Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1588 còmics

Bruno Salomone

Bruno Salomone, també conegut com Bruno Salomon, va ser un actor i humorista francès. Nascut el 13 de juliol de 1970 a Villeneuve-Saint-Georges (Val-de-Marne), va passar part de la seva infància a Marsella abans de traslladar-se als suburbis de París. Era fill únic, amb una mare costurera i un pare fontanista interessat en l'astrologia. Malgrat sentir-se tímid durant els seus anys escolars, Salomone va desenvolupar confiança imitant els seus professors. A principis dels anys 90, Salomone va obtenir el batxillerat al Lycée Georges Brassens; no obstant això, originalment tenia la intenció d'estudiar medicina veterinària. Salomone va començar la seva carrera fent actuacions en cafè-teatres, component esbossos i va treballar breument com a Dingo a Euro Disney durant dos anys. També va aparèixer en un VHS promocional de PlayStation del 1995. El 1996, va guanyar notorietat al programa de talents *Graines de star* pel seu humor absurdista i va guanyar la competició. Va fer actuacions regulars al cafè-teatre Le Carré Blanc a partir del 1998, i va formar part del grup de comèdia Nous Ç Nous amb Éric Collado, Manu Joucla, Éric Massot i Jean Dujardin. El grup va aparèixer freqüentment al programa *Fiesta* de Patrick Sébastien, i també va aparèixer a *Farce Attaque* amb Jean Dujardin abans de començar una carrera en solitari a principis dels anys 2000. Va fer la seva primera actuació en solitari, 'N'est pas cochon d'Inde qui veut,' el 2000. Bruno Salomone va ser àmpliament reconegut pel seu paper de Denis Bouley a la sèrie de televisió *Fais pas ci, fais pas ça* (2007-2017). També va tenir papers a *Kaamelott* (2005 i 2009) i a la pel·lícula *Brice de Nice* (2005), interpretant Igor d'Hossegor. La seva obra es va estendre a l'actuació de veu, incloent-hi un paper a la pel·lícula d'animació *Lucky Luke* (2009) i proporcionant la veu en off per al joc 'Burger Quiz' d'Alain Chabat. Va publicar una novel·la titulada *Les Misophones* el 2019. El 2016, el seu espectacle 'Euphorique' va guanyar el Globe de cristal com a millor espectacle unipersonal. Salomone va morir el 15 de març de 2026, a Joinville-le-Pont (Val-de-Marne), als 55 anys, a causa d'una llarga malaltia. La seva mort va ser confirmada pel seu agent, Laurent Grégoire, i va provocar homenatges de Jean Dujardin, Florence Foresti, Nagui i Tiphaine Haas. Se’l recorda com un dels actors còmiques més recognoscibles de la televisió francesa.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

François Cavanna

François Cavanna, nascut el 22 de febrer de 1923 al 14è arrondissement de París, va ser un autor i editor de diaris satírics francès. Va morir el 29 de gener de 2014 a Créteil. La seva infància a Nogent-sur-Marne es va veure marcada pel seu pare immigrant italià, Luigi Cavanna, que treballava com a paleta, i la seva mare, Marguerite Charvin. Rodejat d'immigrants italians des de jove, va documentar aquestes experiències en la seva obra autobiogràfica Les Ritals , publicada el 1978. Va obtenir el certificat d'escolaritat primària als 12 anys i va obtenir un brevet el 1939. La primera etapa de la vida de Cavanna incloïa una varietat d'empleus; als 16 anys, va treballar com a repartidor de correu, venedor de fruita/verdura i aprenent de paleta. La seva carrera periodística va començar el 1945 amb Libération. El 1940 se li va ordenar traslladar-se a Bordeus a causa de la Segona Guerra Mundial, i entre 1943 i 1945 va ser obligat a treballar (STO) a Berlín. Durant aquest temps, va formar una relació amb Maria Tatarchenko, una obrera ucraïnesa, a qui va dedicar Les Russkoffs el 1979. Va cofundar diverses revistes satíriques, incloses Hara-Kiri , Hara-Kiri Hebdo , Charlie i Charlie Hebdo , contribuint significativament a la seva creació i èxit. Va escriure en diversos gèneres, incloent reportatge, sàtira, assajos, novel·les, autobiografia i humor. L’estil còmic de Cavanna es caracteritzava per una barreja de bromes, absurditat, coq-à-l’âne (associació ràpida), sàtira i burla. La seva obra sovint s’acostava al surrealisme i freqüentment feia funa de la presentació de la ciència i els científics. Va traduir sis llibres sobre còmics famosos, incloent-hi Li'l Abner el 1971 i L’Univers impitoyable de Gary Larson el 1988. Va concebre la idea de rebatejar Hara-Kiri a Charlie Hebdo al novembre de 1969 després de la seva prohibició. Va aparèixer al programa francès de tertúlia literària Apostrophes el 1978, on va dir famosament a Bukowski que “callés”. Les Ritals , publicada inicialment per capítols a Hara-Kiri a partir del 1976, va ser adaptada a una obra de teatre que explora temes d’immigració i ressona amb moltes famílies. Va rebre el Premi Interallié el 1979 per Les Russkoffs . El seu últim llibre, Lune de miel , abordava la seva malaltia de Parkinson.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Gad Elameh

