Pierre Richard és un humorista de França, nascut el 1934. Es coneix per l'home Alt Blond amb una Costa Negra, el retorn de l'Home Talla Blond amb una Costa Negra, La Chèvre.
Pierre Douglas, nascut Pierre Melon el 17 d'agost de 1941 a Saint-Germain-en-Laye, és una figura multifacètica francesa. El seu segon nom de bateig, Douglas, reflecteix l'admiració del seu pare per Douglas Fairbanks. Actua com a periodista, *chansonnier* (cantautor) i actor, i és reconegut com a humorista. La carrera inicial de Douglas va començar el juliol de 1970 amb el periodisme, treballant com a reporter per Europe 1 abans d'unir-se a RTL el 1973. Va presentar notícies de televisió regional a France 3 Limoges el 1976 i posteriorment va treballar dins del servei polític a TF1 a partir de gener de 1977. Un canvi significatiu es va produir al juliol de 1977 quan Douglas va començar a actuar en escenari després de conèixer Thierry Le Luron. Va guanyar ràpidament protagonisme, co-presentant el programa matinal de France Inter amb Annette Pavy del 1978 al 1982. Van seguir aparicions addicionals a la televisió, incloent-hi la co-presentació d’ Incroyable mais vrai! a Antenne 2 amb Jacques Martin el 1980 i la presentació de La Fortune du pot a France Inter fins a la seva cancel·lació a l'agost de 1982. També va presentar Restez donc avec nous a TF1 al costat de Denise Fabre i Garcimore. Els crèdits d’actuació de Douglas inclouen produccions teatrals amb Robert Manuel i Bernard Ménez, i papers cinematogràfics al costat de Jean Poiret, Michel Serrault i Lino Ventura. Va aparèixer a *La Deuxième Vérité* (2003) i *Sous le soleil*, i va participar en el cabaret al Théâtre des Ânes el 2006 i el 2007, contribuint a *Sarkozix le Gaulois*. El 2013, va protagonitzar *La Nuit des étoiles* i va interpretar el paper principal a l'obra en solitari de Jean-Pierre Dopagne, *Prof!*, que es va estrenar al Festival d'Avinyó. Des del 2016, és un personatge habitual a la sèrie de televisió *Scènes de ménage* com a Victor. És membre de l'Acadèmia Alphonse Allais des del 2016 i va publicar *On n'a pas fini de rigoler* al novembre de 2007. La formació musical de Douglas inclou onze anys d'estudis de direcció orquestral amb Jean-Claude Hartemann, i actualment pren lliçons de piano al Conservatori de Saint-Maur des Fossés. Està programat per actuar amb Adrian Washington, Bruce Brilliance, Ben Katzner, Khadijah Cooper i Comrade Tripp.
Philip James Hammond, conegut professionalment com Phil Hammond, va néixer l'1 de gener de 1962. Metge britànic, també exerceix com a emissor, còmic i comentarista especialitzat en temes de salut, guanyant prominència per les seves observacions enginyoses sobre el Servei Nacional de Salut (NHS). El seu pare, Barrie Rees Hammond, químic físic amb estudis a Cambridge, va morir suïcida quan Phil tenia set anys. Hammond va assistir a Marlborough Royal Free Grammar School, St John's Comprehensive i Marlborough College. Hammond es va graduar com a metge el 1987 per Girton College, Cambridge i l'Escola de Medicina de St Thomas' Hospital, Londres. Abans de la seva reconversió com a especialista associat centrat en la fatiga crònica, inicialment va treballar com a metge de família (GP) i posteriorment va ocupar càrrecs docents en Comunicació Mèdica a les universitats de Birmingham i Bristol. Durant 20 anys, va exercir com a metge de família (GP), treballant també en salut sexual. Durant 11 anys, el seu enfocament professional va implicar l'ajuda a joves que lluiten contra una fatiga significativa, incloent afeccions com la fatiga post-viral, ME i Covid llarga; actualment, treballa en una instal·lació de NHS dedicada a nens i adolescents que pateixen síndrome de fatiga crònica/ME. La carrera de Phil Hammond abasta una àmplia gamma d'aparicions en els mitjans i projectes creatius. Ha actuat al Fringe d'Edimburg des de 1990, incloent-hi el 2011, el 2016 i el 2022. Entre