Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1588 còmics

Carlo Buccirosso

Carlo Buccirosso, nascut a Nàpols el 7 de juliol de 1954, és un actor italià, director de teatre i dramaturg. Actualment resideix a Nàpols. Després del batxillerat, va estudiar dret però no va finalitzar la llicenciatura; també va fer onze mesos de servei militar a Novara el 1978. Buccirosso va començar a treballar amb Tato Russo el 1978, cosa que va marcar l'inici de la seva carrera professional en les arts escèniques. Buccirosso és particularment conegut pels seus papers còmics en pel·lícules dirigides per Vincenzo Salemme i Carlo Vanzina. Sovint interpreta un home napolità de classe baixa estereotipat en aquestes pel·lícules, col·laborant freqüentment amb Salemme, Maurizio Casagrande, Nando Paone i Biagio Izzo tant en produccions teatrals com en pel·lícules. Aquestes col·laboracions inclouen obres com ...e fuori nevica! , L'amico del cuore i Premiata pasticceria Bellavista . Buccirosso també va co-escriure la farsa teatral Il miracolo di don Ciccillo . Vincenzo Salemme el va reconèixer i valorar com a actor de caracterització, cosa que ha contribuït a la seva llarga relació professional. La seva obra ha rebut un reconeixement significatiu. Va rebre elogis de la crítica i una nominació al David di Donatello pel seu paper de Paolo Cirino Pomicino a Il Divo (2008), i més tard va aparèixer a La bellesa del món (2013) de Paolo Sorrentino. Buccirosso va guanyar un Nastro d'Argento al millor actor secundari per Song'e Napule (2013) el 2014. Després, va rebre un David di Donatello al millor actor secundari per La llegendària Giulia i altres miracles (2015), també coneguda com a 'Noi e la Giulia', el 2015. La seva extensa filmografia inclou aparicions en títols com L'ultima scena , Amami , Febbre da cavallo - La mandrakata , Le barzellette , Guardiani delle nuvole , Eccezzziunale veramente - Capitolo secondo... me , i més recentment, Mamma o papà? i Il giorno più bello . També apareix a la sèrie de televisió en curs Imma Tataranni - Sostituto procuratore (2019-2025) i va ser inclòs al videoclip de la cançó 'Chi vuol essere milionario?' de Clementino i Fabri Fibra el 2019. Buccirosso també ha interpretat Peppino Esposito a la sèrie de televisió Un ciclone in famiglia (2006-2008). Encara que generalment és reservat pel que fa a la seva vida personal, Buccirosso ha declarat que mai es va casar ni va tenir fills. En broma, va afirmar que sempre havia actuat per impressionar una dona que mai va revelar. Va treballar sovint en cinema i televisió italianes, demostrant que podia interpretar molts papers i ajudant a fer pel·lícules de comèdia italianes.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Francesco Salvi

