Pierre Chamsurian, un humorista libanès Armènia, actor i manté un artista de Pierre Chammashi, es coneix molt bé entre audiències àrabs i armenis al Líban i durant la diaspora armeni.
Pierre Dac, nascut André Isaac el 15 d'agost de 1893 a Châlons-sur-Marne, França, va ser un humorista francès. La seva família, originària d'Alsàcia (Uttenheim i Niederbronn-les-Bains), tenia arrels jueves i va emigrar després de la Guerra Franco-Prussiana. El seu pare, Salomon Isaac, era esbotxador, i la família es va traslladar a París quan Dac tenia tres anys. Va prendre lliçons de violí de petit, però el van expulsar de l'escola el 1908 per una broma. La carrera de Dac va començar als anys 20 com a cancioner en cabarets com La Muse rouge i La Vache enragée. El 1938 va crear la revista satírica *L'Os à moelle*, que va guanyar popularitat abans de ser suspesa per la censura nazi. Va aparèixer en pel·lícules com *Voilà Montmartre* (1934) i *Juanita* (1935). L’any 1941, escapant del conflicte de la Segona Guerra Mundial, va buscar refugi a Londres. Allà, va col·laborar amb Radio Londres, un servei de la BBC que arribava a França ocupada, component cançons humorístiques i fent rutines còmiques. Va ser detingut a Espanya mentre intentava arribar a Londres i va passar diversos mesos a les presons de Franco. Després de la Segona Guerra Mundial, Dac va formar un duet còmic amb Francis Blanche, i junts van crear i presentar sèries de ràdio populars com *Malheur aux barbus*, *Signé Furax* i *Bons Baisers de partout*. Dac va encunyar el terme còmic 'Schmilblick', descrit com a 'rígidament integral, que no serveix per res absolutament i per tant pot servir per tot', i va popularitzar la paraula “loufoque”. També va inventar el biglotron i la recepta de la melmelada de fideus. Va ser iniciat a la Maçoneria l'any 1926 i va crear un ritual maçònic paròdic anomenat 'Le rite des Voyous'. Pierre Dac va rebre diverses distincions al llarg de la seva vida; entre elles, la Croix de Guerre (tant de 1914-1918 com de 1939-1945), la Medalla de la Resistència i la distinció d'ésser nomenat Cavaller de l'Ordre de la Legió d'Honor. Fins a la seva mort el 9 de febrer de 1975, a París, va romandre actiu en el cinema i la televisió, amb papers en produccions com *La Famille Anodin* (1956) i *Ne jouez pas avec les Martiens* (1968).
Pierre Desproges, va néixer el 9 de maig de 193 9 a Pantin i va morir el 18 d'abril de 1988 a Neuillymaymaymaur dankaSeine, va ser famosa francès humorista pel seu humor negre, la seva actitud anticonformista i la seva tendència cap a l'absurd.
Pierre Étaix, nascut el 23 de novembre de 1928 a Roanne, França, va ser un pallasso, còmic i cineasta francès. Els seus pares eren Edmond Étaix, un comerciant de cuir, i Berthe Tacher. Inicialment, va seguir una formació com a dissenyador gràfic, estudiant vitralls amb Théodore-Gérard Hanssen i guanyant-se la vida com a il·lustrador de revistes. Al principi de la seva carrera, va actuar en diversos cabarets i teatres musicals com ara Le Cheval d'Or, Les Trois Baudets, l'ABC, l'Alhambra, Bobino i l'Olympia, i també va treballar com a pallasso amb Nino. La carrera d’Étaix va experimentar un gir significatiu quan va començar a treballar per a Jacques Tati el 1954. Va contribuir com a dibuixant i creador de gags a Mon Oncle , col·laborant en el seu rodatge el 1958, i va dissenyar pòsters per a la pel·lícula i la seva posterior reestrena, Les Vacances de Monsieur Hulot . També va aparèixer a Jour de fête de Tati a l’Olympia el 1960. Influït per còmics de slapstick com Buster Keaton, Harold Lloyd, Harry Langdon, Max Linder, Charlie Chaplin i Laurel