Chuck - el còmic de dibuixos de GiggleTime que explica acudits
GiggleTime per a Android
Gratis a Google Play
Descarrega l'app
GiggleTime - acudits, còmics i espectacles de comèdia GiggleTime
Menú
Millora a Premium Envia un acudit Còmics Espectacles de comèdia Els còmics amb més seguidors Sobre nosaltres Preguntes freqüents Contacte Afegeix un humorista
Descarrega l'app
Segueix-nos

Legal
Política de privacitat Termes de servei Política de galetes Política de reemborsament i cancel·lació Atribucions
Inicia sessió
Idioma
Categories
Configuració
Idioma Català Català
Mode segur
Reproducció automàtica d'acudits aleatoris
Notificacions
Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

Comença per M Esborra-ho tot
Es mostren 193-204 de 232 còmics
Monica Vitti (1931–2022), còmica (Itàlia)
Verificat No reclamat
Itàlia

Monica Vitti

Monica Vitti, nascuda Maria Luisa Ceciarelli el 3 de novembre de 1931 a Roma, va ser una actriu i personalitat televisiva italiana. Els seus pares eren Adele Vittiglia de Bolonya i Angelo Ceciarelli, i el seu nom artístic es va triar del cognom de la seva mare, Vitti. Va passar parts de la seva infància a Messina i Nàpols, vivint esdeveniments de guerra que van fomentar una passió pel teatre. De nena, se la va sobrenomenar 'setti vistini' a causa de les seves eleccions de roba en capes. La formació formal de Vitti va començar a l'Acadèmia Nacional d'Arts Dramàtiques, on es va graduar el 1953, estudiant amb professors com Silvio D’Amico i Sergio Tofano. També va assistir al Pittman’s College i va fer una gira per Alemanya amb una companyia teatral italiana. La seva primera aparició a l'escenari va ser en *La Mandragola* de Niccolò Machiavelli, seguida de Mariana en *L’avaro* de Molière el 1955. Va aparèixer per primer cop a la pantalla sense acreditar a *Ria i riu!* el 1954. Al llarg de la seva carrera, que va dur gairebé quaranta anys, era coneguda per la seva veu ronca i la seva presència vibrant. Vitti va aconseguir el reconeixement internacional gràcies als seus papers a les pel·lícules de Michelangelo Antonioni, particularment *L'Avventura* (1960), que va incloure la seva imatge en un segell italià. Va protagonitzar les pel·lícules posteriors del que es va conèixer com la ‘tetralogia de la incomunicació’ d’Antonioni: *La Notte* (1961) amb Jeanne Moreau i Marcello Mastroianni, *L'Eclisse* (1962) amb Alain Delon, i *Il deserto rosso* (1964). Va col·laborar amb actors com Marcello Mastroianni, Alain Delon, Richard Harris, Terence Stamp i Dirk Bogarde. A més d’aquests papers dramàtics, Vitti també va demostrar talent còmic a pel·lícules com *La ragazza con la pistola* i *Io so che tu sai che io so*, i va dirigir diverses comèdies al costat de Carlo Di Palma, començant per *Teresa the Thief* (1973). Les seves interpretacions li van valer cinc premis David di Donatello a la millor actriu, més quatre reconeixements especials. També va rebre set Globus d’Or italians com a millor actriu, juntament amb un Globus d’Or a la trajectòria i el premi Lleó d’Or a la trajectòria del Festival de Cinema de Venècia. La col·laboració artística de Vitti amb el director Michelangelo Antonioni es va estendre més enllà de les seves col·laboracions cinematogràfiques, donant origen a una relació romàntica. Va posar veu a Dorian Gray a Il grido . Després d'una llarga carrera, Monica Vitti va morir a Roma el 2 de febrer de 2022, deixant enrere un llegat important al cinema italià.