Francesco Salvi, nascut el 7 de febrer de 1953 a Luino, un poble proper a la frontera italiana amb Suïssa, és un artista italià polifacètic. Es defineix com a actor, còmic, intèrpret de cabaret, cantant, humorista, director, escriptor i traductor. Els primers anys de la seva carrera van incloure feina com a dissenyador gràfic en publicitat i actuacions amb la companyia teatral Nisba en circuits regionals. Va estudiar a l'Institut d'Art d'Urbino i posteriorment va cursar Arquitectura a Florència, graduant-se amb honors a la Universitat Politàcnica de Milà amb una tesi sobre el simbolisme en l'arquitectura. Salvi també va rebre una introducció a la cinema animació de Bruno Bozzetto. En Salvi va començar la seva carrera a mitjans dels anys 80, guanyant ràpidament reconeixement pels seus talents còmics. De 1985 a 1987, va ser un personatge principal al programa de varietats satíric Drive In , i posteriorment va presentar Studio 5 a Canale 5 de 1986 a 1987. Després, va crear i protagonitzar MegaSalviShow de 1988 a 1989, que va resultar ser un èxit significatiu. El títol de la cançó, 'C'è da spostare una macchina,' va encapçalar les llistes italianes i li va valer un premi Telegatto pel seu vídeo musical el 1989; també es va convertir en el tema d'obertura de l'espectacle. Salvi també va debutar com a director el 1989 amb Vogliamoci troppo bene i va participar al Festival de Cançó de Sanremo aquell mateix any amb 'Esatto!'. Va continuar apareixent a Sanremo diverses vegades entre 1990 i 1996. Al llarg dels anys 90, Salvi va continuar la seva àmplia carrera. Va aparèixer en espectacles musicals satírics com ara *L'Odissea* (1991) interpretant Telèmac i Polifem, i *I Tre Moschettieri* (1991) com Athos. El 1992, va co-autore un còmic per a la revista *Topolino* i va co-presentar el programa de varietats *La strana coppia* amb Massimo Boldi. També va treballar en el programa de ràdio *Radiotopogiro* per a Rai Radio 2 del 1995 al 1996. La versatilitat còmica de Salvi es demostra encara més amb les seves aparicions a *Striscia la notizia* com a presentador i corresponsal cultural fals, i la seva veu del personatge principal en la sèrie animada *Lupo Alberto* a partir del 1997. Ha rebut nombrosos reconeixements, incloent-hi una nominació al Premi Cinta de Plata com a millor actor el 2001 i el premi “Penisola Sorrentina Arturo Esposito” al millor personatge masculí el 2008. La seva obra s'esmenta freqüentment a 'Anche le formiche nel loro piccolo s'incazzano'. Ha publicat vuit àlbums, aconseguint cinc discos de platí i set discos d'or.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Raffaele Pisu

Guerrino Pisu, conegut a l'escenari amb el pseudonym Raffaele Pisu, era actor, humorista, ràdio presenter i presentador italià.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Raul Cremona

Raül Cremona, nascut a Milà el 10 de novembre de 1956, és un còmic, mag i actor italià. La seva família té una història profundament arrelada en les arts circenses; el seu besavi era pallasso i el seu avi va ser documentat en un projecte sobre Milà. Va desenvolupar un interès primerenc per la màgia gràcies al seu pare, que feia trucs a places públiques. Cremona va començar la seva carrera com a mag, obtenint premis i reconeixement per les seves habilitats. Va assistir al Clam, un club d'art màgic, i actualment n'és el president. Aquesta base en l'il·lusionisme va modelar significativament el seu posterior recorregut artístic. Durant la dècada de 1980, Cremona va passar al cabaret a Milà, establint-se com una figura destacada en l'escena còmica italiana. Va actuar al Derby Club al costat de Paolo Rossi, Claudio Bisio, Aldo Baglio, Giovanni Storti, Enzo Iacchetti i Francesco Salvi. Més tard, va ser mentoritzat al club Ca' Bianca per artistes com Nanni Svampa, Walter Valdi, Bruno Lauzi i Umberto Bindi. Cremona és considerat el primer i principal exponent italià del 'magic cabaret', combinant hàbilment l'humor i la il·lusió. Va guanyar popularitat generalitzada a través de participacions en programes de televisió com Mai dire Gol (on va introduir el personatge Mago Oronzo el 1997) i Zelig , també actuant com a Silvano. El seu estil còmic incorpora diversos personatges, incloent Jerry Manipolini, un homenatge a Jerry Lewis, així com Giorgian i Normal Hamilton. La feina de Cremona continua d'evolucionar. Va participar a Voglio essere un mago! el 2021, assumint el paper d'un professor de mag ia tornant a Zelig . Des del 2022, forma part del repartiment d' Only Fun – Comico Show a Nove. Està casat i té dos fills: Giordano Cremona (Kremont), un DJ i productor musical que forma part del duo Merk & Kremont, i Leonardo Cremona. El seu nebot, Eddy Veerus, és membre del grup Il Pagante. Cremona ha programat la seva participació a LOL - Chi ride è fuori a Prime Video el 2025 i s'ha unit recentment al repartiment de Che tempo che fa - Il tavolo com a Mago Oronzo, demostrant la seva presència constant i versatilitat dins del món de l'espectacle italià.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Salvatore Ficarra