i Hardy, Étaix va començar a establir el seu propi estil còmic, caracteritzat per l’elegància del slapstick i la meticulositat en el temps. Va dirigir el seu primer curtmetratge, Rupture , co-signat amb Jean-Claude Carrière, i va seguir-ho amb el curtmetratge guardonat amb l’Oscar Heureux Anniversaire el 1963, també co-signat amb Carrière. Els llargmetratges d'Étaix inclouen El Pretèsit (1962), Yoyo (1965), Tant que tinguem salut (1965), El Gran Amor (1968) i Terra de la llet i el mel (1971). Les seves pel·lícules sovint satiritzen la vida moderna, el soroll i la publicitat. Un conflicte legal va fer que les pel·lícules d'Étaix fossin inaccessibles a partir dels anys 70; no obstant això, després d'una decisió judicial, van ser restaurades i projectades públicament de nou el 2010. Étaix i Annie Fratellini van fundar junts l'École nationale de cirque el 1973; s'havien casat el 1969 i posteriorment van fer gira amb el seu propi circ, durant el qual Étaix va actuar com a pagès blanc. Va rebre el Premi Louis Delluc el 1962 per Le Soupirant i li van atorgar la Insígnia de Comandant de les Arts i les Lletres el 2013. Pierre Étaix va morir l'14 d'octubre de 2016, a París, als 87 anys, deixant un llegat com a mestre del burlesc poètic i una figura important del cinema francès de gag.
Pierre Palmade, nascut el 23 de març de 1968 a Bordeus, França, és un artista francès polifacètic. Actua com a actor, còmic, director d'escena i dramaturg. Habet assistit a l'escola Paul-Antin, al col·legi Alain-Fournier i al liceu Michel-Montaigne a Bordeus, va abandonar els estudis preparatoris de l'HEC per seguir una carrera a París. Palmade va guanyar reconeixement com a humorista a la tardor dels anys 80, participant inicialment en programes de comèdia d'esquetxos i posteriorment apareixent al programa de televisió *La Classe* el 1988. El seu estil còmic sovint implica representar personatges desagradables o irritants, i és conegut pel seu tipus de comèdia que involucra personatges i situacions. A la dècada de 1990, Palmade va passar a escriure i interpretar els seus propis espectacles de comèdia en viu i va escriure una obra de teatre, Pièce montée , per Jacqueline Maillan el 1991. Va col·laborar amb Muriel Robin i Michèle Laroque en la sèrie d'obres de teatre Ils s'aiment , que es va estrenar el 1996 i va continuar el 2001. Aquestes produccions van ser nominades als Premis Molière, un prestigiós guardó teatral francès. Palmade també va escriure per a artistes com Jean-Marie Bigard, Mimie Mathy i Guy Bedos. La carrera de Palmade s'estén més enllà de l'escenari; ha aparegut a 67 pel·lícules i ha escrit per a 12 pel·lícules, incloent-hi la coautoria de Pédale douce i Pédale dure . Va protagonitzar Assurancetourix a Asterix i Obélix contra Cèsar (1998) i va interpretar Jacques Chazot a la pel·lícula biogràfica Sagan (2008), que va rebre crítiques negatives. De 1993 a 2021, va participar en els espectacles d’ Enfoirés . Va presentar el programa de comèdia d'esquetxos Made in Palmade a France 3 del setembre de 2007 al desembre de 2007. En els últims anys, la seva vida ha estat marcada per reptes legals i de salut; va admetre patir addicció a les drogues el 2019 i es va enfrontar a càrregues relacionades amb drogues. Va estar involucrat en un accident de cotxe greu al febrer de 2023 mentre conduïa sota la influència de cocaïna, cosa que va provocar ferides greus a altres persones i la mort d'un nadó. A novembre de 2024, als 56 anys, està confinat en un centre residencial de tractament amb etiquetatge electrònic, enfrontant càrregues incloent-hi lesions corporals greus i homicidi involuntari.