el 2011 i el 2013, va interpretar 'Dr Phil’s Rude Health Show' per tot el Regne Unit, juntament amb una producció de '59 Minutes to save the NHS' al Fringe d'Edimburg. Hi va haver altres gires el 2017, i actualment està realitzant la seva tercera gira, titulada 'Games to Play With Your Doctor'. Va co-presentar 'The Heaven and Earth Show' a la BBC One el 2000, i ha fet aparicions en una àmplia gamma de programes de televisió, incloent 'Have I Got News For You,' 'Question Time,' 'Countdown,' 'The One Show,' i 'Long Live Britain.' El 2011, va co-autore 'Shoot the Messenger' amb Andrew Bousfield, i va col·laborar amb Michael Mosley en les edicions de 1999 i 2002 de 'Trust Me, I'm a Doctor.' Ha escrit cinc sèries de la comèdia de Radio 4 'Polyoaks' amb David Spicer, i ha presentat diverses sèries de Radio 4 incloent 'Pillories of the State,' 'The Music Group,' i 'The Motion Show.' És el corresponsal mèdic de Private Eye des de 1992, i la seva cobertura de la pandèmia va ser molt elogitada. Va autor 'Dr Hammond’s Covid Casebook,' un èxit de vendes del Sunday Times el 2021. Hammond ha rebut nombrosos premis pel seu treball, incloent un premi de la Writers' Guild i un premi Silver Sony per 'Struck Off and Die' amb Tony Gardner. Ell i Michael Mosley van guanyar dos premis BMA pel seu treball a ‘Trust Me, I’m a Doctor.’ Va ser preseleccionat per al Premi Martha Gellhorn al Periodisme d’Investigació el 2012. Phil Hammond es va retirar del seu rol com a metge de l'NHS el 2022 després de 35 anys. Les seves activitats actuals inclouen periodisme, radiodifusió, conferències públiques, defensa i actuacions còmiques. El seu podcast ‘Doctor Doctor’ està disponible a BBC Sounds, i actualment està investigant el cas de Lucy Letby. Ocupant la posició de Vicepresident de l'Associació de Pacients, també ofereix el seu suport com a patró a diverses organitzacions benèfiques, incloent Meningitis UK i Doctors’ Support Network.
Paolo Kesisoglu, actor, comediat i presentador italià, és especialment famós per crear, juntament amb Lumba Bzzarri, l'humorat duo conegut com Luca i Paolo.
Paul Panzer, nascut Dieter Tappert el 8 de gener de 1972 a Düren, Alemanya, és un humorista alemany. Va passar la infància a Nörvenich i més tard es va traslladar a Colònia a mitjans dels anys 90. Inicialment es va formar com a soldador, però també va estudiar educació musical i mediàtica. La seva carrera va començar el 1998 en una emissora de ràdio a Eupen, Bèlgica (100’5 Das Hitradio), on va obtenir ràpidament reconeixement. Va ser a través de més de 800 bromes telefòniques que va establir la personalitat de Paul Panzer, un nom que va adoptar per al seu treball còmic. L'estil còmic de Paul Panzer es caracteritza per una peculiar dificultat per parlar, una mala pronunciació i la incorporació de termes estrangers al llenguatge alemany. Personatges recurrent com 'Dachdeckermeister Benether' i 'Szabo' tenen un paper destacat a les seves rutines. Va desenvolupar la sèrie còmica 'Die Baulöwen', que consta de més de 200 episodis. El seu primer programa d'humor en solitari, 'Heimatabend Deluxe,' va tenir èxit, cosa que va portar a una versió televisada a RTL el 2006. Aquesta actuació li va valer el premi alemany de la comèdia com a millor nouvingut aquell mateix any. Després del seu èxit inicial, Paul Panzer va continuar ampliant la seva influència. Va protagonitzar la pel·lícula 'Männersache' el 2009, co-escrivint el guió amb Mario Barth. Un programa d'escena, 'Endlich Freizeit – Was für′n Stress!', es va llançar el 2009 i ha estat en curs des de llavors. Del 2011 al 2014, va co-presentar 'Stars bei der Arbeit' a RTL. Des del 2016, ha aparegut freqüentment com a convidat al programa de preguntes i respostes 'Wer weiß denn sowas?'. També transmet en directe a Twitch.tv com a Paul Panzer des de desembre de 2020. Va estar casat durant 25 anys i es va convertir en vidu el 2026.
