Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1635 còmics

Guillaume Gallienne

Un actor, guionista, director de cinema i actor de veu francès, Guillaume Gallienne va néixer a Neuilly-sur-Seine, un suburbi de París, el 8 de febrer de 1972. Els seus pares són el home de negocis francès Jean-Claude Gallienne i l'aristòcrata russo-georgiana Melitta Rotvand. Va assistir a La Salle Passy Buzenval a partir dels 10 anys i va patir assetjament durant aquest temps. És membre de la Comédie-Française des de 2005, convertint-se en sociétaire aquell any. La carrera de Gallienne va començar el 1992 amb el seu debut cinematogràfic a *Tableau d'honneur*. També va tenir un segment anomenat *Les Bonus de Guillaume* a *Le Grand Journal* entre 2008 i 2010. El seu estil còmic sovint incorpora elements autobiogràfics, com es demostra al seu espectacle teatral i adaptació cinematogràfica posterior. Gallienne va obtenir un reconeixement significatiu pel seu espectacle en solitari Boys and Guillaume, à table! , guanyant un premi Molière al millor debutant el 2010. Va continuar obtenint elogis, rebent un altre premi Molière al millor actor secundari el 2011 per Un fil à la patte . La pel·lícula de 2013 Me, Myself and Mum , basada en l'espectacle teatral, va cridar considerable atenció, guanyant l'Art Cinema Award i el Prix SACD al Festival de Cannes. Va rebre deu nominacions als premis César el 2014, assegurant cinc premis incloent millor actor i millor adaptació per a Gallienne. Gallienne sovint treballa amb Nicolas Le Riche, inclosa la seva col·laboració en el llibret per a la producció de 2011 de *Calígula* del Ballet de l'Òpera de París. També és conegut pels seus papers de doblatge en pel·lícules com Asterix & Obelix: God Save Britannia (2012) i El Petit Príncep (2010-2013).

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Laurent Lafitte

Laurent Lafitte, nascut Laurent Fabien Fernand Lafitte el 22 d’agost de 1973 a París, és un actor i director amb una carrera diversa que abasta l’escena i la pantalla. Va créixer als districtes 15è i 16è de París i va assistir a l’escola primària privada Saint-Jean-de-Passy. La seva primera exposició a les comèdies boulevards televisades va despertar el seu interès pel teatre. A una edat jove, va aparèixer a la pel·lícula per a televisió *L’Enfant et le président* després de respondre a un anunci. Més tard, va abandonar l’institut per estudiar al Cours Florent, on va connectar amb futurs col·laboradors Gilles Lellouche i Guillaume Canet. La seva formació va continuar amb estudis al Conservatori nacional superior d’art dramàtic de París als 22 anys, i incloïa entrenament en dansa i cant a la Guildford School of Acting a Anglaterra, on va actuar a *Davina's Landed*. Lafitte va obtenir un reconeixement més ampli el 1993 com a Juan a la sitcom *Classe mannequin*. Va desenvolupar encara més els seus talents còmiques amb un espectacle en solitari, *Laurent Lafitte, comme son nom l'indique*, coescrit amb Cyrille Thouvenin. Aquesta producció va resultar exitosa, amb 100 representacions i guanyant-li el premi Raimu. La seva filmografia inclou aparicions a pel·lícules populars com *Les Petits Mouchoirs* (2010). El 2011, va presentar la 25a Nit dels Molières. Del 2012 al 2024, Lafitte va ser pensionnaire (membre) de la prestigiosa Comédie-Française. Ha rebut un reconeixement significatiu per les seves habilitats d’interpretació, incloent-hi una nominació als International Emmy Awards el 2023 per la seva interpretació de Bernard Tapie a la minisèrie de Netflix Class Act . La seva dedicació a les arts es reflecteix encara més en els honors que ha rebut: va ser nomenat Cavaller de l’Ordre nacional del Mèrit el 2022 i Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres el 2013.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Luceien Hubert

Lucieen Hubert, nascut amb el nom Lucin Martial Désiré Lajarthe el 25 de setembre de 1906 a París i va morir el 2 de febrer de 1986 en antibes, va ser actor francès. A més de la seva carrera al cinema, també va treballar a les escenes del teatre i va participar en telefils i també al cinema. a la sèrie de TV.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Lucien Jean-Baptiste