Pierre Repp, nascut Pierre Alphonse Léon Frédéric Bouclet el 5 de novembre de 1909 a Saint-Pol-sur-Ternoise, va ser un humorista i actor francès. Inicialment va estudiar al Conservatori de Lille i va obtenir un títol de Batxillerat abans de prestar servei militar a principis dels anys trenta. Després del seu servei militar, es va traslladar a París i va començar la seva carrera actuant en cabarets. El seu matrimoni amb Ferdinande Alice Andrée Bouclet, cosina seva, va tenir lloc el 14 d'agost de 1930 a Lille. Sovint actuava en music-halls i cabarets tant a París com en gira, establint-se com una figura destacada en l'espectacle francès. L'estil còmic de Repp es caracteritzava pel seu talent únic de ‘bafouilleur’, o talent per balbucejar. Simulava humorísticament el tartamudeig, sovint substituint paraules amb alternatives sorprenents i utilitzant jocs de paraules. Un esbós particularment famós, "Les crêpes", demostrava una recepta amb pronunciacions còmiques errònies i continua sent una referència humorística, com ha assenyalat Stéphane De Groodt. Aquest esbós també es va publicar com a cançó en un disc el 1960, juntament amb altres cançons com 'La Machine à laver'. Va col·laborar amb artistes com Boris Vian i Fernand Raynaud, i va aparèixer en nombroses obres de teatre i programes de televisió, incloses les emissions televisives de Guy Lux als anys 70 i les de Michel Drucker. Les seves aparicions es van estendre també a la televisió belga a 'Zygomaticorama'. Al llarg de la seva carrera, Repp va tenir papers en aproximadament 100 pel·lícules, sovint com a personatge secundari, incloent-hi títols notables com ‘Bonjour sourire’ i ‘Les Quatre Cents Coups,’ cosa que va contribuir al seu lloc en la història del cinema francès. També va participar a 'Le Nouveau Testament' al costat de Fernand Gravey. El 1982, va actuar al Casino de París per a la Fondation Perce-Neige. Era membre de la Société des Rosati. Pierre Repp va morir l’1 de novembre de 1986, als quasi 77 anys, a Plessis-Trévise i va ser enterrat al nou cementiri de Vincennes. El 2018, un assaig titulat 'Pierre Repp, Bégayer, exister, écrire' de Nicolas Le Golvan va explorar la seva vida i obra.
Pierre-François Martin-Laval, sovint anomenat PEF o Pef, va ser un actor, director de cinema, guionista i director teatral francès. Nascut a Marsella el 25 de juny de 1968, fill de Denis Martin-Laval, va començar la seva formació com a actor del 1988 al 1991 sota la tutela d'Isabelle Nanty i Denise Bonal. Durant aquest període, va conèixer Marina Foïs, Élise Larnicol, Maurice Barthélemy, Jean-Paul Rouve i Pascal Vincent, persones que més tard esdevindrien membres integrals d’un equip de comèdia. El duo còmic 'Les Robins des Bois' va ser creat per Martin-Laval el 1996 juntament amb els seus companys de classe. Inicialment anomenada 'The Royal Imperial Green Rabbit Company', ràpidament es van rebatejar amb el nom del seu primer espectacle exitós, 'Robins des bois'. L’obra va tenir la seva estrena al Théâtre des Sablons a Fontainebleau i es va presentar més de 250 vegades al Théâtre de la Gaîté-Montparnasse i després al Splendid. Dominique Farrugia va descobrir Les Robins des Bois i els va produir al canal Comédie!, on van aparèixer a 'La Grosse Emission' de novembre de 1997 a juny de 1999, i posteriorment a 'Nulle part ailleurs' de Canal+ de setembre de 1999 al 2001. Durant el seu temps amb Les Robins des Bois, que va durar des dels anys 90 fins als anys 2000, va interpretar personatges recurrents com Pouf le Cascadeur, Commissaire Van Loc, Monsieur Merdocu, Maître Marcadet, Madame Marcadet i Professeur Cigalon. A part del seu treball amb Les Robins des Bois, Martin-Laval ha desenvolupat una carrera diversa. Va dirigir 'Éric et Ramzy' de 1996 a 1998 i va dirigir la pel·lícula 'Essaye-moi' el 2006, protagonitzada per Julie Depardieu, Pierre Richard, Kad Merad i Marina Foïs. També va dirigir 'Serial Teachers' el 2013 i la seva seqüela el 2015, així com 'Gaston Lagaffe' el 2018. Entre els seus treballs d'interpretació destaquen papers en pel·lícules com Vilaine (2008), Modern Love (2008), L'un dans l'autre (2016), Mon poussin (2016) i Un jour mon prince ! (2016). També va posar veu a Emile en la versió francesa de 'Ratatouille' el 2007, va aparèixer a 'Capitaine Marleau' el 2018 i 'The Disappearance' el 2015. Va dirigir i interpretar a l'obra de teatre 'Robin des Bois d'à peu près Alexandre Dumas' el 1997, i va dirigir el musical Spamalot al Théâtre Comédia el 2010, repetint el paper de Rei Artús de 2013 a 2014 al Bobino.