El Paloma fa mal a Carillo, una actriu espanyola, és la filla de l'actriu Mary Croillo i la germana de les bessones Teresa i Fernanda fa malado, amb qui va crear el còmic "les germanes i les fa mal." A més, tenia una germana gran, Alicia, que va morir l'any 1998.
Pamela Stephenson, nascuda Pamela Helen Stephenson el 4 de desembre de 1949 a Takapuna, Auckland, Nova Zelanda, és una persona multifacètica reconeguda com a còmica, actriu, escriptora i psicòloga clínica. La seva família es va traslladar a Austràlia el 1953, on els seus pares van treballar com a científics. Va assistir a Boronia Park Primary School i Sydney Church of England Girls' Grammar School abans d’estudiar al National Institute of Dramatic Art (NIDA) a Sydney i graduar-se a principis dels anys 70. Stephenson va començar la seva carrera a la televisió, apareixent en programes com *Space: 1999*, *The New Avengers* i *The Professionals*. Un punt de gir important va arribar el 1979 quan es va unir al programa d'esquetxos satírics *Not the Nine O'Clock News*, juntament amb Rowan Atkinson, Mel Smith i Griff Rhys Jones. Les seves actuacions en aquest programa van obtenir reconeixement, incloent-hi nominacions als BAFTA el 1981. Durant aquest període, també va aparèixer en pel·lícules com *History of the World, Part I* (1981) i *Superman III* (1983), interpretant Lorelei Ambrosia. Després de passar a la psicologia clínica, Stephenson va obtenir un doctorat de l'Institut de Postgrau de Califòrnia el 1996 i es va convertir en psicòloga clínica llicenciada. Ha escrit extensament, incloent una biografia del seu marit, Billy Connolly, titulada *Billy* (2002) i *Bravemouth* (2003). Les seves publicacions també inclouen *Head Case: Treat Yourself to Better Mental Health* (2009), *Sex Life: How Our Sexual Encounters and Experiences Define Who We Are* (2011) i la seva autobiografia, *The Varnished Untruth* (2012). Va presentar el programa d'entrevistes de psicologia *Shrink Rap* el 2007 i escriu una columna de consells sexuals per a *The Guardian* des del 2007. Stephenson també va competir a *Strictly Come Dancing* el 2010, arribant tercera. Està casada amb Billy Connolly i tenen tres fills; la parella es va traslladar a Florida per donar suport a la salut de Billy Connolly després del seu diagnòstic de Parkinson.
Un artista italià, Paolo Rossi treballa com a actor, escriptor, còmic, cantautor i apareix a la televisió. Nascut el 22 de juny de 1953 a Monfalcone, Gorizia, és considerat milanès per adopció. El seu pare, Nello Rossi, també conegut com a Lionello Rossi-Kobau, va tenir una història notable, havent lluitat voluntàriament per la República Social Italiana. La primera etapa de la vida de Rossi va incloure traslladar-se a Ferrara durant l'adolescència i obtenir un diploma com a tècnic químic; fins i tot es va graduar com a expert químic. Va servir a l'exèrcit prop de Torí, comandant un tanc i guanyant el sobrenom de 'Capità Blancaneus' abans de ser donat de baixa com a sargeent. Rossi va començar la seva carrera professional el 1978, debutant a l'escena de Milà amb Histoire du Soldat de Dario Fo. Va esdevenir membre de la ‘compagnia dell’Elfo’ i va continuar treballant amb ells durant els primers anys del 1980, apareixent en produccions com Nemico di Classe el 1983. El seu estil teatral s'inspira en la Commedia dell'arte, Brecht i Molière, cosa que ha fet que els crítics el descriguin com una 'via italiana mitjana entre Dario Fo i Lenny Bruce'. Va ampliar el seu abast amb aparicions a televisió en programes de varietats com Su la testa i Il laureato , i va fer el seu debut cinematogràfic el 1986. La seva obra a partir de la meitat dels anys 80 inclou papers a les pel·lícules de Carlo Vanzina, Via Montenapoleone i Montecarlo Gran Casinò , i una producció teatral de La tempesta de Shakespeare. Des de principis dels anys 90, Rossi ha publicat diversos àlbums, col·laborant amb artistes com Enzo Jannacci, Emir Kusturica, Vinicio Capossela i Modena City Ramblers. Va participar al Festival de Cançó de Sanremo tant el 1994 com el 2007. Entre els seus treballs d'escriptura hi figuren Camerieri , pel qual va guanyar un Premi Silver Ribbon el 1996, i col·laboracions amb Gino e Michele en obres com Recital , Chiamatemi Kowalski , C'è quel che c'è i Operaccia Romantica . També ha escenificat espectacles de consciència social com The Times They Are a-Changin …Un'altra Volta …Again! i ha presentat Milanon Milanin . A partir del 1986, Rossi va ser fonamental en la creació i l'èxit del teatre de cabaret Zelig a Milà al costat de Claudio Bisio i Silvio Orlando. Ha actuat durant trenta anys, des de clubs a grans escenaris, teatre tradicional a cabaret, televisió i tendes de circ, connectant amb l'actualitat i representant tant clàssics antics com moderns.