Salvatore Faciarra, conegut com a Salvo, és un artista italià amb moltes cares: comedia, actor, taxista, televisió present, escrit i director de pantalla, i és un dels membres de El famós duo Faciarra i Picone.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Teo Teocoli

Antonio Teocoli, conegut professionalment com Teo Teocoli, és un artista italià amb una carrera polifacètica que abasta diverses dècades. Nascut el 25 de febrer de 1945 a Tàrent, va passar els primers anys al barri de Sbarre de Reggio Calabria abans de traslladar-se a Milà als cinc anys. Els seus pares eren originaris de Reggio Calabria. Teo Teocoli és reconegut com a actor, còmic, intèrpret de cabaret, showman, presentador de televisió, cantant i escriptor. La seva trajectòria professional va començar al voltant de 1975, basant-se en una base establerta durant la seva joventut. Abans de assolir la fama com a humorista, Teocoli va explorar diverses vies musicals. Durant la seva adolescència, actuava com a cantant de rock and roll en clubs milanesos amb la seva banda, I Demoniaci. Va signar un contracte discogràfic amb Dischi Ricordi el 1965 i va publicar 'Una mossa sbagliata'. El 1966, va formar part breument de la banda Quelli (posteriorment Premiata Forneria Marconi) i va contribuir al seu èxit amb 'Una bambolina che fa no no no' abans de formar Teo e le vittime i gravar diversos singles. També va participar en el Festival della Canzone Napoletana el 1967 i més tard es va unir al repartiment italià del musical 'Hair' a Roma el 1969. La seva etapa al cabaret Derby de Milà, juntament amb artistes com Massimo Boldi, Cochi Ponzoni, Renato Pozzetto, Giorgio Faletti i Mauro Di Francesco, va perfeccionar encara més els seus talents còmiques. La carrera de Teo Teocoli inclou aparicions en uns 30 films italians. Va guanyar un reconeixement més ampli el 1982 amb l'espai 'Non lo sapessi ma lo so' a Antennatre. De 1991 a 1992, va presentar 'Striscia la notizia', seguit d'una temporada co-presentant 'Scherzi a parte' amb Gene Gnocchi de febrer a maig del 1992. Va dirigir 'Mai dire gol' de 1992/1993 fins al 1995 i va presentar 'Faccia tosta' a Rai 1 el 1997. Les seves aparicions a 'Quelli che il calcio' de 1998-2000 són notables per les seves imitacions de Cesare Maldini i Peppino Prisco. Va co-presentar 'Sanremo Notte' el 1999 i el 50è Festival de Sanremo el 2000, demostrant la seva versatilitat com a personalitat televisiva. El 1999, va rebre el premi Regia Televisiva al millor personatge masculí de l'any. Va presentar breument 'Paperissima' el 2003. Enzo Jannacci va escriure la cançó 'Il dritto' inspirada en la història de vida de Teocoli, reflexionant sobre el seu recorregut i contribuint a la seva imatge pública.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Tony Sperandeo