Pieter-Dirk Uys va néixer el 28 de setembre de 1945 a Ciutat del Cap, Sud-àfrica. Va créixer a Ciutat del Cap i va assistir a l'escola Nassau a Mowbray. El seu pare, Hannes Uys, era un músic i organista afrikàner calvinista, mentre que la seva mare, Helga Bassel, era una pianista de concert nascuda a Berlín que va escapar de l'Alemanya nazi; la seva germana, Tessa Uys, més tard es va convertir en pianista de concert amb seu a Londres després de ser ensenyada de piano per la seva mare. Criat en un ambient de NG Kerk (Església Reformada Holandesa), Uys va obtenir un grau de llicenciatura en arts pel Departament de Teatre de la Universitat de Ciutat del Cap, on va estudiar amb professors com Rosalie van der Gucht, Mavis Taylor i Robert Mohr. En el seu retorn a Ciutat del Cap, Uys va acceptar feines independents com a dramaturg, actor i director escènic. Va escriure i dirigir obres com *Popcorn*, *Selle Ou Storie*, *Pity About People*, *God's Forgotten* i *Karnaval*, que es van estrenar al Teatre Space. Es va unir al Teatre Space com a actor, dramaturg i director escènic actiu, participant en nombroses obres i dirigint diverses produccions. Uys és àmpliament conegut per haver creat i interpretat el personatge d'Evita Bezuidenhout, una socialite afrikaans i activista política inspirada en Dame Edna Everage de Barry Humphries. Evita Bezuidenhout va ocupar la posició d'ex-ambaixadora de Bapetikosweti, que era un bantustan inventat. A partir de finals dels anys 70, va començar a imitar figures polítiques sud-africanes; la seva obra 'Paradise is Closing Down' va tenir representacions a Londres i al Festival d'Edimburg el 1979, i posteriorment va ser adaptada per a Granada Television el 1981. 'Adapt or Dye', el seu espectacle, es va estrenar al Market Theatre de Johannesburg el 1981 i va continuar amb un total de 280 representacions. Uys va utilitzar l'humor per criticar les polítiques d'apartheid de Sud-àfrica i ha estat un defensor dels drets dels homosexuals. Va obrir Evita se Perron, un local de cabaret a Darling, a la Província del Cap Occidental, convertint una antiga estació de tren. Com a actor, còmic, satirista, autor i dramaturg, ha creat i presentat 18 obres de teatre, revistes i espectacles d'un sol home; entre aquests hi ha 'Foreign Aids', que va rebre un premi Obie al maig del 2004 i un Premi Teddy Especial al Festival Internacional de Cinema de Berlín el 2011. Actualment viu a Darling i actua davant públics corporatius, abordant les realitats socials amb sàtira, sovint involucrant la participació del públic mitjançant la selecció de caixes en el seu espectacle 'An Audience with Pieter-Dirk Eish'.