Lucien Jean-Baptiste és un actor, escriptor i director francès nascut el 6 de maig de 1964 a Fort-de-France, Martinica. Va anar a la regió de París amb la seva mare als tres anys, arribant a França el 25 de desembre de 1967. Lucien va assistir a la universitat i al batxillerat a Créteil i posteriorment va obtenir un títol de BTS en comunicació i publicitat. Abans de dedicar-se a l'actuació, va passar aproximadament deu anys treballant en gestió d'esdeveniments, incloent un període al Palais omnisports de Paris-Bercy. També va demostrar talent atlètic, convertint-se en campió francès de lluita grecoromana (FSGT) el 1984. La carrera de Jean-Baptiste abasta tant rodatge en directe com actuació de doblatge. Va estudiar interpretació al Cours Florent i va començar a aparèixer en curts i sèries el 1998, fent papers secundaris a Du bleu jusqu'en Amérique i Jeu de cons . Va obtenir reconeixement pel seu paper recurrent com a Franck Marchand, un psicòleg, en la primera temporada de Caméra Café . Un aspecte important de la seva obra implica proporcionar doblatges en francès per a nombrosos actors americans. És un actor de doblatge habitual per a Chris Rock, Martin Lawrence i Ice Cube, i també ha doblat Terrence Howard, Will Smith, Kevin Hart, Jamie Foxx, Don Cheadle, Anthony Mackie, Omar Epps i Orlando Jones. La seva actuació de doblatge s'estén a papers a Scrubs , on va doblar Donald Faison. Els esforços de direcció de Lucien Jean-Baptiste inclouen la comèdia familiar La Première Étoile (2009), que li va valer tant el Gran Premi com el Premi del Públic al Festival de Cinema d'Alpe d'Huez aquell any. Després d'aquest èxit, va fundar Zamba Productions el 2010 i va estrenar la seva seqüela, La Deuxième Étoile , el 2017. El 2016, va estrenar Dieumerci! , inspirada en una experiència personal. També va dirigir Il a déjà tes yeux el 2017. La seva filmografia inclou aparicions a la sèrie de televisió Munch , i va protagonitzar el paper principal d’ Emmenez-moi el 2005.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Maeva Méline

Maeva Méline, nascuda a París el 20 de gener de 1980, és una cantant i actriu francesa. Les seves primeres influències musicals inclouen la música pop i folk, que van modelar el seu desenvolupament artístic. Va seguir una formació acadèmica, graduant-se en dret mentre estudiava simultàniament piano, guitarra i cant. Aquest bagatge divers demostra una dedicació tant a les activitats intel·lectuals com a l'expressió artística. La carrera de Méline va començar amb actuacions en una banda de jazz i funk al voltant del 2008. També va obtenir reconeixement pel seu paper de Nannerl a l'musical Mozart, l'òpera rock el 2008, una interpretació que va contribuir a que l'espectacle guanyés un premi NRJ. El seu talent vocal es mostra encara més a través del seu treball en pel·lícules d’animació; va proporcionar veu per a les versions franceses de Tinker Bell i el Gran Rescat de les Hedes (2010), Enredats (2010) com a Rapuntzel, i Enredats: Un final feliç (2012), repetint el seu paper de Rapuntzel. A més, va posar veu a la princesa Merida en la versió francesa de Valenta (2012) i ha fet de doble de veu de Jane a la pel·lícula Tarzán . Va participar en la setena temporada de Star Academy el 2007, i posteriorment es va unir a l'equip de Louis Bertignac a la segona temporada de The Voice, la plus belle voix el 2013. A partir de setembre de 2014, Méline va fer gira amb Mozart, l'òpera rock , inicialment acompanyada per una orquestra simfònica de Kiev, tot i que la gira es va ajornar a la primavera de 2014 a causa dels esdeveniments a Ucraïna. El 2015, va llançar el projecte musical Looking for Suzanne amb la seva guitarra i veu, i va publicar un vídeo musical de 'Les parfums de sa vie'. Continua treballant com a actriu de doblatge, fent veus per sèries animades com 'Raiponce, la sèrie', 'Nella, Princess Knight' i '44 Cats', i per pel·lícules com Gabby and the Magic House (2025). La seva elecció com a Rapunzel sovint s'considera perfecta, amb la seva veu descrita com a dolça i adorable, fins i tot fent comparacions amb les parts cantades de Jasmine. Va oferir un concert al pavelló municipal el 20 d’octubre de 2017.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Malik Bentalha