Mort Sahl (1927–2021), còmic (Canadà) – Sàtira, Improvisació
Verificat No reclamat
Canadà

Mort Sahl

Mort Sahl, nascut Morton Lyon Sahl l'11 de maig de 1927 a Montreal, Quebec, Canadà, va ser un humorista i actor. Els seus pares eren immigrants jueus de la zona baixa de Nova York. El seu pare, Harry Sahl, aspirava a ser dramaturg de Broadway, però finalment va treballar com a empleat de l'FBI i reporter judicial. La família es va traslladar a Los Angeles quan Mort era jove, on va assistir a l'institut Belmont i va col·laborar amb el diari escolar. La primera etapa de la vida de Sahl va mostrar interessos diversos; als 14 anys, es va unir al ROTC i va rebre premis per tir i patriotisme americà. Més tard, va servir als Estats Units. Durant el 1942, va servir amb el 93è Grup de Dipòsits Aeris dins de les Forces Aèries de l'Exèrcit estacionades a Alaska. Després de completar el seu servei militar, Sahl es va graduar en enginyeria civil per la Universitat del Sud de Califòrnia el 1950, especialitzant-se en enginyeria de trànsit i gestió urbana. Va intentar establir-se com a humorista en Los Angeles entre el 1950 i el 1953 sense èxit inicial. L'any 1953, la seva carrera professional com a artista va començar amb una actuació a l'escenari del nightclub hungry i, a San Francisco. Sahl va guanyar ràpidament popularitat, actuant en nightclubs, teatres i en campus universitaris. Va obrir pas a un estil únic de sàtira social, utilitzant monòlegs improvisats i un diari com a atrezzo. La seva obra va cridar l'atenció de manera significativa; una portada de Time el va destacar el 1960. Va aparèixer a la televisió i en pel·lícules, incloent ‘In Love and War’ (1958), ‘All the Young Men’ (1960), ‘Johnny Cool’ (1963), ‘Doctor, You've Got to Be Kidding!’ (1967), ‘Don't Make Waves’ (1967), ‘Inside the Third Reich’ (1982), ‘Nothing Lasts Forever’ (1984), ‘Jonathan Winters: On the Ledge’ (1987), ‘A Stand Up Life’ (1993) i ‘Max Rose’ (2013). John F. Kennedy va sol·licitar la seva ajuda per escriure acudides per a discursos de campanya, i després de l'assassinat de Kennedy, Sahl va criticar públicament l'informe Warren. La seva vida i carrera estan documentades en la biografia de James Curtis, Last Man Standing (2017) i en el documental de Robert B. Weide, Mort Sahl: The Loyal Opposition (1989). Es va casar quatre vegades, i el seu fill, Mort Sahl Jr., va morir el 1996.

Mouss Diouf (1964–2012), còmic (França)
Verificat No reclamat
França

Mouss Diouf

Mouss Diouf, nascut Pierre Moustapha Diouf el 28 d'octubre de 1964 a Dakar, Senegal, va ser un actor, còmic i humorista franco-senegalès. La seva família es va traslladar a Marsella quan tenia quatre anys, i posteriorment es van relocalitzar a Bobigny, Seine-Saint-Denis, França. Inicialment va practicar boxa, Diouf va passar a l'actuació, començant la seva carrera al teatre amb Jérôme Savary a 'Le Bal des Cocus'. La filmografia de Diouf va abastar diverses dècades i comprenia una àmplia gamma de papers. Va aparèixer en pel·lícules com ara ‘Parole de flic’ (1985) i ‘Billy Ze Kick’ (1985), seguides per ‘Loulou Graffiti’ tant el 1991 com el 1992. Altres crèdits cinematogràfics inclouen ‘Les époux ripoux’ (1991), ‘Les secrets professionnels du Dr Apfelglück’ (1991), ‘Berlin Lady’ (1991), ‘Inspecteur Médeuze’ (1993), ‘Le Lyonnais’ (1993) i ‘Acapulco H.E.A.T.’ (1993). També va tenir papers a 'Lévy et Goliath' (1987) i 'Toubab Bi' (1991). Diouf va interpretar un paper principal en la pel·lícula ‘La bête’ (La bèstia) i va retratar Baba a ‘Asterix & Obelix: Mission Cleopatra’. Més enllà del cinema, Diouf va tenir una presència important a la televisió. Va aparèixer a la sèrie ‘Navarro’ el 1991 i va tenir un paper destacat com a Inspector N'Guma a ‘Julie Lescaut’ del 1992 al 2006. També va participar a 'Les Anges gardiens' (1994) i 'Les Deux Papas et la Maman' (1996), i va posar veu a personatges en les pel·lícules d’animació de Disney ‘Atlantis: The Lost Empire’ i ‘Lilo & Stitch’ (2000). Diouf va explorar els seus talents còmiques a través de dos espectacles unipersonals, ‘Avant, quand j'étais noir’ i ‘Naturellement humain’ (2008). També va aparèixer al programa de realitat 'La Ferme Célébrités' el 2004 i a la sèrie 'Ali Baba' el 2007. Diouf va patir dos ictus el 2009, i va morir el 7 de juliol de 2012 a casa seva a Marsella a causa de complicacions d’un ictus. Un episodi de ‘Julie Lescaut’ va ser dedicat a la seva memòria després de la seva mort.