Nascut el 19 d'abril del 1971 a Casablanca, Marroc, Gad Elmah és un humorista, actor, director i cantant, i té una nacionalitat arroquia doble.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Henri Salvador

Henri Salvador, nascut Henri Gabriel Salvador el 18 de juliol de 1917 a Caiana, Guaiana Francesa, va ser un artista francès polifacètic. Els seus pares, Clovis i Antonine Paterne, provenien de Guadalupe, i tenia un germà anomenat André i una germana anomenada Alice. La família es va traslladar a París quan ell tenia dotze anys. Va començar la seva carrera als anys 30 com a guitarrista acompanyant altres cantants, aprenent imitant els enregistraments de Django Reinhardt. Salvador posteriorment va treballar amb Reinhardt als anys 40, demostrant una primera versatilitat musical. La carrera de Salvador abarcava el cant, la dansa i la comèdia, inicialment amb Ray Ventura i els seus Collegians. Va fer la transició a una carrera de cant al voltant de 1948, apareixent en pel·lícules com Nous irons à Paris (1949), Nous irons à Monte-Carlo (1950) i Mademoiselle s'amuse (1948). Va gravar cançons escrites per Boris Vian, orquestrades per Quincy Jones, i fins i tot va explorar el rock and roll francès el 1957 amb el nom d'Henry Cording. Al llarg dels anys 50 a la dècada de 1970, va escriure, produir i interpretar cançons humorístiques i populars, conegut pel seu estil de crooner i la seva veu suau, i va dominar molts instruments musicals. Salvador va presentar diversos programes de varietats populars a la televisió durant els anys seixanta i va tenir un èxit amb "Zorro est arrivé" el 1964. També és reconegut per la seva rialla distintiva, que sovint s'incorporava a la seva música. La seva cançó “Dans mon île” (1957) va influir significativament en la formulació de la bossa nova per part d’Antônio Carlos Jobim. Va fer la veu del cranc Sebastián en el doblatge francès de La Sireneta el 1989. Va rebre nombrosos reconeixements durant la seva carrera de set dècades, incloent l'Ordre brasiler de Mèrit Cultural el 2005 i va ser condecorat amb la Legió d'Honor francesa i l'Ordre Nacional del Mèrit francès. Va morir el 13 de febrer de 2008 a París a causa d'una anurisma rupte i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Jacques Weber