Malik Bentalha és un humorista i actor francès, nascut l'1 de març de 1989 a Bagnols-sur-Cèze. Té herència algeriana Chaoui de Khenchela i herència marroquina de Meknès; el seu pare és algerià i la seva mare és marroquina. De 2007 a 2008, va rebre formació formal als Cours Florent mentre creixia a Laudun-l'Ardoise, Gard. La seva primera etapa professional va implicar actuar amb sketches en cafè-teatres parisencs com el Théâtre du Point-Virgule. La trajectòria professional de Bentalha va agafar impuls el 2010 quan Jamel Debbouze el va notar i el va convidar a unir-se al Jamel Comedy Club. Posteriorment, va obrir l'actuació del 'Tout sur Jamel' de Debbouze de 2010 a 2012, i també va obrir l'actuació de Gad Elmaleh al Palais des Sports el 2010. Va participar a 'Le meilleur de Paris fait sa comédie' de France 2 aquell mateix any. A partir del 2011, va aparèixer en un segment recurrent anomenat 'Télé Délire' al programa de ràdio 'Le Grand Direct', inicialment amb Mathieu Madénian i posteriorment amb Benjamin Josse. Alex Lutz va dirigir la seva actuació en solitari debutant, 'Malik Bentalha se la raconte,' que es va estrenar el 2010. La carrera de Bentalha s'ha expandit més enllà de la comèdia *stand-up* per incloure cinema i televisió. Un DVD de 'Malik Bentalha se la raconte' es va publicar al desembre de 2014, i W9 va emetre una sessió en directe de l'espectacle al gener de 2015, seguida d'un reportatge televisiu anomenat 'Malik se raconte'. Va protagonitzar la pel·lícula 'Pattaya' (2015) i més tard va aparèixer a ‘Taxi 5’ (2018) i ‘Le Doudou’ (2018). També ha actuat a l'espectacle 'Marrakech du rire' al juny de 2013 i apareix regularment al programa de ràdio de Cyril Hanouna 'Les pieds dans le plat' des de 2014, així com a ‘Vendredi tout est permis’ des de febrer de 2013. Va entrar a formar part dels Enfoirés el 2019. Va dirigir la pel·lícula 'Jack Mimoun et les Secrets de Val Verde' el 2022 i va publicar una paròdia de 'L'Heure des pros' al novembre de 2023. Els seus espectacles en solitari continuen, amb ‘Nouveau monde’ actualment en cartell (2024-). És padrí de la fundació benèfica Theodora Children's Charity.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Manu Payet