Gaetano Sperandeo, conegut professionalment com Tony Sperandeo, va néixer a Palerm, Sicília, el 8 de maig de 1953; és un actor italià que treballa en cinema i televisió. El debut actoral de Sperandeo va tenir lloc el 1983, amb un paper secundari a la pel·lícula *Kaos*, que es va estrenar el 1984 i va experimentar un cert grau de popularitat. Això va marcar l'inici d'una carrera prolífica que abasta diverses dècades. La filmografia de Sperandeo inclou papers diversos en diferents gèneres. Va aparèixer a *Pizza Connection* (1985), *La Piovra 2* (1985) i *Il pentito* (1985). Altres crèdits inclouen *La scorta*, dirigida per Ricky Tognazzi, i un paper a *Johnny Stecchino* (1991) de Roberto Benigni. També va protagonitzar *Boys on the Outside* (1990) i *Forever Mary* (1989), ambdós ambientats a Palerm. El 1992, va aparèixer al costat de la seva esposa de l'època, Rita Barbanera, a *La discesa di Aclà a Floristella*. La seva àmplia gamma d'actuació es demostra amb papers com Turris a *Mery per sempre* i *Ragazzi fuori*, i una participació a *Il sole anche di notte* (1990). L'any 2001, Sperandeo va rebre reconeixement per la seva interpretació de Tano Badalamenti, cap de la màfia, a *I cento passi*, guanyant el premi David de Donatello al millor actor secundari. Posteriorment, va reprendre aquest paper com a Gaetano Badalamenti a *Boris Giuliano - Un poliziotto a Palermo* (2016). De 2004 a 2009, i de nou el 2011, va interpretar elintendent Salvatore Sciacca a les sèries de televisió *La Squadra* i *La Nuova Squadra*. També va aparèixer a *L'uomo di vetro* (2007) i va participar en l'espectacle teatral *Sesso chi legge* el 2008. Sperandeo va participar breument al programa de realitat *La fattoria* el 2009, però es va retirar després d'una discussió. Al llarg dels anys 90, va gravar cançons humorístiques en sicilià amb Giovanni Alamia. Va estar casat amb l'actriu Rita Barbanera des de 1968 fins a la seva mort a l'abril del 2001; van tenir dos fills, Tony i Priscilla.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Tulio Solenghi

Tulio Alberto Ganfranco Solenghi, diazalitalià, siè distinto atre, regista, còmica, volo de la televisió e maestell'mazine.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Ugo Dighero

Ugo Dighero és un actor i còmic italià amb una carrera que abasta més de 40 anys. Nascut a Gènova el 4 d'octubre de 1959, va començar el seu recorregut en les arts escèniques com a escauta amb l'ASCI Genova 10 al barri de San Martino durant la dècada de 1970. El 1979, va iniciar la seva formació formal en unir-se a l'escola d'art dramàtic associada al Teatro Stabile di Genova, i hi va completar els seus estudis el 1982. Durant la fase inicial de la seva vida professional, Dighero va participar en una llarga temporada teatral amb el Gruppo della Rocca, i el 1980, ell i Mario Jorio van fundar la companyia escènica Oltre l'immagine. Va continuar desenvolupant les seves habilitats, convertint-se en membre del Teatro dell'Archivolto el 1986, on va obtenir un èxit crític amb 'Angeli e soli... siam venuti su dal niente....' de 1986 a 1997. Un punt de gir significatiu va arribar el 1989 quan va cofundar l'agrupació còmica Broncoviz amb Marcello Cesena, Maurizio Crozza, Mauro Pirovano i Carla Signoris. Broncoviz va guanyar ràpidament popularitat, treballant en escenari, televisió, ràdio i contribuint a la pel·lícula Peggio di così si muore . Després de la dissolució de Broncoviz, Dighero va aparèixer en programes de varietats com Mai dire Gol i Mai dire Maik amb Gialappa's Band. Va debutar a la televisió el 1991 a Rai 3 al programa Avanzi, participant fins al 1993. La seva obra inclou papers a Tunnel (1994), co-escrivint i protagonitzant Peggio di così si muore (1995) i Hollywood Party (1996). És particularment conegut per interpretar Giulio Pittaluga a Un medico in famiglia del 1998 al 2000 i de nou del 2009 al 2013. Dighero també ha aparegut en nombroses altres sèries de televisió, pel·lícules i produccions teatrals, incloses Brancaccio (2001), 500! (2001), Quore (2002) i Criminali si diventa (2021). Ha dirigit produccions teatrals com Non ve lo do per mille (1999) i la seva seqüela el 2000, i continua actuant amb el Teatro dell'Archivolto, més recentment a Momenti di trascurabile in/felicità (2017).