Mousse Boulanger (1926–2023), còmica (Suïssa) – Surrealista i absurd
Verificat No reclamat
Suïssa

Mousse Boulanger

Mousse Boulanger, nascuda Berthe Sophie Neuenschwander el 3 de novembre de 1926 a Boncourt, Suïssa, va morir el 16 de gener de 2023 a Payerne. La seva infància va transcorrer prop de la frontera francesa i va estar influenciada per diversos dialectes dins de la seva família. Després de completar l'educació secundària a un col·legi cantonal a Porrentruy amb un diploma comercial, va estudiar teatre a l'École sociale de musique de Ginebra. A això va seguir un període com a *Au-Pair* a Cambridge, que va despertar la seva fascinació pels museus i les obres de Shakespeare. Va treballar com a secretària trilingüe a Biel abans de dedicar-se a una carrera en les arts. El viatge artístic de Boulanger va començar amb estudis d'actuació i una representació d'una obra de Txèkhov el 1953. El 1953, va conèixer Pierre Boulanger, a qui es va casar el 1955. Juntament, van emprendre una prolífica col·laboració, produint nombrosos programes de ràdio del 1956 al 1978, sovint sota el títol 'Les Marchands d'images.' Van dedicar un episodi del seu programa a la literatura búlgara el 1961 i van col·laborar amb el Centre dramatique national de Lió, França, en ‘Poésie dans les quartiers’ a partir del 1973. La seva obra va incloure una gira amb José Azpiazu i la seva filla, Lupe, del 1971 al 1974. Boulanger també va publicar diverses obres, com ara Tendre pays (1967), Reflets (1973) i Ce qui reste du jour (1975), inspirant-se en poetes surrealistes com Paul Eluard. Després de la mort de Pierre Boulanger el 1978, Mousse Boulanger va continuar la seva carrera. Després de la seva jubilació, havia treballat prèviament com a periodista cultural per Westschweizer Radio i havia participat com a membre del jurat literari de la Société jurassienne d'émulation. Va aparèixer a Madame TV el 1969 i va ser inclosa al documental Plans-fixes el 2000. Va publicar un àlbum, Berceuse pour une maman , el 1975, escrivint les lletres en francès. Boulanger va ocupar diversos càrrecs, incloent la presidència de la Schweizerischen Schriftstellerverband (SSV) de 1978 a 1982. Va rebre el Prix des écrivains vaudois el 1997, i el seu llegat continua a través del Literaturpreis Mousse Boulanger, establert per l'Association vaudoise des écrivains (AVE) i atorgat per primera vegada el 2023.