Pinko Izumi, també coneguda com ピンクイズミ als llocs web de comèdia, és una actriu i cantant japonesa nascuda Sayo Takemoto a Nihonbashi, Tòquio, l'11 de setembre de 1947. Va assistir a l'Escola Elemental Higashi-Shinagawa Número 2 de la Prefectura Metropolitana de Tòquio i a l'Escola Intermèdia Municipal de Shinagawa Hino abans de deixar els Estudis Superiors de Música del Japó el 1966. La seva carrera va començar com a *kayo enkagakusha* (intèrpret de cançons i converses) amb el nom de Mari Misaka, sota la tutela de Makoto Maki. Aquest període va implicar treballar en clubs de cabaret, on va experimentar condicions difícils incloent-hi assetjament i comentaris ofensius del públic. La transició d'Izumi a la televisió va arribar el 1975 quan el seu estil d'expressió amussant va portar-la a un rol com a reportera a Television Sanmen Kiji Weekender , cosa que va provocar un canvi de nom a Pinko Izumi. El seu primer reportatge va implicar l'observació del comportament sexual dels porcs, i ràpidament va guanyar atenció, cosa que va portar a invitacions a drames televisius del director de TBS Nobuichi Kamikata. Va debutar com a actriu aquell mateix any amb Kobe International Gang i va protagonitzar el seu primer drama, Hanafubuki Hashigo Kazoku . El 1977, va publicar el seu senzill debut, “Airen Chō” (Papallona Melancòlica), que va tenir un èxit moderat, arribant al número 37 dels charts d'Oricon i venent 109.000 còpies. Va expressar un desig de llarg termini d'aparèixer a la NHK Kohaku Uta Gassen , aconseguint finalment aquest objectiu el 2014. La carrera de Pinko Izumi s'ha estès per dècades i ha abastat diversos rols a la televisió, el cinema i l'escenari. És particularment reconeguda pel seu paper de Fuji a la drama taiga de NHK Oshin (1983-1984), que li va valer un gran reconeixement. Ha aparegut freqüentment en obres de Bridda Sugita després dels elogis del guionista d' Oshin . Va protagonitzar Sanga Moyu (1984), Inochi (1986) i Onna Taikoki (1981) com a Asahi no kata. Des de 1990, ha estat una figura constant a Wataru Seken wa Oni Bakari , interpretant Kojima Satsuki. També va aparèixer a Onna to Ai to Mystery del 2001 fins al present i va interpretar Kaneko Akiko a Blackjack ni Yoroshiku (2003) i Kato Kimie a Misora Hibari Tanjo Monogatari (2005). Va protagonitzar Old Car (2023) i està programada per aparèixer a Zagin de Shisu! (2024). El 1989, es va casar amb el gastroenteròleg Motoe Kabemoto. Les seves contribucions al entreteniment japonès van ser reconegudes el 2019 amb el Premi del Comissari d'Afers Culturals i l'Orde de l'Alba Ascendent, 4a Classe, Raigs daurats amb Rosetó.
Prkka-Pekka Petelius, un actor finlandès que també és directe, produeix, escriu joc de pantalla i participa en política, ha posat sis registres de cantants d'Horsenko. Pertany a la Lliga Verda i va guanyar un seient parlamentari a les 2019 eleccions amb 6.331 vots personals, tot i que ja no està servint al parlament.
Polo Polo , nascut Leopoldo Roberto García Peláez Benítez , va ser un còmic mexicà conegut pel seu distintiu estil de narració, jocs de paraules, dobles sentits i humor d'orientació adulta. Nascut el 9 de març de 1944 a León, Guanajuato, inicialment va treballar en el negoci de sabateria de la seva família abans de descobrir el seu talent per la comèdia. Va començar a actuar en petits clubs i bars abans d'aconseguir un reconeixement més ampli al Keops Nightclub de Ciutat de Mèxic durant els anys 70. Polo Polo es va convertir en una de les figures més recognoscibles de la comèdia mexicana durant els anys 80 i 90. Les seves rutines solien ser presentades com anècdotes elaborades en primera persona, sovint amb humor sexual, jocs de paraules mexicans coneguts com a albur , i situacions quotidianes coloristes. Les seves gravacions en directe es van fer molt populars, i també va aparèixer a la televisió, al cinema i en grans escenaris arreu de Mèxic i dels Estats Units, incloent l'Auditori Olímpic Gran de Los Angeles. Sovint descrit com un pioner de la comèdia stand-up a Mèxic, Polo Polo va influenciar generacions de còmiques de parla hispana amb el seu estil de narració conversacional i el seu humor adult sense disculpes. Es va retirar de l'escenari als anys 2010 després de més de quatre dècades en el món de l'espectacle i va morir el 23 de gener de 2023, als 78 anys. La seva obra continua sent una part important de la història de la comèdia mexicana.