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Valentino Picone

Valentino Picone és un còmic i animador italià. Nascut a Palerm, Itàlia, el 23 de març de 1971, va passar la infància a Misilmeri, un poble proper a Palerm. Després d'assistir a l'institut clàssic Vittorio Emanuele II a Palerm, va estudiar dret i es va graduar. Des de ben petit, va desenvolupar una passió pel cinema, inspirant-se en figures com Massimo Troisi i Charlie Chaplin. La carrera de Picone va començar el 1993 quan va conèixer Salvatore Ficarra en un poble turístic. Aquesta trobada va portar a la formació d'un trio còmic, inicialment anomenat 'Chiamata Urbana Urgente', juntament amb Salvatore Borrello. Van començar a actuar junts, i el 1998, van passar a utilitzar els seus cognoms, fent-se conèixer com Ficarra e Picone. El duo va guanyar visibilitat gràcies a les seves aparicions en programes de televisió com Zelig, Zelig Circus, Gnu i L'ottavo nano. El seu debut cinematogràfic va tenir lloc el 2000 amb un cameo com a metge a Chiedimi se sono felice . Ficarra i Picone han aconseguit reconeixement per la seva parella còmica, protagonitzant junts nombroses pel·lícules com ara Nati stanchi (2002), Il 7 e l'8 (2007), La matassa (2009), Anche se è amore non si vede (2011), Andiamo a quel paese (2014), L'ora legale (2017) i Il primo Natale (2019). També van fer un cameo en Baarìa de Giuseppe Tornatore. De 2005 a 2020, van co-presentar de forma intermitent segments del programa de televisió Striscia la notizia , anunciant la seva marxa de l'emissió el 2020. La seva obra ha estat reconeguda amb diversos premis, incloent una nominació al David di Donatello com a Millor Nou Director (2007), el Premi Charlot (2007), el Premi Capri Exploit (2007) i el Premi Barocco (2009). Han escrit també diversos llibres, com ara Vuoti a perdere (2003) i Stanchi (2004). El gener de 2022, es va estrenar la seva primera sèrie de Netflix, Incastrati , amb una segona temporada planejada. Les últimes publicacions inclouen la pel·lícula Santocielo (2023), i estan programats per aparèixer a Call My Agent - Italia (2025) i tornar a Netflix amb Sicilia Express (2025).