Mufwankolo Wa Lesa (1935–2021), còmic (República Democràtica del Congo) – Comèdia d'esquetxos
Verificat No reclamat
República Democràtica del Congo

Mufwankolo Wa Lesa

Mufwankolo Wa Lesa va ser un humorista, actor i director teatral congolès, fundador de la companyia teatral Mufwankolo i una de les grans figures del teatre i la vida cultural de Katanga. Va néixer com a Odilon Kyembe Kaswili Mwila Bantu el 12 de juliol de 1935 a Kaluwa, al territori de Kambove de l’actual província de l’Alt Katanga. El 1941 el va adoptar el seu oncle matern, que el va enviar a la missió de Kapolowe per a una part de la primària; va continuar a l’escola Saint-Boniface de Kamalondo, a Lubumbashi, i va aprendre fusteria a la missió de Kafubu. Els capellans hi van notar el seu do per a la comèdia, i va pujar per primera vegada a un escenari en un grup de teatre escolar. A finals de 1954 es va unir als Jeunes Comiques de la Kenya (JECOKE) i va actuar en operetes que barrejaven cant, dansa i humor. El 1956, amb el suport econòmic de l’arquitecte belga M. Becker, va fundar la seva pròpia companyia. Segons un dels seus actors, unes admiradores li van posar el sobrenom de Mufwankolo, «l’home que morirà amb corbata», perquè sempre en portava a l’escenari, i la companyia va adoptar aquest nom quan es va registrar oficialment el 7 de juliol de 1957. Aquell any va representar Le Chasseur et le Blanc en una exposició a Lokeren, Bèlgica, sembla que davant del rei Balduí, i va guanyar una medalla d’or. El 1958 va recórrer el Congo Belga amb Mu Congo, Mu Belgique, el 1959 va tornar a Bèlgica per a la Taula Rodona que va precedir la independència i, després de la independència, va recórrer el país a petició del govern amb Mu Congomani, kweli ni masikini? («És de debò pobre un congolès?»). Des del 1962 la companyia va emetre teatre en directe per la ràdio nacional i des del 1974 també va actuar en directe a la televisió. L’antropòleg Johannes Fabian va descriure el seu programa setmanal Zaire ya kesho a principis dels anys setanta, els esquetxos del qual sobre la vida quotidiana i les dificultats socials de la gent de Katanga s’emetien els dimecres a la televisió i els dissabtes a la ràdio local. Des del 1969 també va muntar obres educatives als barris obrers de la companyia minera Gécamines. Les seves obres, majoritàriament en suahili, van ser objecte d’estudis acadèmics, entre ells Le Groupe Mufwankolo (1981), de Walter Schicho i Mbayabo Ndala, i un estudi d’Alain Ricard del 2004. El 1976 la companyia va ser convidada a Togo, on va guanyar un gran premi en un festival d’art africà. Va començar a gravar les seves obres en cinta el 1984, va recórrer el país entre el 2000 i el 2006 i el 2005 va rebre el trofeu de la pau de la missió de les Nacions Unides a la RD del Congo, la MONUC. Mufwankolo va morir a Lubumbashi el 17 de febrer de 2021, i el 22 d’abril de 2024 es va inaugurar un monument en el seu honor a la rotonda Carrefour de Lubumbashi, on el governador provincial va elogiar les seves obres per haver ajudat a educar moltes famílies.

Verificat No reclamat
Suècia

La meva filla Godmund

Filla de Déu meu, nascut el 28 d'abril de 1984, és una especialitat d'humor sueca en la improvisació i també treballant com a actor. Junt amb Erik Broström, és cofundador del grup de teatre Presens Impro. En un programa satíric, en SVT caràcters "Chantal" el programa satíric Herr Talman, proporciona una de les veus de l'Eblite i actua com un jugador de titella. Junt amb Erik Broström i Amanda Lindmark, ella està en el poden Improsnapck, on parlen de improvisació com una forma d'humor.

