletres franceses (Comandeur) el 2010, la Legió d'Honor (Oficial) el 2016 i l'Orde del Sol Naixent amb Raigs el 2018. Va estar casat amb Michi Nakamori des de 1980 fins al seu divorci el 2019.
Tony Tani, nascut Ōtani Shōtarō a Tòquio el 14 d'octubre de 1917, va ser un artista japonès actiu principalment durant la dècada de 1950. Encara que el seu lloc de naixement és disputat entre Japanbridge Komachomachi i Ginza, més tard va assistir a l'Escola Secundària Pública Prefectural Tercera de Tòquio el 1931 abans d'abandonar-la el 1933. Va servir a l'Exèrcit Imperial Japonès del 1938 al 1940. Durant l'ocupació aliada, Tani va treballar per a les forces d'ocupació i la Creu Roja Americana, gestionant espectacles i organitzant artistes japonesos. Tani va guanyar popularitat a principis dels anys 50 com a mestre de cerimònies en concerts de jazz. La seva personalitat escènica era teatral i plena d'energia, combinant un llenguatge arcaic amb frases fetes i anglès pixarrau, sovint anomenat 'Tony English' o 'Tony-nglish'. Utilitzava ulleres andrògines, un bigot prim com un llapis, vestits elegants i una perruca per crear la seva aparició distintiva, i famosament es deia a si mateix 'El Noi Més Guapo Número U'. La seva sàtira se centrava en les idees americanes sobre el poble japonès, a més de l'efecte de la influència de l'ocupació dels EUA sobre la cultura japonesa; els concerts de jazz i l'imitació de l'estil americà eren satiritzats per ell. L'estil únic de Tani incloïa l'ús d'un soroban (àbac japonès) com a instrument rítmic, burlescant l'èmfasi econòmica del Japó en el període postbèl·lic. També utilitzava frases com "saizan-su," "okonba," "katei no jijō," i "bakka ja nakarō ka." Durant els primers anys cinquanta, Tani va experimentar l'apogeu de la seva vida professional, fent d'amfitrió en programes de ràdio i en locals de balls. A partir del 1962, va obtenir un reconeixement més ampli com a presentador del programa de televisió 'Abeok Kyōgassen'. No obstant això, un canvi significatiu es va produir el 1955 després de la segrestació del seu fill major, cosa que va provocar una disminució de la seva popularitat. Els crítics socials el van veure com un símbol de la ‘colonització’ americana, i alguns públics van començar a criticar el seu estil burlesc. Malgrat això, va intentar revitalitzar la seva carrera en els anys posteriors, reprenent les activitats escèniques el 1986, planejades per Yongu Sōsuke. El 1987, Eiichi Ohtaki va produir l'àlbum This is Mr. Tony Tani , que incloïa les seves gravacions musicals de novel·la. Tani va morir el 16 de juliol de 1987, deixant enrere un llegat que inclou haver influït el creador de manga Fujio Akatsuka, que es va basar en ell per crear el personatge Iyami, i haver inspirat un personatge en un episodi de Pokémon del 2011.
Albània
1
Armènia
2
Argentina
36
Àustria
27
Austràlia
52
Azerbaidjan
1
Bangladesh
1
Bèlgica
13
Bulgària
57
Benín
2
Bolívia
1
Brasil
27
Belarús
2
Canadà
125
República Democràtica del Congo
3
Suïssa
17
Côte d’Ivoire
1
Xile
15
Camerun
1
Xina
8
Colòmbia
4
Cuba
4
Txèquia
7
Alemanya
188
Dinamarca
17
República Dominicana
1
Algèria
2
Equador
2
Estònia
5
Egipte
10
Espanya
74
Etiòpia
1
Finlàndia
15
França
214
Regne Unit
365
Geòrgia
1
Ghana
3
Grècia
18
Guatemala
1
Croàcia
2
Haití
1
Hongria
7
Indonèsia
23
Irlanda
31
Israel
10
Índia
47
Iraq
3
Iran
6
Islàndia
4
Itàlia
136
Jamaica
1
Kenya
3
Corea del Sud
20
Kazakhstan
3
Líban
5
Sri Lanka
1
Lituània
1
Letònia
1
Marroc
17
Myanmar (Birmània)
1
Malta
1
Malawi
2
Mèxic
28
Malàisia
7
Nigèria
19
Nicaragua
2
Països Baixos
2
Noruega
12
Nepal
3
Nova Zelanda
9
Perú
2
Filipines
35
Pakistan
7
Polònia
8
Portugal
7
Qatar
1
Romania
1
Sèrbia
4
Rússia
9
Aràbia Saudí
4
Suècia
101
Singapur
3
Eslovènia
4
Eslovàquia
2
El Salvador
1
Síria
1
Tailàndia
2
Tunísia
4
Turquia
5
Taiwan
1
Ucraïna
11
Uganda
7
Estats Units
213
Uruguai
4
Uzbekistan
1
Veneçuela
5
Vietnam
1
Sud-àfrica
3
Zimbàbue
1
Japó té una de les cultures còmico-tesurals més distintives del món, amb una àmplia gamma d’intèrprets que treballen a través de la televisió, la comèdia en estil de monòleg, manzai, conte, rakugo, cinema, teatre i entreteniment digital. La comèdia japonesa, sovint anomenada de manera àmplia *owarai*, inclou molts formats i tradicions de representació diferents en lloc de dependre d’un únic estil.