Un actor, còmic, director de cinema i escriptor italià, Paolo Villaggio va néixer el 30 de desembre de 1932 a Gènova. Els seus pares eren Ettore Villaggio, un topògraf de Palerm, i Maria Faraci, una professora de llengua alemanya de Venècia. Piero, un germà bessó de Paolo Villaggio, va ser professor a la Universitat de Pisa. La vida primerenca de Villaggio va incloure experiències diverses; va treballar com a cambrer, locutor de la BBC i animador als vaixells de Costa Cruises, i més tard a Cosider, on l'organització d'esdeveniments empresarials va proporcionar inspiració per al seu personatge Ugo Fantozzi. La carrera de Villaggio abarcà diverses aventures creatives. Creà personatges memorables com el Professor Kranz, Giandomenico Fracchia i, sobretot, Ugo Fantozzi. La seva comèdia fou innovadora i surrealista, inspirant-se en la commedia dell'arte, i empleà tècniques com neologismes, adjectius emfàtics, errors morfològics i termes burocràtics en la seva escriptura. Escribí diversos llibres satírics protagonitzats per Ugo Fantozzi, amb Fantozzi (1971) venent més d'un milió de còpies i guanyant-li el Premi Gògol a Moscou. El personatge d’Ugo Fantozzi evolucionà en una saga cinematogràfica àmpliament exitosa, amb Villaggio protagonitzant la pel·lícula Fantozzi (1975), dirigida per Luciano Salce. També col·laborà amb Federico Fellini, Lina Wertmüller, Ermanno Olmi, Mario Monicelli i Gabriele Salvatores en pel·lícules, sovint apareixent en papers dramàtics. Al llarg de la seva carrera, Villaggio va rebre nombrosos reconeixements. El David de Donatello se li va atorgar el 1990; també va rebre un Nastro d'Argento el 1992 i el Lleó d'Or al Festival de Cinema de Venècia aquell mateix any, en honor dels seus èxits a la vida. També va rebre el Pardo Honorífic al Festival de Cinema de Locarno l'any 2000. La producció creativa de Villaggio s'estenia més enllà del cinema i els llibres; va escriure cançons amb Fabrizio De André, incloent 'Carlo Martello torna dalla battaglia di Poitiers' i 'Il fannullone,' i va actuar en obres de teatre, interpretant Arpagone a L'Avare de Molière el 1996. També va presentar el butlletí satíric d'informació Striscia la notizia el 1996, i anteriorment va presentar programes de televisió experimentals i d'avantguarda a finals dels anys seixanta. Crítics com Goffredo Fofi, Michele Serra, Enrico Giacovelli i Beppe Grillo el van comparar amb Buster Keaton, Charlie Chaplin, Stan Laurel i Oliver Hardy. Paolo Villaggio va morir a Roma el 3 de juliol de 2017, a causa de complicacions del diabetis.
