Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1635 còmics

Michel Fau

Agen va ser el lloc de naixement del còmic, actor i director de teatre francès Michel Fau, que va arribar el 17 de desembre de 1964. El seu pare era rellotger i la seva mare, una dona de casa, va criar quatre fills. La primera exposició al teatre i l'Òpera de Bordeus, gràcies a la seva mare, va despertar un interès que modelaria la seva carrera. Va assistir al Lycée Bernard Palissy a Agen on va conèixer Béatrice Uria-Monzon i Éric Perez, i més tard va estudiar en un conservatori a Agen. Als 18 anys, Michel Fau va deixar el seu poble natal per seguir una formació formal. De 1986 a 1989, va assistir a l'Acadèmia Nacional Francesa d'Arts Dramàtiques, també coneguda com a Conservatori Nacional Superior d'Art Dramàtic (CNSAD). Durant aquest període, va estudiar amb figures destacades com Michel Bouquet, Gerard Desarthe i Pierre Vial. Inicialment, es va associar al teatre d'Olivier Py, actuant freqüentment en les seves produccions durant la dècada de 1990, incloent 'Le Soulier de satin'. La seva formació i els primers anys de la seva carrera van estar marcats per la col·laboració amb nombrosos actors, com Sandrine Kiberlain, Léa Drucker, Gaspard Ulliel, Julie Depardieu i altres. La carrera de Fau abasta tant la interpretació com la direcció. Jean-Paul Rappeneau, Gilles Bourdos, Albert Dupontel i François Ozon són alguns dels directors amb qui Michel Fau ha col·laborat en projectes cinematogràfics. A la dècada de 1990, va participar en l'espectacle de Pierre Palmade 'On refait le boulevard', interpretant un fragment de 'La Cage aux Folles'. A partir de la dècada de 2010, les seves pròpies produccions teatrals van guanyar popularitat. Va dirigir produccions de 'Le Misanthrope' (reben nominacions als Molière tant per a la interpretació com per a la direcció el 2011), 'Tartuffe' (el 2017 amb Michel Bouquet), i més recentment, 'George Dandin ou Le Mari Confondu' el 2024, on també interpreta el paper principal. Aquesta producció inclou música de Jean-Baptiste Lully i presenta una estètica barroca creada per Fau, juntament amb quatre cantants i set actors. Michel Fau participa en el programa de ràdio 'Les Grosses Têtes', i periòdicament imparteix tallers d'interpretació a l'Acadèmia Nacional Francesa d'Arts Escèniques. En la cerimònia dels premis Molière del 2011, és recordat per la seva versió satírica de la cançó de Carla Bruni, 'Quelqu'un m'a dit'. Va rebre el Premi Gérard Philipe el 1998 i premis del Syndicat de la critique el 2006 i el 2015. El van nomenar Oficial de l’ordre des Arts et des Lettres el 2013, i actualment està dirigint 'Brûlez-la' al Théâtre du Rond-Point.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Michèle Guigon