El príncep Jacob, també conegut professionalment com प्रिंस जैक, és un artista polifacètic de l'Índia. Nascut Miguel Jacob Carmo Luis Fernandes el 16 de juliol de 1960, és reconegut com a actor, cantant, còmic, dramaturg, director, productor i personalitat radiofònica. Opera principalment dins les indústries cinematogràfiques marathi i konkani, amb un enfocament particular en les produccions konkani tiatr. La seva carrera va començar a una edat jove; va debutar en tiatr als 13 anys el 1973, apareixent a ‘Chuk Hanvem Adharli’ de Rosario Dias. Després del seu SSC, va seguir una formació tècnica en soldadura i mecanització a Don Bosco, Fatorda, abans de ser recomanat al tiatrist Ligorio Fernandes i posteriorment unir-se a Roseferns Dramatics Troupe. El talent còmic del príncep Jacob el va establir ràpidament com una figura important en l'escena del tiatr konkani. Va obtenir el títol de 'Príncep de la Comèdia' el 1982 després de la 75a representació de ‘Thapot’. La seva obra es caracteritza per la innovació, incloent-hi elements com un doberman a ‘Pavnnek’ i màgia a ‘Raza Raani’, així com abordant qüestions socials; va introduir una persona discapacitada real al tiatr ‘Pavlam’. Ha dirigit nombrosos tiatrs, molts amb títols que comencen per 'P', com ara 'Pinzrem', 'Pavnnek', 'Pordexi' i 'Padri'. Notablement, ‘Padri’ va assolir una fita remarcable, convertint-se en el primer tiatr a completar 315 representacions. Després d'això, va dirigir tiatrs que començaven amb la lletra 'R', incloent ‘Rodonaka’ i ‘Raja Rani’. Col·labora freqüentment amb el seu germà i company còmic, Humbert, cosa que consolida encara més la seva presència en el món de l'espectacle. Les contribucions del príncep Jacob al teatre konkani han obtingut un reconeixement significatiu. Va ser l'expresident de l'Acadèmia Tiatr de Goa. La seva obra li ha valgut diversos premis, incloent el premi GoaPost, el premi Gulab i el premi Kala Academy. Manté una base de seguidors dedicada a Goa, Índia, la regió del Golf i el Regne Unit. A més de la seva carrera d'entreteniment, el príncep Jacob és conegut pel seu treball caritatiu. Continua sent una presència activa en la comunitat tiatr konkani, demostrant un llegat durador com a intèrpret versàtil i figura influent.
Albània
1
Armènia
2
Argentina
36
Àustria
27
Austràlia
52
Azerbaidjan
1
Bangladesh
1
Bèlgica
13
Bulgària
57
Benín
2
Bolívia
1
Brasil
27
Belarús
2
Canadà
125
República Democràtica del Congo
3
Suïssa
17
Côte d’Ivoire
1
Xile
15
Camerun
1
Xina
8
Colòmbia
4
Cuba
4
Txèquia
7
Alemanya
188
Dinamarca
17
República Dominicana
1
Algèria
2
Equador
2
Estònia
5
Egipte
10
Espanya
74
Etiòpia
1
Finlàndia
15
França
214
Regne Unit
365
Geòrgia
1
Ghana
3
Grècia
18
Guatemala
1
Croàcia
2
Haití
1
Hongria
7
Indonèsia
23
Irlanda
31
Israel
10
Índia
47
Iraq
3
Iran
6
Islàndia
4
Itàlia
136
Jamaica
1
Japó
37
Kenya
3
Corea del Sud
20
Kazakhstan
3
Líban
5
Sri Lanka
1
Lituània
1
Letònia
1
Marroc
17
Myanmar (Birmània)
1
Malta
1
Malawi
2
Mèxic
28
Malàisia
7
Nigèria
19
Nicaragua
2
Països Baixos
2
Noruega
12
Nepal
3
Nova Zelanda
9
Perú
2
Filipines
35
Pakistan
7
Polònia
8
Portugal
7
Qatar
1
Romania
1
Sèrbia
4
Rússia
9
Aràbia Saudí
4
Suècia
101
Singapur
3
Eslovènia
4
Eslovàquia
2
El Salvador
1
Síria
1
Tailàndia
2
Tunísia
4
Turquia
5
Taiwan
1
Ucraïna
11
Uganda
7
Estats Units
213
Uruguai
4
Uzbekistan
1
Veneçuela
5
Vietnam
1
Sud-àfrica
3
Zimbàbue
1