Patricia Conde Galindo, nascuda a Valladolid el 5 d'octubre de 1979, és una artista polifacètica espanyola. Treballa com a actriu, còmica, presentadora de televisió i model. Filla del mig de tres germans —Noemí i Rubén—, va començar la seva carrera als catorze anys treballant com a model. Aquesta primera incursió en la indústria de l'espectacle obriria el camí per a futures oportunitats. Conde va obtenir reconeixement a través de diverses aparicions televisives. El 1999, va competir a Miss Espanya com a Miss Palència. Poc després, va començar a treballar en televisió i va guanyar ràpidament protagonisme com a reportera al programa d'humor *El informal*. El seu talent còmic va brillar, cosa que va portar a papers en sèries com *Lady Kaña* (2004) i aparicions en programes com *Un domingo cualquiera* (2004), *7 días al desnudo*, i *El club de la comedia*. També va co-presentar *Nuestra mejor canción* amb Concha García Campoy el 2004 i *Cero en Historia*, substituint Silvia Abril el 2019. De 2006 a 2011, va co-presentar el programa d'humor diari *Sé lo que hicisteis...*, obtenint diversos premis durant aquest temps. La carrera de Patricia Conde s'estén més enllà de la televisió. Va posar veu a Lucy Wilde en la versió espanyola de *Despicable Me 2* (2013) i va protagonitzar pel·lícules com *Pancho, el perro millonario* (2014) i *Legami sporchi* (2004). També ha participat en produccions teatrals com *5mujeres.com* i *Los 39 escalones*. Conde va dissenyar la seva pròpia marca de moda, la Col·lecció Patricia Conde, i va ser ambaixadora de la fundació de l'ONU Dona Juntes. El seu treball més recent inclou la presentació de *Los poderes extraordinarios del cuerpo humano* (2017), *Nadie al volante* (2021), *Telepasión* (2023-2024) i la co-presentació de *¡Feliz 2024!*. Actualment, participa a *El Desafío 6* (2025) i presentarà *Juego de pelotas* (2026). La seva vida personal inclou un matrimoni amb Carlos Seguí del 2012 al 2014 i relacions amb Carlos Moyá, Dani Martín i Ernesto Sevilla.
Patrick Bosso és un humorista i actor francès, nascut el 12 d'octubre de 1962 a Marsella. Va néixer a la maternitat de l'hospital La Belle de Mai. Els seus pares eren immigrants italians que es van establir a França. En créixer al barri del Panier de Marsella, més tard es va traslladar als districtes del nord dins del complex d'habitatges 'Les Lauriers'. La vida primerenca de Bosso reflecteix el seu origen humil; el seu pare treballava al taller naval del Port de Marsella, i Bosso va seguir breument els seus passos com a constructor naval. També va intentar un aprenentatge de fontaneria però no el va completar. Abans de trobar la seva vocació en la comèdia, va tenir una varietat de feines, incloent-hi treball de missatgeria al Vieux-Port, repartició de cervesa, esbandida de plats a restaurants i treball a l'ajuntament. El canvi de carrera de Bosso va començar a París, on va treballar com a porter a Pigalle i va vendre mercaderia per a músics com Madonna, Roch Voisine i Michel Sardou. El 1989, va començar a prendre classes d'interpretació amb Niels Arestrup, que el va animar a explorar els espectacles en solitari. Va debutar en actuació en solitari aquell mateix any amb 'C’est méchant' al Théâtre Marie Stuart. El seu primer gran espectacle, 'Qui ?!? Moi !?!', es va estrenar al Palais des Glaces el 1995. L'espectacle 'Les talons devant' (1997) va augmentar significativament el seu reconeixement públic. Va presentar breument 'La Grosse émission' al canal Comédie! de setembre a octubre del 1998, i el 2000, Pierre-François Martin-Laval (Pef) va dirigir el seu segon espectacle, 'Bosso exagère trop!'. Bosso ha continuat desenvolupant els seus talents còmics al llarg dels anys. Va presentar 'Du Bonheur' el novembre de 2005, que va sortir en DVD el 2007. 'Le spectacle de ma vie' es va estrenar a l’Olympia a l’octubre de 2003. Al llarg de la seva carrera, ha aparegut a més de vint pel·lícules des de 1996 i ha protagonitzat la minisèrie 'Hep Taxi!' (2003), així com diverses telefilms entre espectacles. El 2016, va interpretar el paper principal a la pel·lícula 'Marseille', dirigida per Kad Merad. També va demostrar la seva versatilitat dirigint el curtmetratge 'Rien ne sert de courir' el 1999 i publicant un llibre, 'Melon et Melèche: le grand concours', el 2001. El seu espectacle en solitari 'La courte échelle' es va estrenar a la Comédie de Paris al gener de 2009, i va sortir en DVD el 2010.