Michèle Guigon, nascuda l'1 de juny de 1959 a Belfort, França, va ser una artista francesa polifacètica que va morir el 4 de setembre de 2014 a París a causa del càncer. Va treballar com a còmica, acordeonista, humorista, autora-compositora i directora d'escena, demostrant una àmplia gamma de talents creatius al llarg de la seva carrera. De 1978 a 1985, va actuar amb Jérôme Deschamps, contribuint a espectacles com 'Les Oubliettes' i 'La Veillée'. També va cofundar la Compagnie du Pâtit Matin amb Anne Artigau el 1984. La obra de Guigon abarcava tant l'escriptura com la direcció. Va escriure i dirigir diversos espectacles, incloent 'États d'Amour' (1986), 'Marguerite Paradis ou l’Histoire de Tout le Monde' (1985), 'Strapontin' (1983), 'Piavodéon' (1991), 'La vie va où ?' (2008) i 'Pieds nus, traverser mon cœur' (2011). També va coescriure 'Strapontin' amb Anne Artigau. Entre els seus treballs de direcció destaquen 'Femme non rééducable' (2010), 'Big Shoot' de Koffi Kwahulé (2009), 'Plouf!' (2005) i 'Une Seconde' (2004). Va co-dirigir 'Il y a' amb Anne Artigau el 1995, i 'Jungles' i 'Cocorico' amb Susy Firth i Patrice Thibaud el 2011. Cal destacar que va dirigir 'Les Chantefables' de Desnos amb Anne Artigau el 1989. ‘Cocorico,’ una comèdia sense diàlegs codirigida amb Susy Firth i Patrice Thibaud, esdevingué una de les obres més conegudes de Guigon, debutant el 2008 i demostrant ser un èxit de taquilla. L’obra, que dura aproximadament 1 hora i 20 minuts, presenta comèdia física i joc d’ombres, inspirant-se en els westerns espaguetis i el Tour de França. Destaca una 'batalla galaica de temperaments' entre Patrice Thibaud i Philippe Leygnac, amb Thibaud fent broma a Leygnac, que després s’uneix a les gamberades. Marie Vincent va dissenyar la il·luminació, i Isabelle Beaudouin va dissenyar els vestuaris. També va aparèixer en produccions teatrals com 'Strapontin' (1984) i 'Sainte Carmen de Montréal' (1989), i pel·lícules com 'L'Araignée de satin' (1986) i 'Sauve-toi, Lola' (1986). De 2013 a 2014, va ser cronista del programa 'On va tous y passer' de France Inter. Els seus llibres 'La vie va où ?' i 'Pieds nus, traverser mon cœur' van rebre a títol pòstum els premis 'Coup de cœur parole enregistrée et documents sonores' de l’Acadèmia Charles-Cros el 2018. Un DVD de les seves actuacions es va publicar el 2017. També havia expressat el desig d’escenificar i dirigir una obra anomenada "Journal d’absence", però aquest projecte va quedar inacabat a causa de la seva mort.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Mimie Mathy

Michèle Mathy, coneguda professionalment com Mimie Mathy, va néixer a Lió, França, el 8 de juliol de 1957; és una intèrpret francesa que treballa com a actriu, còmica i cantant. És coneguda per la seva estatura de 1,32 metres (1,32 m) a causa de l'acondroplàsia, una forma de nanisme. Els seus pares eren Marcel Mathy, un antic camioner i obrer de fàbrica, i Roberte Mathy nascuda Bonnet, una dona de cases. El seu pare, saxofonista aficionat, la va introduir en la música. Mathy va començar la seva carrera després d'estudiar arts dramàtiques al taller de Michel Fugain a Niça del 1979 al 1981. Durant aquest temps, també va assistir als Estudis de la Victorine a Niça, on va estudiar cant, dansa i interpretació. A principis dels anys 80, va actuar en diversos papers teatrals i va aparèixer a 'Le Petit Théâtre de Bouvard'. El 1982, Mathy va crear i presentar la seva primera actuació en solitari, titulada 'Elle voit des géants partout'. Del 1982 al 1985, va continuar treballant amb 'Le Petit Théâtre de Bouvard'. També va aparèixer en un videoclip musical de Claudia Phillips el 1987. A partir de la meitat dels anys 80 fins a principis dels anys 90, Mathy va formar part del trio còmic 'Les Filles' amb Michèle Bernier i Isabelle de Botton. Van actuar en teatres-cafè, a la ràdio i en diversos espectacles. El trio va fer una gira per La Reunió i Maurici el 1988 amb l'espectacle 'Existe en trois tailles'. Va formar el grup còmic itinerant 'Le Trio des Filles' del 1988 al 1993, oferint espectacles com 'Existe en trois tailles'. El telefilm 'Une nounou pas comme les autres', protagonitzat per Mathy, es va emetre el 1993 i va captar un 52,7% de quota d'audiència. Des del 1997, ha protagonitzat la sèrie de televisió 'Joséphine, Guardian Angel', i és coneguda principalment per aquest paper. Des del 1994, Mimie Mathy s'ha implicat amb 'Les Enfoirés', un concert anual de recaptació de fons, en almenys quinze ocasions; l'edició de 'Les Enfoirés' del 2009 va ser el programa més vist a la televisió francesa aquell any. Va publicar un àlbum musical, 'La Vie M'a Raconté', el 2006. Es va casar amb el restaurador Benoist Gérard el 27 d'agost de 2005. Al llarg de la seva carrera, Mathy ha estat reconeguda amb distincions, incloent-hi nomenaments com a Cavaller de l'Ordre del Mèrit Francès el 2013 i Cavaller de la Legió d'Honor el 2015.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Mohamed Rouabhi