Manu Payet, conegut professionalment com Manu Payet, és un còmic, actor, cineasta i presentador de ràdio francès. Nascut Emmanuel Xavier Payet el 22 de desembre de 1975 a Saint-Denis de La Reunió, també és conegut pel seu nom de naixement, Emmanuel Payet, i la seva pronunciació és [emanɥɛl many pajɛt]. Va començar la seva carrera com a gestor d'antena per a NRJ Réunion el 2000. La primera feina de Payet va implicar rols de presentador de ràdio per a NRJ. De l'any 2000 al 2008, va treballar com a animador per a NRJ Paris i va presentar diferents franges horàries, incloent-hi el migdia fins a les 4 de la tarda (2000-2001) i l'espai nocturn 'My NRJ' (2001). També va co-presentar 'Le Match NRJ' el 2002 i va formar part de l'equip d'humor per a 'Le 6/9', publicant els àlbums 'RN 6-9' (2002) i 'C'est commerçant' (2004) amb aquest equip. Les seves aparicions televisives van incloure programes de paròdia per al canal Comédie! el 2003, i va presentar 'Le Soiring' a TPS Star el 2005. Va col·laborar amb M6 per presentar 'Manu et Bruno sont dans la télé' el 2006. La carrera de Payet s'ha expandit a la interpretació de veus en pel·lícules, destacant com a veu del Lone Gunslinger Vulture a *L'edat de gel: El desglaç* (2006) i com a Po en les versions franceses de la franquícia *Kung Fu Panda* a partir de 2008. Ha aparegut en nombroses pel·lícules, incloent *Hola, adéu* (2008), *Kaamelott* (2009), *Coco* (2009) amb Gad Elmaleh, *RTT* (2009) i *Tot Ce Qui Brille* (2010). Va co-dirigir i protagonitzar la comèdia romàntica *Situació amorosa: És complicat* el 2014. Ha presentat els seus espectacles en solitari, començant amb 'Manu Payet' al teatre Splendid el 2007, que va fer gira per França durant tres anys i es va representar al Bataclan (abril de 2008) i a l'Olympia (desembre de 2008). Després va presentar 'Emmanuel' el 2017. Torna a l'escenari amb un nou espectacle, incorporant històries de la seva vida, inclosa la seva infància a La Reunió, i parlant de passions com la ràdio, la prehistòria, la música i la Nutella.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Max Boublil

Max Boublil, nascut Maximilien Léon Boublil el 17 de maig de 1979 a París, és un actor, cantant i humorista francès. Prové d'un fons divers; el seu pare és metge general d'origen jueu tunisià, mentre que la seva mare és guionista i autora infantil d'origen xampanyí, cosa que el fa descendit de jueus sefardites. Va començar la seva carrera apareixent en pel·lícules, telefilms i sèries de televisió a partir de finals dels anys 90, incloses actuacions a ‘Sous le soleil’ (1999) i ‘Navarro’ (2000). Abans de tornar a la comèdia improvisada, va treballar venent roba. Boublil va obtenir un reconeixement important el 2007 amb la cançó i el vídeo musical humorístic 'Ce soir... tu vas prendre,' que també va portar a aparicions a *Le Grand Journal* de Canal+. Després d'aquest èxit, va emprendre una sèrie d'espectacles en solitari. Va interpretar 'Max prend...' a París entre 2007 i 2009, i ‘Max prend la route’ a altres ciutats durant el mateix període. El seu estil de comèdia és conegut per les versions humorístiques de cançons i personalitats; ha parodiat figures com Susan Boyle. Altres aparicions notables d'aquesta època inclouen *One Man Sauvage* (2009) i *Max les veut toutes*, un programa de càmera oculta a Comédie! i NRJ 12 (2009). Va publicar el seu àlbum debut, ‘L'album,’ al febrer de 2011, i ‘Le 2ème album’ al juny de 2012. Al llarg dels anys 2010, Boublil va continuar ampliant la seva obra. Va aparèixer en pel·lícules com 'Les Gaous' (2003), 'La Folle Histoire d'amour de Simon Eskenazy' (2009) i va coescriure i protagonitzar ‘Les Gamins’ (2013). El 2010, va presentar Le Mag de Max al programa de reality show Dilemme de W9, i va publicar la cançó 'Chanson raciste,' que va provocar una disputa amb Alibi Montana, però més tard van col·laborar en 'Max Boublil clash alibi Montana.' Va fer gires extensament amb ‘En sketches et en chansons,’ culminant en una actuació a l’Olympia de París al juny de 2013. Més recentment, va protagonitzar Play (2020) i va coescriure i protagonitzar la sèrie Mike (2018). El 2020, va crear i protagonitzar Max Boublil , filmada per a Prime Video. Va aparèixer a Les Grosses Têtes el 2021, i el 2025 presentarà Neuilly-Poissy al Festival de Cinema Francès de San Diego.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Michaël Gregorio