Jacques Henri Robert Weber, conegut professionalment com Jacques Weber, va néixer el 23 d'agost de 1949 al 10è arrondissement de París. Prové d'una família burgesa d'origen suís; el seu pare, Robert Weber, era físic, químic i director de laboratori, mentre que la seva mare, Madeleine Weber, gaudia de l'òpera i la literatura. Weber va assistir al Lycée Carnot i més tard va estudiar art dramàtic a l'École de la rue Blanche. La seva carrera abasta més de cinquanta anys, consolidant-lo com una figura destacada en l'espectacle francès. La formació inicial de Weber va incloure l'assistència al Conservatori Nacional Superior d'Art Dramàtic, on hi va ingressar als 20 anys i va obtenir el Premi d'Excel·lència en marxar. Va comptar amb la mentoria de Pierre Brasseur durant un any i mig i va conèixer Francis Huster al Conservatori del 18è arrondissement, amb qui més tard va competir en un concurs. També va treballar amb Robert Hossein a Reims i es va unir al Teatre Popular de Reims sota la direcció d'Hossein. El 1970, Marcel Cravenne el va contractar per a una producció de *Tartuffe*. Posteriorment, va aparèixer en produccions com *Faustine et le Bel Été* (1972) i *État de siège* (1972), i més tard en *Le Malin Plaisir* (1975) i *Une femme fatale* (1976). També ha aparegut a la pel·lícula *Le Comte de Monte-Cristo*. La carrera de Weber inclou una important obra teatral, notablement interpretant Cyrano de Bergerac durant diverses temporades, fent-ho aproximadament 500 vegades. El 1990, va assumir el paper del Comte de Guiche; posteriorment, el 1998, va interpretar Don Joan. Va ser director del Centre dramàtic nacional a Lió durant el període des de 1979 fins a 1985. Posteriorment, entre 1986 i 2001, va dirigir el Théâtre de Nice, Centre dramàtic nacional Niça-Costa d'Azur. El 2008, va dirigir una adaptació televisada de *Figaro* per a France 3. També ha aparegut com a jutge Antoine Rives en un programa de televisió i ha interpretat Carles V a l’Ommegang de Brussel·les el 2013. Actualment, està interpretant *Cyrano, rêver, rire, passer*, escrit per la seva esposa Christine Weber, amb Ludmilla Mikael; aquesta obra va tenir la seva estrena al Théâtre de la Pépinière a París el 29 de gener.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Jean Dujardin

Jean Dujardin, que actua sota el nom de Jean Edmond Dujardin, és un artista francès que treballa com a actor, còmic, productor i director. El 19 de juny de 1972 es commemora la data del seu naixement a Rueil-Malmaison, França, que és a prop de París. En créixer a Plaisir, Yvelines, va treballar breument com a serraller per a l'empresa de construcció del seu pare abans de començar una carrera en l'espectacle. Actualment té 54 anys, Dujardin va començar a fer actuacions de comèdia en cafeteries i va servir a l'exèrcit on va entretenir els companys reclutes amb imitacions, descobrint el seu talent còmic. La carrera de Dujardin va començar a l'escena i la televisió als anys 90 amb el grup de comèdia Nous Ç Nous. El 1996, Dujardin va participar al programa de televisió *Graïnes de star* juntament amb altres concursants. De 1999 a 2003, va guanyar popularitat gràcies a la sèrie de televisió *Un gars, une fille* al costat d'Alexandra Lamy, que més tard seria la seva esposa de 2009 a 2014. Va protagonitzar programes de televisió i pel·lícules còmiques al principi de la seva carrera, i va crear el personatge de Brice de Nice a l'espectacle *Fiesta*, que es va adaptar a una pel·lícula, *Brice de Nice*, el 2005. Dujardin va assolir fama internacional a través de diversos papers, incloent-hi Hubert Bonisseur de La Bath a les pel·lícules d'OSS 117: El Caire, Niu d'espies (2006), Pèrdua a Rio (2009) i D’Àfrica amb amor (2021). També va protagonitzar Lucky Luke a la pel·lícula Lucky Luke (2009) i va col·laborar amb Michel Hazanavicius a El artista (2011), on va interpretar George Valentin. Aquest paper li va reportar nombrosos reconeixements, incloent-hi l’Oscar al millor actor (2012), un Globus d’Or, un BAFTA i un premi del Sindicat d’Actors. També ha aparegut en pel·lícules americanes com El lob de Wall Street (2013) i Els homes del president Roosevelt (2014). Papers recents inclouen aparicions a Presidents (2021) i Brice 3 (2016), i està programat per interpretar Don Diego de la Vega a la minisèrie Zorro el 2024.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Juliette Arnaud