Mohamed Rouabhi és un autor, actor i director d’escena francès, nascut el 18 de febrer de 1965 al 10è arrondissement de París. La seva història familiar reflecteix una intersecció complexa de cultures i lluites polítiques; el seu pare va ser membre dels batallons indígenes de la Legió Estrangera Francesa durant la Segona Guerra Mundial, mentre que la seva mare va participar en la Guerra d’Algèria i va ser capturada com a membre de l’FLN. Aquestes experiències semblen informar la seva obra posterior, particularment la seva defensa de la diversitat dins de la indústria teatral. La formació de Rouabhi va començar amb estudis formals al Conservatori nacional superior d'art dramàtic (CNSAD), on va estudiar interpretació amb Marcel Bozonnet i Stuart Seide. També va assistir a l’École nationale supérieure des arts et techniques du théâtre (ENSATT), primer el 1985, i després de nou el 1986. Inicialment, un director a ENSATT va expressar preocupacions sobre la seva capacitat per tenir èxit professionalment, però Rouabhi persevera, creient que necessitava "enderrocar murs de suport" per crear oportunitats per a ell mateix i per als altres. Des de mitjans dels anys 80, va treballar com a actor en produccions teatrals, sovint amb autors contemporanis. La seva producció creativa també inclou l’escriptura per a *Lumières de la ville* i la col·laboració en vuit números de *Vacarme*, i la posada en escena d'un poema inèdit de Mahmoud Darwich el 1997. La carrera de Rouabhi abasta una àmplia gamma d'activitats creatives. Va escriure i dirigir Providence café al Théâtre du Rond-Point el 2003, i ha publicat diverses obres de teatre, incloent-hi Les Fragments de Kaposi (1994), Malcolm X (2000) i Alan suivi de Jamais seul (2017). També va escriure una obra per a públic jove titulada Jérémy Fisher el 2002. Papers d'interpretació notables inclouen aparicions a L'Exercice de la bataille (1991), Amphitryon (1994) i Prometeo (2002). El 2017, va co-crear i protagonitzar Jamais seul , i va col·laborar en Faut-il laisser les vieux pères manger seuls aux comptoirs des bars el 2020. Va rebre el Premi de Jove Talent Teatral SACD el 2002. Actualment, Rouabhi actua en diversos teatres, incloent-hi el Théâtre Hébertot, Théâtre de la Cité Internationale, MC93 Bobigny, Théâtre Aleph Ivry sur Seine i Nouveau Gare au Théâtre Vitry sur Seine, amb entrades disponibles a través de Billet Réduc. Defensa activament una avaluació quantificada de la diversitat dins del teatre, argumentant que es necessiten estadístiques ètniques per comprendre acuradament la situació i criticant el que percep com a resistència a aquestes avaluacions.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Monsieur Poulpe