Michaël Gregorio és un humorista, imitador i cantant francès nascut el 10 de juny de 1984 a Mulhouse. La seva infància es va veure marcada per trasllats freqüents a causa de la carrera militar del seu pare, incloent temps passat vivint a Alemanya i Pau. A partir dels tres anys, va demostrar un interès primerenc en l'espectacle, participant en una obra escolar a Gan. També té orígens espanyols. El viatge de Gregorio cap a la comèdia va començar als 14 anys quan va començar a prendre classes de teatre i a actuar en obres com 'Dom Juan torna de guerra' i 'Gran por i misèria del Tercer Reich'. Al voltant dels 16 anys, va experimentar amb el cant, inspirant-se en bandes com Radiohead i Nirvana. També va anar a l'escola de circ (Persé Circus) com a malabarista. El seu talent per la imitació va ser reconegut d’escur es; va guanyar el programa ‘Graines de star’ a M6 dues vegades al març del 2001. Va començar a actuar professionalment als 16 anys amb el seu mànager, David Hardit. Va participar a 'Les Coups d'humour' a TF1 el 2002 i el 2003. Al llarg dels anys 2000, la carrera de Gregorio va guanyar impuls. El 2004, va aparèixer al programa de Laurent Ruquier 'Vos imitations préférées', i el 2005, va actuar al festival Juste pour rire a Montreal. El seu primer espectacle en solitari, 'J’aurais voulu être un chanteur…', va fer gira per França i Europa. Va obrir el concert europeu de Céline Dion el 2008 i va rebre un ‘prix coup de cœur du jury’ al Festival Mont-Blanc d’Humour aquell mateix any. Va oferir cinc actuacions exhaurides al Bataclan al desembre de 2008. Des del 2004, ha presentat espectacles exitosos que combinen humor, actuacions vocals i emocions. Les seves gires han estat aclamades per més d’1,5 milions d’espectadors. L'actual espectacle de Gregorio és 'L’Odyssée de la Voix', que fa gira per França i Bèlgica durant la temporada 2023-24, i conclou amb tres actuacions a les Folies Bergère els dies 16, 17 i 18 de febrer de 2026. Més de 400.000 persones han vist 'L’Odyssée de la voix'. També ha aparegut en pel·lícules com 'Dépression et des potes' (2016) i 'Hommes au bord de la crise de nerfs' (2023), i ha doblat uns quinze animes i sèries animades.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Michel Modo

Michel Modo, nascut Michel Henri Louis Goi el 30 de març de 1937 a Carpentras, al Vaudreuil, França, va ser un actor i humorista francès. Va morir el 24 de setembre de 2008 a Vaires-sur-Marne, Sena i Marne, per càncer als 71 anys. Conegut professionalment com a Modo, també era guionista i actor de doblatge. Modo va començar la seva carrera a finals dels anys 50 quan va formar el duo còmic Grosso et Modo amb Guy Grosso. Es van matricular al Cours Simon, escola d'actuació on es van conèixer, i van començar a actuar professionalment en teatres de varietats i cafè-teatres el 1958. Grosso et Modo van obtenir reconeixement nacional després d'aparèixer a *Le Gendarme de Saint-Tropez* (1964) i posteriorment van protagonitzar nombroses pel·lícules amb Louis de Funès. Van interpretar els gendarmes Tricard i Berlicot a la sèrie de pel·lícules *Gendarme de Saint-Tropez*, i Lecoing i Laflûte a *Le Songe d'une nuit d'été* (1981). Modo va interpretar el brigadier Berlicot a sis pel·lícules de la sèrie. Al llarg de la seva carrera, Michel Modo va aparèixer en una varietat de pel·lícules com ara *La bella americana*, *Le Corniaud*, *La Grande Vadrouille* i *Le Grand Restaurant*. Entre 1993 i 1997, va interpretar Maurice Lolande, un personatge humorístic que representava l'individu francès mitjà, a la sèrie de televisió *Highlander*. També va fer aparicions a *Plus belle la vie* (2005) com un filòsof sense sostre disfressat de Pare Noel. Des de 1989 fins a la seva mort, Modo va proporcionar doblatge per a múltiples personatges recurrents en la versió francesa de *The Simpsons*, incloent Burns, Wiggum, Krusty, Skinner i Hibbert. Estava treballant en el doblatge de la temporada 19 de *The Simpsons* quan va morir. Gérard Rinaldi el va substituir, però Rinaldi també va morir de càncer l'any 2012.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Odile Versois