Juliette Arnaud és una actriu, guionista, presentadora de ràdio, presentadora de televisió i còmica francesa, nascuda el 6 de març de 1973 a Saint-Étienne. La seva família va fomentar un ambient humorístic, amb el seu pare treballant com a cap d'obra i la seva mare com a professora de clàssics. Inicialment va considerar estudiar ciències polítiques, però va abandonar els estudis després d'un any i posteriorment es va formar en comèdia i art dramàtic al Cours Florent. Aquesta formació va portar a importants col·laboracions amb Christine Anglio i Corinne Puget. La carrera d'Arnaud inclou rols diversos i treballs d'escriptura. Va coescriure i interpretar a l'obra de teatre cafè 'Arrête de pleurer Pénélope' al costat d'Anglio i Puget, que es va estrenar el 2002 al Café de la Gare i des de llavors ha estat vista per més de dos milions d'espectadors. L'obra, ambientada durant una despedida de soltera, retrata tres amigues la amistat de les quals està deteriorant-se. Va coescriure una seqüela, 'Arrête de pleurer Pénélope 2 La Suite!' el 2006, i va dirigir l'adaptació cinematogràfica el 2012. També va coescriure la pel·lícula 'La Beuze' el 2003 i ha aparegut en diverses pel·lícules, incloses 'Les Onze Commandements' (2004), 'L’Un reste, l’autre part' (2005), 'Ensemble, c'est tout' (2007) i 'Tu peux garder un secret ?' (2008). Va interpretar papers en sèries de televisió com 'Drôle de famille!' del 2009 al 2013. Al llarg de la seva carrera, Arnaud també ha treballat com a presentadora de ràdio i televisió. Va co-presentar 'Intervilles' amb Nagui el 2004, i '20 h 10 pétantes' a Canal+. Del 2014 al 2024, va ser columnista en programes de France Inter, incloent 'Si tu écoutes, j’annule tout,' més tard rebatejat com a 'Par Jupiter!' i després 'C’est encore nous.' Va tenir una relació amb el còmic Michaël Youn del 1998 al 2004. Actualment, el 2024, ha cofundat l'espai radiofònic 'La Dernière' a Radio Nova amb Guillaume Meurice, Pierre-Emmanuel Barré i Aymeric Lompret; prèviament, ella i Meurice van co-presentar 'Le Grand Dimanche Soir' i programes de France Inter del 2019 al 2023. L’espai 'Par Jupiter' va assolir una audiència rècord de 1,3 milions d’oients diaris el 2021, i 'La Dernière' és actualment un podcast d’èxit.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Michel Galabru

Nascut a Safi, Marroc, el 27 d’octubre de 1922, Michel Galabru va ser un actor i escriptor francès. El seu pare, Paul Galabru, era enginyer i professor. Inicialment aspirava a ser futbolista professional per l'Stade olympique montpelliérain, i va estudiar dret breument per petició del seu pare. Va passar la seva primera infància a Safi i els anys posteriors a Hérault abans de traslladar-se a París. La carrera de Galabru va abastar gairebé setanta anys, incloent més de 250 pel·lícules i més de 80 obres de teatre. Galabru va començar la seva carrera actoral el 1951 amb un paper secundari a Ma femme, ma vache et moi . Va rebre el reconeixement inicial per la seva interpretació a La guerre des boutons (1963) i va guanyar popularitat àmplia amb Le Gendarme de Saint-Tropez (1964), fent d'Adjudant Gerber. Va aparèixer freqüentment al costat de Louis de Funès en diverses pel·lícules, incloses seqüeles de Le Gendarme de Saint-Tropez i L'Avare . Les seves col·laboracions còmiques es van estendre a pel·lícules dirigides per Jean Girault, Jean-Pierre Mocky, Georges Lautner, Bertrand Blier i Claude Zidi. Va ser pensionnaire (membre) de la Comédie-Française del 1950 al 1957 i va guanyar el primer premi del Conservatoire national d'art dramatique. La filmografia de Galabru incloïa tant comèdies com drames, amb papers notables a *L'avar*, *Jo*, *Nous irons a Deauville*, *La Cage aux Folles*, *La Cage aux Folles II*, *La Cage aux Folles 3: The Wedding*, *Le viager*, *Subway*, *Kamikaze* i *Uranus*. Bertrand Blier, Costa-Gavras i Jean-Luc Godard foren alguns dels directors amb qui va treballar. Va guanyar un premi César al millor actor el 1977 pel seu paper de Joseph Bouvier a *The Judge and the Assassin* de Bertrand Tavernier, i va rebre nominacions al premi César al millor actor secundari el 1986 (*Subway*) i el 1991 (*Uranus*). Va dirigir el Théâtre Montmartre-Galabru i el Théâtre de Dix Heures. La seva última actuació va ser a l'espectacle en solitari *Le Cancre*. Michel Galabru va morir el 4 de gener de 2016 a París als 93 anys.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Omar Sy