Monsieur Poulpe, nascut el 7 de febrer de 1981 a Rouen (Seine-Maritime), és un artista francès polifacètic. Actua com a presentador de televisió, humorista, cantant, guionista i actor. Encara que prefereix mantenir el seu nom real en privat, suggereix diversos noms possibles com Camille Pierrandeli o Erwan Cohen. La seva infància va estar marcada per viatges extensos a causa de la carrera del seu pare com a oficial de gendarmeria, inclosos diversos anys passats a Gabon abans que la família es traslladés a Buchy, Normandia. Les primeres inclinacions creatives van sorgir quan tenia vuit anys, produint pel·lícules al seu jardí, sovint parodiant pel·lícules de terror. La seva educació va ser força irregular; no va completar la majoria dels exàmens de batxillerat. Inicialment treballant com a dissenyador gràfic, incloent-hi per a la gendarmeria a finals dels anys 90, va passar al món de la televisió el 2001 com a moderador de Loft Story . De 2003 a 2007, va treballar com a mascota de Disneyland. La seva carrera va progressar significativament quan es va unir al canal de televisió Nolife el 2007, contribuint a programes com Mange mon Geek , que presentava cuina i trucs amb temàtica geek, i co-autoritzant i protagonitzant la sèrie de quatre temporades Nerdz (com a 'Darkangel64') amb Davy Mourier i Didier Richard. L'estil còmic de Monsieur Poulpe es caracteritza per ser absurd, creatiu i sovint arrelat en la cultura friki i la cultura popular. Va formar part del grup musical Les Rois de la Suède del 2009 al 2012, publicant dos àlbums i actuant en festivals com el Francofolies de la Rochelle i el Printemps de Bourges. La seva obra s'amplià per incloure l'escriptura d'arguments per a Caméra Café 2 i episodis de Scènes de ménages . Va entrar a Studio Bagel el 2012, que posteriorment va ser adquirida per Canal+, cosa que va portar a aparicions a Le Grand Journal , incloent segments com 'Le Dézapping du Before' i 'le JT de l’invité'. Des del 2021, manté un canal de Twitch anomenat ‘Chez Poulpe’ i col·labora amb France Inter. Actualment, està de gira per França amb el seu espectacle en solitari, 'Nombril', que sol durar entre una i una hora i mitja, prometent experiències personals sorprenents i sinceres.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Nicolas Canteloup

Nicolas Canteloup, nascut el 4 de novembre de 1963 a Mérignac (Gironda), és un còmic i imitador francès. Va començar la seva carrera com a animador al Club Med a principis dels anys 90. Inicialment, va treballar com a presentador, unint-se al Club Med a Pompadour com a 'Gentil Organisateur' (G.O.) el 1991. Abans d'això, va passar dos anys al centre de l'UCPA a Segonzac, a la Corrèze, per convertir-se en instructor d'equitació i va obtenir un certificat d'instructor d'equitació. Inicialment, va començar a entretenir els seus amics i veïns amb imitacions. De l'École nationale d'équitation de Saumur, va rebre un títol. L'estil còmic de Canteloup se centra en imitacions i en parodiar figures públiques. Entre 1995 i 2011, va posar veu a nombrosos personatges a Canal+'s Les Guignols de l'info, interpretant més de quaranta persones diferents. El seu debut televisiu va ser a Drôle de scène el 2001, i va participar freqüentment a Vivement dimanche prochain amb Michel Drucker del 2003 al 2011. Les seves actuacions han inclòs espectacles en directe, com ara engagements a l'Olympia i al Palais des Glaces de París el 2005, juntament amb gires per tota França. A partir del 2005, es va convertir en una presència constant al programa matinal d'Europe 1 'La Revue de presque,' continuant les seves aparicions fins a juliol del 2021, abastant un total de 16 anys. També va aparèixer a la pel·lícula televisiva I Love You Coiffure el 2020. Canteloup ha tingut diverses aparicions televisives destacades i ha presentat els seus propis programes. Va compartir les funcions de presentació d' Après le 20H c'est Canteloup a TF1 amb Nikos Aliagas d’octubre de 2011 a maig de 2012, i de nou a partir d’octubre de 2012; el programa va ser rebatejat com a C'est Canteloup el 2013 i es va emetre diàriament a TF1. França 2 li va dedicar un programa en prime time, 'Canteloup, y es-tu ?', l’abril de 2008.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Nicolas Vogel

Nicolas Vogel, de vegades presentat com a Nic Vogel, va néixer un actor francès el 2 de maig de 1925 en el 6è arronissement de París i va morir l'1 de setembre del 2006 en el 14è arrondiment de la mateixa ciutat.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Nicole Ferroni