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Vincenzo Scarpetta

Vincenzo Scarpetta, nascut a Nàpols el 19 de juny de 1877 i mort allà l'3 d'agost de 1952, va ser un artista italià polifacètic. Va treballar com a actor, director, dramaturg i compositor. Fill d'Eduardo Scarpetta i Angela Rosa De Filippo, era també el germà hereu d'Eduardo De Filippo, Peppino De Filippo, Titina De Filippo, Eduardo Passarelli i Pasquale De Filippo. Les seves connexions familiars s'estenien més enllà, sent cunyat d'Ernesto Murolo, Maria Scarpetta, Eduardo, Peppino i Titina De Filippo, i avi de l'actor Mario Scarpetta. La carrera de Scarpetta va començar d'escas: va debutar a l'escenari al Teatre Mercadante de Nàpols el 7 de gener de 1888, fent el paper de Peppeniello a *Miseria e Nobiltà*. Va començar a escriure comèdies als setze anys, i el 1896 ja era membre permanent de la companyia teatral del seu pare. Després de la jubilació del seu pare a principis dels anys 10, Vincenzo va assumir el lideratge de la companyia i es va convertir en el seu actor principal. Després de la mort d'Eduardo Scarpetta el 29 de novembre de 1925, Vincenzo va heretar la Compagnia Scarpetta. Va escenificar obres de Costagliola i Chiaruzzi, incloent *'A femmena* (1925) i *L'agnello pasquale* (1926), i va adaptar *Chello che simmo e chello che parimmo* (1925) de Luigi Chiarelli a partir de *La maschera e il volto*. Al voltant de l'any 1910, també va dirigir *Marito distratto e moglie manesca* i *Il suonatore di chitarra*, i va aparèixer en aquest últim. La producció creativa de Vincenzo Scarpetta abarcava diversos gèneres. Adaptà obres de Luigi Chiarelli i Pirandello, posant en escena *Liolà* el 1931 i posteriorment el 1935 per la família De Filippo. Va protagonitzar *Il suonatore di Chitarra* (1910) i *Gli ultimi giorni di Pompeo* (1937), així com *Scarpetta cerca moglie* (aproximadament 1920). Des de mitjans de la dècada de 1920 fins a la dècada de 1930, va tornar als revistes musicals. Va ser un intèrpret destacat en la companyia de Raffaele Viviani del 1939 al 1944 i va protagonitzar com a Gaetano Semmolone una producció de *Miseria e Nobiltà*. També va escriure nombroses comèdies d'èxit, incloent *'O tuono 'e marzo* (1911) i *La donna è mobile* (1918). Scarpetta va ser un pioner del cinema napolità i italià, apareixent en pel·lícules com *Il suonatore di chitarra* (1910), *Il gallo nel pollaio* (1916) i *Scarpetta e l'americana* (1918), sovint treballant amb directors com Enrico Guazzoni i companyies de producció com Cines. La seva companyia va fer gires extensament per tota Itàlia, formant actors com Titina, Eduardo i Peppino De Filippo.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Virginia Raffaele

Virginia Raffaele, italiana, treballa com a còmica, actriu, imitadora i presentadora. Nascuda a Roma el 27 de setembre de 1980, prové d’una família amb orígens circenses, que es remunta a les regions de les Marques, Abruços, Calàbria i Sinti. La seva àvia, Ornella ‘Nelly’, era una amazzona acròbata que va dirigir un circ anomenat Circo Preziotti, i els seus avis van fundar un parc d’atraccions a la zona d’Eur de Roma als anys 50. Abans de guanyar prominència, Virginia Raffaele va rebre formació en dansa clàssica i moderna a l'Acadèmia Nacional de Dansa, i va completar els seus estudis a l'Accademia Teatro Integrato el 1999. Va treballar freqüentment com a companya de l'equip còmic Lillo & Greg, col·laborant amb ells en teatre, televisió i ràdio des del 2001. Va debutar a la televisió com a corresponsal a Quelli che... il Calcio de Rai 2 del 2009 al 2013, guanyant reconeixement per les seves imitacions i paròdies. La Virginia Raffaele és coneguda per les seves imitacions de celebritats com Cristina Del Basso, Federica Rosatelli, Malika Ayane, Giusy Ferreri, Roberta Bruzzone, Federica Pellegrini, Renata Polverini, Eleonora Brigliadori, Dita von Teese, Carla Gozzi, Ornella Vanoni, Belén Rodríguez, Nicole Minetti i Francesca Pascale. Va cofundar el trio de comèdia 'Due interi e un ridotto' l’any 2001 amb Danilo De Santis i Francesca Milani. Ha actuat en diverses produccions teatrals incloent Le nuvole , L'amore di Don Perlimplino , Plautus di Plauto , Doppia coppia , i Iressa . La Virginia Raffaele va ser copresentadora del Festival de la Cançó de Sanremo, edicions 66 i 69; també va ser participant convidada en la 65a edició. La pel·lícula *Life Goes This Way*, protagonitzada per la Virginia Raffaele, s’estrenarà al 20è Festival de Cinema de Roma el 15 d’octubre de 2025.

Veure el perfil