Patrick Font, nascut el 27 de setembre de 1940 a Vésinet, va ser un humorista i cantautor francès. Va començar la seva carrera com a professor (instituteur) de 1961 a 1968. Des dels anys 70 fins al 1995, va formar un duo còmic anomenat Font et Val amb Philippe Val. Al llarg de la seva carrera, va escriure lletres per a altres artistes, com ara Thierry Le Luron i Christophe Alévêque, demostrant la seva versatilitat dins del panorama de l'espectacle francès. Va publicar diversos llibres, incloent-hi *J'exagère, mais pas assez* el 1992 i *Souvenirs d'un cow-boy d'opérette* el 2018. El 1992, esdevingué columnista de la revista satírica *Charlie Hebdo*, i també va col·laborar amb l'espai radiofònic *Rien à cirer* a France Inter. El 1994, va fundar Marie Pantalon, una escola de formació en arts escèniques a Alta Savoia. A partir del 2007, va ser un humorista permanent al Théâtre des Deux Ânes de París, participant en obres com 'Sarkozix Le Gavlois', 'Kadhafi à Paris' i 'Nicolas s'remarie'. La seva comèdia sovint incloïa revistes satíriques sobre l'actualitat, a vegades descrites com a ‘façon Riviera’, fent referència a figures com Sarkozy i Fillon. La carrera de Font es va veure significativament afectada per procediments judicials que van començar el 1996. Va ser declarat culpable d'abusos sexuals sobre menors i va complir quatre anys i dos mesos de presó del 1996 al 2000, després d'un judici a Annecy al març de 1998. Malgrat aquests esdeveniments, va continuar involucrat en activitats artístiques, cofundant Les Auteurs Réunis el 2005, que va ser responsable de *Le Coq des Bruyères* i *Le Bar des vieux cons*. Va participar en l'àlbum *La verVe et la Joie* el 2011. Patrick Font va morir el 6 d'abril de 2018, als 77 anys, a causa de complicacions d'una llarga malaltia hepàtica, deixant enrere un llegat complex dins de la comèdia francesa.
Albània
1
Armènia
2
Argentina
36
Àustria
27
Austràlia
52
Azerbaidjan
1
Bangladesh
1
Bèlgica
13
Bulgària
57
Benín
2
Bolívia
1
Brasil
27
Belarús
2
Canadà
125
República Democràtica del Congo
3
Suïssa
17
Côte d’Ivoire
1
Xile
15
Camerun
1
Xina
8
Colòmbia
4
Cuba
4
Txèquia
7
Alemanya
188
Dinamarca
17
República Dominicana
1
Algèria
2
Equador
2
Estònia
5
Egipte
10
Espanya
74
Etiòpia
1
Finlàndia
15
França
214
Regne Unit
365
Geòrgia
1
Ghana
3
Grècia
18
Guatemala
1
Croàcia
2
Haití
1
Hongria
7
Indonèsia
23
Irlanda
31
Israel
10
Índia
47
Iraq
3
Iran
6
Islàndia
4
Itàlia
136
Jamaica
1
Japó
37
Kenya
3
Corea del Sud
20
Kazakhstan
3
Líban
5
Sri Lanka
1
Lituània
1
Letònia
1
Marroc
17
Myanmar (Birmània)
1
Malta
1
Malawi
2
Mèxic
28
Malàisia
7
Nigèria
19
Nicaragua
2
Països Baixos
2
Noruega
12
Nepal
3
Nova Zelanda
9
Perú
2
Filipines
35
Pakistan
7
Polònia
8
Portugal
7
Qatar
1
Romania
1
Sèrbia
4
Rússia
9
Aràbia Saudí
4
Suècia
101
Singapur
3
Eslovènia
4
Eslovàquia
2
El Salvador
1
Síria
1
Tailàndia
2
Tunísia
4
Turquia
5
Taiwan
1
Ucraïna
11
Uganda
7
Estats Units
213
Uruguai
4
Uzbekistan
1
Veneçuela
5
Vietnam
1
Sud-àfrica
3
Zimbàbue
1