Omar Sy és un actor, productor de cinema, guionista i humorista francès nascut el 20 de gener de 1978 a Trappes, Yvelines, França. És d'origen fulani, amb pares immigrants d'Àfrica Occidental; la seva mare és originària de Mauritània i el seu pare del Senegal, tots dos procedents del poble de Bakel. Nascut i criat a la zona de Les Merisiers a Trappes, era un dels nou fills. L'any 1996, Sy va començar la seva vida professional a Radio Nova, una experiència que va incloure una trobada amb Fred Testot. La seva experiència en radiodifusió va donar lloc a segments humorístics a 'Servei postvenda de les emissions' entre 2005 i 2012, així com al programa de televisió 'Omar et Fred' que es va estrenar a Canal+ el 2001 i continua avui dia. També va fer aparicions a 'Le Cinéma de Jamel' de Canal+, i va formar una parella còmica amb Fred Testot coneguda com Omar i Fred. Sy va guanyar reconeixement per la seva comèdia física i va aparèixer en pel·lícules com *Montparnasse Tower Inferno* (2001), *The Raid*, *The Beuze*, i *Our Happy Days*. També va participar en un àlbum contra el racisme anomenat *Stop à l’affront* el 2003. Va obtenir un reconeixement generalitzat després d'protagonitzar l'èxit de taquilla francesa del 2011, *Intocables*, cosa que li va valer el premi César al millor actor el 2012 i un Globe de Cristal al millor actor. Va ser el primer actor negre a rebre el premi César. Després d'aquest èxit, Sy va aparèixer en diverses pel·lícules de gran èxit americanes, com ara *X-Men: Days of Future Past* (2014), *Jurassic World* (2015), *Transformers: The Last Knight* (2017) i *Arctic Dogs* (2019). També ha posat veu a personatges en videojocs com 'Tomb Raider Legend' i 'Logorama'. Des del 2021, protagonitza la sèrie de Netflix *Lupin*. El 2021, va ser nomenat una de les 100 persones més influents del món per Time. Sy ha signat un acord a llarg termini per a pel·lícules amb Netflix, juntament amb un acord de col·laboració inicial amb HBO Max. Actualment viu a Hidden Hills, prop de Los Angeles, EUA.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Pierre Dac