Tòquio i Osaka són centres importants de la comèdia japonesa, amb Osaka particularment associada a la tradició del manzai del país. Els programes de televisió de comèdia i els programes de varietats també han tingut un paper important en fer que els humoristes siguin coneguts pel públic de tot el Japó.
Japó ha produït molts humoristes que s'han convertit en personalitats destacades de la televisió i l'espectacle. Noms coneguts associats a la comèdia japonesa inclouen Takeshi Kitano, Hitoshi Matsumoto, Sanma Akashiya, Tamori, Shinsuke Shimada, Downtown, Cocorico, Sandwichman i Audrey.
Els còmic japonesos sovint treballen com a part de parelles o grups humorístics en comptes de fer actuacions exclusivament com a comediants individuals. Alguns també s'han convertit en presentadors de televisió, actors, cineastes, escriptors i productors, fent que la comèdia sigui una part important de la indústria de l'entreteniment més àmplia del Japó.
Una nova generació d'intèrprets també ha creat audiències a través de YouTube, plataformes de streaming, podcasts i xarxes socials, afegint nous formats a les tradicionals formes còmiques del Japó.
La comèdia japonesa inclou diverses formes distintes. La manzai és una actuació per a dues persones en la qual els còmedis solen interpretar rols contrastants, amb un intèrpret que fa les bases i l'altre respon amb acudits, correccions o comentaris ràpids. El conte s’assembla més a la comèdia d’esquetes, utilitzant personatges i situacions per crear històries humorístiques.
Una altra forma tradicional és el rakugo, en què un sol intèrpret explica una història humorística mentre està assegut, utilitzant canvis de veu i expressió per representar diferents personatges. Aquestes tradicions conviuen amb la comèdia televisiva contemporània, la improvisació i altres formes d'espectacle en viu.
Els còmic japonesos sovint exploren situacions quotidianes, relacions, comportament social, feina i observacions culturals. El joc de paraules, el temps, les reaccions exagerades i els personatges còmiques ben desenvolupats poden ser elements importants de les actuacions.
La televisió és central a la cultura còmica japonesa. Els programes de varietats sovint presenten còmedis al costat d'actors, músics i altres artistes, mentre que els concursos de comèdia i els programes especials ofereixen oportunitats perquè els intèrprets obtinguin reconeixement nacional.
Japó també té una sòlida infraestructura de comèdia en viu, especialment a Tòquio i Osaka. Teatres de comèdia i llocs d'entreteniment ofereixen espais per a actius consagrats i també per a intèrprets que desenvolupen el seu material.
Les plataformes digitals han afegit una altra dimensió a l'escena. YouTube, els serveis de *streaming* i les xarxes socials permeten als còmedis i grups de comèdia japonesos arribar directament al públic i experimentar amb formats fora de la televisió tradicional.
Sigui que t'interessin els comediants japonesos, els intèrprets de manzai, els conjunts còmiques, el rakugo tradicional o la comèdia japonesa contemporània, Japó ofereix una col·lecció notablement variada d'estils i personalitats.
Explora GiggleTime per descobrir còmiques i còmics del Japó, aprèn més sobre els artistes individuals i explora la comèdia japonesa al costat de còmiques i còmics de països d'arreu del món.