Nicole Ferroni és una còmica i actriu francesa. Nascuda el 19 de març de 1982 a Casablanca, Marroc, es va traslladar amb la seva família a Aubagne, prop de Marsella, quan tenia set anys. Els seus pares eren professors: la seva mare, professora de alemany d'Alsàcia, i el seu pare, professor de química d'origen italià. Té nacionalitat francesa i disposa d’un permís de treball de la Unió Europea. Inicialment, Ferroni va seguir una carrera en l'educació, obtenint un grau de llicenciatura en Ciències de la Vida i de la Terra a la Universitat de Provença Aix-Marsella I el 2002. Va intentar l'examen CAPES d'ensenyament però inicialment va fracassar, per obtenir posteriorment el seu CAPES el 2005. Va ensenyar ciència als districtes sud de Marsella del 2006 al 2010, dimitint a causa de preocupacions sobre la seva professió i el benestar dels estudiants. Durant aquest temps, va assistir breument a Cours Florent a París i va estudiar teatre a Aubagne i Marsella sota la direcció de Gilles Azzopardi. Al voltant del 2010, va començar a fer actuacions de comèdia en directe. La seva carrera còmica va guanyar impuls amb la creació del seu primer espectacle en solitari, L'Œuf, la poule ou Nicole ? , que es va estrenar a Marsella al novembre de 2010. Va aparèixer al programa On n’demande qu’à en rire amb Laurent Ruquier del 2011 al 2014, interpretant 64 esquisses i quedant segona en un episodi prime-time el 2012. Aquesta visibilitat va portar a representacions exhaurides del seu espectacle en solitari al Le Point-Virgule de París. També ha guanyat premis al Festival de la Risa de Puy-Saint-Vincent i ha estat padrina del Festival Top In Humour. Des d’octubre de 2020, presenta el programa de tertúlia humorística Piquantes ! a Téva. Actualment, treballa com a columnista per a France Inter i contribueix regularment amb un espai anomenat "Le Billet de Nicole Ferroni", que sovint cobreix actualitat i temes polítics. Està representada per Agence Arc-En-Ciel.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Norman Thavaud

Norman Thavaud, nascut Norman Jacky Cyril Thavaud el 14 d'abril de 1987 a Arras, França, és un humorista i personalitat d'internet francès. Va néixer a Arras (Pas-de-Calais) i va passar la infància a Liévin. Jackie Thavaud, el seu pare, va fomentar l'apreciació cultural i va ser director de l'escola de cinema Flec a Montreuil. La seva mare, professora d'història i geografia, va morir de càncer quan ell tenia quinze anys. Té una germana gran que es diu Daphné. La primera etapa de la vida de Thavaud va incloure set anys de formació en saxòfon a un conservatori. Després d'obtenir el batxillerat el 2005, es va traslladar a París per estudiar cinema a la Universitat Paris-1 Panthéon-Sorbonne, on va obtenir un títol en cinematografia al juliol de 2009. Durant els seus estudis, va treballar en diversos llocs i es va convertir en un especialista en muntatge de vídeo. Al març de 2008, va cofundar el grup còmic ‘Le Velcrou’ amb Hugo Dessioux; Marc Jarousseau (Kemar) es va unir més tard el 2008, i va conèixer Cyprien Iov (Monsieur Dream) a través d'aquest grup. Le Velcrou es va dissoldre a l'octubre de 2010. Thavaud va llançar el seu canal de YouTube en solitari 'Norman fait des vidéos' el 3 de gener de 2011. El seu vídeo ‘The bilinguals’ va augmentar significativament la seva popularitat. El vídeo 'Luigi Clash Mario' té el distintiu de ser el més popular, arribant a més de 86 milions de visualitzacions al març de 2021. Grava vídeos al seu pis parisenc amb un company de pis i dues gats anomenades Sergi i Becassine. Norman ha aparegut en programes de televisió com ‘Very Bad Plagues’ de Palmashow i ha participat en l'espectacle 'Zapping Amazing' al Grand Rex de París al desembre de 2011, cosa que va portar a una gira per França del 5 al 15 de febrer de 2013. A desembre de 2023, és el quart videògraf francòfon més subscrit a YouTube amb 11,3 milions de subscriptors. La investigació sobre aquestes acusacions es va tancar el 2023. Actualment està en una relació amb la influenciadora Martha Gambet, amb qui té una filla anomenada Bianca (nascuda al març de 2019), i es van casar el 14 de setembre de 2024.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Olivier Baroux