Pierre Dac, nascut André Isaac el 15 d'agost de 1893 a Châlons-sur-Marne, França, va ser un humorista francès. La seva família, originària d'Alsàcia (Uttenheim i Niederbronn-les-Bains), tenia arrels jueves i va emigrar després de la Guerra Franco-Prussiana. El seu pare, Salomon Isaac, era esbotxador, i la família es va traslladar a París quan Dac tenia tres anys. Va prendre lliçons de violí de petit, però el van expulsar de l'escola el 1908 per una broma. La carrera de Dac va començar als anys 20 com a cancioner en cabarets com La Muse rouge i La Vache enragée. El 1938 va crear la revista satírica *L'Os à moelle*, que va guanyar popularitat abans de ser suspesa per la censura nazi. Va aparèixer en pel·lícules com *Voilà Montmartre* (1934) i *Juanita* (1935). L’any 1941, escapant del conflicte de la Segona Guerra Mundial, va buscar refugi a Londres. Allà, va col·laborar amb Radio Londres, un servei de la BBC que arribava a França ocupada, component cançons humorístiques i fent rutines còmiques. Va ser detingut a Espanya mentre intentava arribar a Londres i va passar diversos mesos a les presons de Franco. Després de la Segona Guerra Mundial, Dac va formar un duet còmic amb Francis Blanche, i junts van crear i presentar sèries de ràdio populars com *Malheur aux barbus*, *Signé Furax* i *Bons Baisers de partout*. Dac va encunyar el terme còmic 'Schmilblick', descrit com a 'rígidament integral, que no serveix per res absolutament i per tant pot servir per tot', i va popularitzar la paraula “loufoque”. També va inventar el biglotron i la recepta de la melmelada de fideus. Va ser iniciat a la Maçoneria l'any 1926 i va crear un ritual maçònic paròdic anomenat 'Le rite des Voyous'. Pierre Dac va rebre diverses distincions al llarg de la seva vida; entre elles, la Croix de Guerre (tant de 1914-1918 com de 1939-1945), la Medalla de la Resistència i la distinció d'ésser nomenat Cavaller de l'Ordre de la Legió d'Honor. Fins a la seva mort el 9 de febrer de 1975, a París, va romandre actiu en el cinema i la televisió, amb papers en produccions com *La Famille Anodin* (1956) i *Ne jouez pas avec les Martiens* (1968).

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Pierre Etaix

Pierre Étaix, nascut el 23 de novembre de 1928 a Roanne, França, va ser un pallasso, còmic i cineasta francès. Els seus pares eren Edmond Étaix, un comerciant de cuir, i Berthe Tacher. Inicialment, va seguir una formació com a dissenyador gràfic, estudiant vitralls amb Théodore-Gérard Hanssen i guanyant-se la vida com a il·lustrador de revistes. Al principi de la seva carrera, va actuar en diversos cabarets i teatres musicals com ara Le Cheval d'Or, Les Trois Baudets, l'ABC, l'Alhambra, Bobino i l'Olympia, i també va treballar com a pallasso amb Nino. La carrera d’Étaix va experimentar un gir significatiu quan va començar a treballar per a Jacques Tati el 1954. Va contribuir com a dibuixant i creador de gags a Mon Oncle , col·laborant en el seu rodatge el 1958, i va dissenyar pòsters per a la pel·lícula i la seva posterior reestrena, Les Vacances de Monsieur Hulot . També va aparèixer a Jour de fête de Tati a l’Olympia el 1960. Influït per còmics de slapstick com Buster Keaton, Harold Lloyd, Harry Langdon, Max Linder, Charlie Chaplin i Laurel i Hardy, Étaix va començar a establir el seu propi estil còmic, caracteritzat per l’elegància del slapstick i la meticulositat en el temps. Va dirigir el seu primer curtmetratge, Rupture , co-signat amb Jean-Claude Carrière, i va seguir-ho amb el curtmetratge guardonat amb l’Oscar Heureux Anniversaire el 1963, també co-signat amb Carrière. Els llargmetratges d'Étaix inclouen El Pretèsit (1962), Yoyo (1965), Tant que tinguem salut (1965), El Gran Amor (1968) i Terra de la llet i el mel (1971). Les seves pel·lícules sovint satiritzen la vida moderna, el soroll i la publicitat. Un conflicte legal va fer que les pel·lícules d'Étaix fossin inaccessibles a partir dels anys 70; no obstant això, després d'una decisió judicial, van ser restaurades i projectades públicament de nou el 2010. Étaix i Annie Fratellini van fundar junts l'École nationale de cirque el 1973; s'havien casat el 1969 i posteriorment van fer gira amb el seu propi circ, durant el qual Étaix va actuar com a pagès blanc. Va rebre el Premi Louis Delluc el 1962 per Le Soupirant i li van atorgar la Insígnia de Comandant de les Arts i les Lletres el 2013. Pierre Étaix va morir l'14 d'octubre de 2016, a París, als 87 anys, deixant un llegat com a mestre del burlesc poètic i una figura important del cinema francès de gag.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Pierre Richard

Pierre Richard és un humorista de França, nascut el 1934. Es coneix per l'home Alt Blond amb una Costa Negra, el retorn de l'Home Talla Blond amb una Costa Negra, La Chèvre.

Veure el perfil