Odile Versois, nascuda Étiennette de Poliakoff el 15 de juny de 1930, al 15è arrondissement de París, va ser una actriu francesa. Va morir el 23 de juny de 1980, a París, de càncer, als 50 anys. Els seus pares, Vladimir de Poliakoff i Militza Envald, eren emigrants russos que van fugir després de la Revolució de 1917; el seu pare era cantant d'òpera i la seva mare ballarina de ballet. Va ser enterrada al cementiri rus de Sainte-Geneviève-des-Bois. Tània Baydarova, posteriorment coneguda com Versois, va començar a treballar professionalment en l'art a una edat jove, intentant primer una breu carrera de ballet com a 'petit rat' dins del Cos de Ballet de l'Òpera de París. Va passar a actuar als 18 anys, fent el seu debut cinematogràfic a *Les Dernières Vacances* (1948) al costat de Roger Leenhardt. Les seves primeres interpretacions van incloure aparicions en pel·lícules com *Orage d'été* (1949) amb la seva germana Catherine, i *Into the Blue* (1950). De 1948 a 1980, Versois va actuar en un total de 47 pel·lícules i programes de televisió. Va protagonitzar pel·lícules com *Le Train Bleu s'arrête 13 fois* (1966) i *La Juive du Château-Trompette* (1974). Les seves aparicions a la televisió van incloure papers en sèries com *L'inspecteur Leclerc enquête* (1962), *Le Pain de ménage* (1964), i el seu últim paper a *Julien Fontanes, magistrat* (1980). També va actuar en escenaris francesos, belgues, suïssos i del Nord d'Àfrica. La seva filmografia inclou *Bel Amour* (1951) i *À tombeau ouvert* (1956). Va estar casada dues vegades; primer amb Jacques René Dacqmine el 1951, divorciant-se l'any següent, i posteriorment amb Comte François Reynier Ambroise Henri Pozzo di Borgo el 1953, amb qui va tenir quatre fills.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Philippe Chevallier

Nascut a Redon l'11 de gener de 1956, Philippe Chevallier és un humorista, actor i fotògraf francès. És el més jove de quatre germans, i el seu pare era magistrat. Després d'estudiar inicialment dret durant quatre anys i obtenir un certificat en criminologia, va assistir als Cours Simon per a formació teatral, i finalment va seguir un professor per iniciar la seva pròpia escola on va conèixer Régis Laspalès el 1980. Aquesta trobada va marcar l'inici d'una col·laboració important. La parella còmica de Chevallier et Laspalès, formada amb Régis Laspalès, és el que principalment defineix la carrera de Chevallier. Van debutar amb el seu primer espectacle, *Pas de fantaisie dans l'orangeade*, el 1981 i van fer el seu debut televisiu el 1982 a 'Le Théâtre de Bouvard'. El duo va guanyar popularitat per esquets com *Le train pour Pau*, *Les Vacances* i *S.O.S détresse*. La seva col·laboració es va estendre al cinema, protagonitzant notablement *Ma femme s'appelle Maurice* el 2002 i apareixent en pel·lícules com *Tête à tête* (1994), *Le Pari* (1997), *Ca n'empêche pas les sentiments* (1998), *Antilles sur Seine* (2000), *Les Gaous* (2004) i *Tu vas rire mais je te quitte* (2004). Van rebre el Premi Humor SACEM el 1999, i de 2001 a 2014, Chevallier va ser membre de 'Les Grosses Têtes' a la televisió. Més enllà del seu treball còmic, Chevallier és reconegut per la seva fotografia. El seu estil artístic explora temes de transparència, opacitat, voyeurisme, exhibicionisme i modestia, sovint utilitzant mitjons com a "unitat de mesura". Els crítics han assenyalat una presència paradoxal d'erotisme en les seves fotografies i han descrit la seva aproximació com cada cop més sofisticada. Va passar de la fotografia Polaroid a la digital i és membre de l'Acadèmia Alphonse Allais. Es va casar amb la seva parella, Stéphanie (coneguda com Tiffany), el 26 de juliol de 2016. Una actuació està programada per al 22 de maig de 2027, al Théâtre de Longjumeau.

Veure el perfil