Olivier Baroux, nascut Olivier Marie el 5 de gener de 1964 a Caen, és un actor, còmic, escriptor i director francès. Va obtenir inicialment reconeixement com a part del duo còmic Kad & Olivier amb Kad Merad. La seva carrera va començar amb feina com a animador a la ràdio Adel a Caen, seguida de cinc anys com a especialista a Radio Vallée de Seine, presentant l'espai 'Self-service'. El 1991, es va unir a Oui FM a París on va conèixer Kad Merad i posteriorment va formar el duo còmic 'Kad et Olivier' el 1992. Juntament, van presentar l'espai de ràdio 'Rock'n'Roll Circus' a partir del 12 de març de 1992, i van comptar amb l'ajuda de Jean-Luc Delarue per fer la transició a la televisió, arribant a presentar 'La Grosse émission' a Comédie! entre 1999 i 2001. Baroux ha desenvolupat una carrera en solitari alhora que manté la col·laboració amb Kad Merad. Va fer aparicions cinematogràfiques abans de coescriure 'Mais qui a tué Pamela Rose?' el 2003. El seu treball s'estén a l'actuació de doblatge i inclou interpretar el geni a 'Iznogoud' el 2005. Va demostrar els seus talents de director amb 'Ce soir je dors chez toi' el 2007, basada en la sèrie còmica 'Monsieur Jean,' i després va dirigir 'Safari' el 2009 protagonitzada per Kad Merad. La sèrie 'Le Tuche' té un lloc important en la seva filmografia; va dirigir 'Les Tuche' el 2011, seguida de 'Les Tuche 2: Le Rêve américain' el 2016, i 'Les Tuche 3: Liberté, Égalité, Fraternituche' el 2018. La darrera pel·lícula li va valer el César du public el 2019, i la seva obra en la sèrie està influenciada pels reptes d'aconseguir el somni americà. Baroux continua sent actiu en la indústria de l'entreteniment. Va estrenar 'Menteur' a França el juliol del 2022. Està casat amb Coralie des del 2009 i tenen dos fills, Enya Baroux (nascuda el 1991) i Boris Baroux (nascut el 2001). Al llarg de la seva carrera, ha treballat tant com a actor com a director, demostrant versatilitat dins del panorama de la comèdia francesa.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Olivier de Benoist

Olivier de Benoist, nascut Olivier Marie Emmanuel de Benoist de Gentissart el 14 de juny de 1974 a Reims, és un humorista i actor francès amb arrels que es remunten a Bèlgica i fins i tot a Carlemany. Provingent d'una família d'orígens nobles i amb set fills, va passar la infància a Champagne. La seva educació va ser estricta i religiosa, incloent l'assistència a escoles jesuïtes. Està casat amb Caroline Menand durant quinze anys, a qui va conèixer durant els seus estudis, i tenen quatre fills: tres fills i una filla, de 14, 13, 9 i 2 anys. El seu nom complet reflecteix la seva línia aristocràtica, com Olivier, Marie, Emmanuel, baró de Benoist de Gentissart. Inicialment, va estudiar dret durant cinc anys a la Universitat de París i va obtenir una qualificació de jurista, la carrera d'Olivier de Benoist va prendre un gir inesperat cap a l'espectacle. Va entrenar-se a Studio Pygmalion i va començar el seu recorregut artístic apareixent en una obra creada per Benoît Poelvoorde, "Modèle déposé". Les seves primeres obres inclouen anuncis de televisió per al canal Téva el 2002 i la creació de la seva primera obra, 'Né sous X', el 2003, seguida d'una paròdia de programes de realitat anomenada 'Loft Sorry' el 2004. A partir del 2005, va desenvolupar i interpretar els seus populars espectacles en solitari, 'Haut débit', 'Très haut débit' i 'Très très haut débit', que combinaven esbossos i trucs de màgia, actuant en llocs com Le Petit Palais des Glaces i Point Virgule. Olivier de Benoist va obtenir una gran reconeixement el 2010 com a primer concursant d''On n’demande qu'à en rire,’ apareixent un rècord de 50 vegades en la temporada 1 i col·laborant amb Kev Adams. La seva comèdia sovint gira al voltant de temes com la misogínia, les relacions entre homes i dones i els dobles sentits sexuals, freqüentment començant amb la frase "Bonsoir, bonsoir. L’autre jour." Ha fet gires extensives, realitzant més de 650 espectacles incloent 'Très Très Haut Débit' i arribant a més de 300.000 espectadors, amb dues actuacions exhaurides a l’Olympia. La seva obra continua evolucionant; va crear '0/40' el 2016 amb Pierre-Marie Debrie i va començar a interpretar un nou espectacle anomenat 'Le petit dernier' el 2019. Actualment, està creant ‘Le droit au bonheur’ que començarà les actuacions a l’octubre de 2024, i està programat per aparèixer a la sèrie de televisió 'Capitaine Marleau' (2023) i a la pel·lícula 'Sur la dalle' (2025), així com a la sisena temporada d''Astrid et Raphaëlle' (2025). També ha publicat un còmic, ‘Le Dernier Rempart face à la dictature des femmes,’ i apareix freqüentment al programa de televisió "Vivement Dimanche" de Michel Drucker.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Patrick Bosso

Patrick Bosso és un humorista i actor francès, nascut el 12 d'octubre de 1962 a Marsella. Va néixer a la maternitat de l'hospital La Belle de Mai. Els seus pares eren immigrants italians que es van establir a França. En créixer al barri del Panier de Marsella, més tard es va traslladar als districtes del nord dins del complex d'habitatges 'Les Lauriers'. La vida primerenca de Bosso reflecteix el seu origen humil; el seu pare treballava al taller naval del Port de Marsella, i Bosso va seguir breument els seus passos com a constructor naval. També va intentar un aprenentatge de fontaneria però no el va completar. Abans de trobar la seva vocació en la comèdia, va tenir una varietat de feines, incloent-hi treball de missatgeria al Vieux-Port, repartició de cervesa, esbandida de plats a restaurants i treball a l'ajuntament. El canvi de carrera de Bosso va començar a París, on va treballar com a porter a Pigalle i va vendre mercaderia per a músics com Madonna, Roch Voisine i Michel Sardou. El 1989, va començar a prendre classes d'interpretació amb Niels Arestrup, que el va animar a explorar els espectacles en solitari. Va debutar en actuació en solitari aquell mateix any amb 'C’est méchant' al Théâtre Marie Stuart. El seu primer gran espectacle, 'Qui ?!? Moi !?!', es va estrenar al Palais des Glaces el 1995. L'espectacle 'Les talons devant' (1997) va augmentar significativament el seu reconeixement públic. Va presentar breument 'La Grosse émission' al canal Comédie! de setembre a octubre del 1998, i el 2000, Pierre-François Martin-Laval (Pef) va dirigir el seu segon espectacle, 'Bosso exagère trop!'. Bosso ha continuat desenvolupant els seus talents còmics al llarg dels anys. Va presentar 'Du Bonheur' el novembre de 2005, que va sortir en DVD el 2007. 'Le spectacle de ma vie' es va estrenar a l’Olympia a l’octubre de 2003. Al llarg de la seva carrera, ha aparegut a més de vint pel·lícules des de 1996 i ha protagonitzat la minisèrie 'Hep Taxi!' (2003), així com diverses telefilms entre espectacles. El 2016, va interpretar el paper principal a la pel·lícula 'Marseille', dirigida per Kad Merad. També va demostrar la seva versatilitat dirigint el curtmetratge 'Rien ne sert de courir' el 1999 i publicant un llibre, 'Melon et Melèche: le grand concours', el 2001. El seu espectacle en solitari 'La courte échelle' es va estrenar a la Comédie de Paris al gener de 2009, i va sortir en DVD el 2010.

Veure el perfil