Verificat No reclamat
Sri Lanka

M. V. Balan

M. V. Balan va ser un actor, coreògraf, ajudant de direcció, cap de producció i cineasta de Sri Lanka la carrera del qual en el cinema singalès va abastar més de quatre dècades, tant en papers dramàtics com còmics. Va néixer com a Mahadevan Vellupillai Balakrishnan el 3 de març de 1941 al poble de Ganepalla, a Yatiyanthota; el diari de cinema Sarasaviya va registrar com a data de naixement el 15 de març de 1940. Va entrar als Ceylon Studios com a tècnic el 1958, i la seva primera feina va ser d’il·luminador a la pel·lícula Sihanaya. Aquell mateix any va debutar com a actor amb un petit paper a Wanaliya. Després va interpretar molts papers dramàtics i còmics en pel·lícules com Pirimiyek Nisa, Suvineetha Lalani, Ganthera, Sasaraka Hati i Cheriyo Captain. Una de les interpretacions més memorables de la seva carrera va ser a Nomiyena Minisun, al costat de Gamini Fonseka, on la crítica va elogiar molt el seu paper de criat. Balan també va treballar darrere la càmera. Va ser coreògraf de moltes pel·lícules populars, entre elles Sithaka Mahima, Ipadune Ai, London Hamu i Okkoma Hari. Va dirigir onze pel·lícules singaleses, començant per Oba Nathinam el 1969; el 1975 va dirigir Hitha Honda Minihek, protagonitzada per Gamini Fonseka, i entre les seves altres pel·lícules populars com a director hi ha Rahasak Nathi Rahasak i Deviyani Sathya Surakinna. El 1978 va produir Mage Ran Putha. Treballant en les dues indústries cinematogràfiques de Sri Lanka, també va dirigir diverses pel·lícules tàmils de Sri Lanka, com Manjal Kunkumam i Nirmala. Estava casat amb Chandrawathi Hesarasinghe i van tenir dos fills. M. V. Balan va morir el 14 de gener de 2017, als 75 anys, i va ser enterrat al Cementiri General de Mount Lavinia el 16 de gener.

Verificat No reclamat
Dinamarca

Mads Barner-Christensen

Mads Barner-Christensen és un còmic, autor i orador públic danès nascut a Svendborg l'11 de gener de 1965. També és conegut pel sobrenom 'blærerøven', que es tradueix com 'cul fanfarró' o 'xulot'. El seu camí professional ha estat divers; anteriorment va servir com a oficial de la Guàrdia Reial i més tard va treballar com a editor de estil de vida i moda per a la revista Euroman. La publicació de 'Den Store Blærerøv' el 1998 va marcar un punt de gir significatiu, impulsant-lo al reconeixement nacional. La obra de Barner-Christensen s’estén més enllà de la comèdia *stand-up* i entra en l’àmbit de l’escriptura. Després de l’èxit de 'Den Store Blærerøv', va continuar publicant llibres, incloent 'Halvtreds Plus' el 1998, 'Blærerøvens guide til moderne etiquette' el 1999 i 'SEX – Hvor svært Kan Det Være?' el 2000. També va coautora 'Blærerøv og Bjerrehuus' amb Suzanne Bjerrehuus el 2006, i posteriorment va publicar 'Den store blærerøv - En guide til manden' el 2006 i 'Blærerøven vender tilbage' el 2007. Altres publicacions inclouen 'Manual til mænd med sure koner' el 2009 i 'Blærerøven vender tilbage (igen, igen)' el 2012. A més, ha estat un convidat al programa de ràdio 'Mads og Monopolet' a DR P4 durant diversos anys. A l'abril de 2012, Barner-Christensen va actuar per a Dell a Copenhaguen; no obstant això, Dell més tard va demanar disculpes per les seves declaracions després que una publicació de bloc sobre elles es viralitzés. Actualment, crea pel·lícules per al seu canal de YouTube, formula TV, i actua com a comentarista de televisió. També és un apassionat de l'automòbil i gaudeix d'esports aquàtics com la vela i el kitesurfing. Mads Barner-Christensen va estar casat amb Camilla Barner-Christensen des del 2000 fins al 2020.

Verificat No reclamat
Bulgària

Malin Krastev

Malin Krastev és un actor, dramaturg, director i presentador de televisió búlgar, conegut pel gran públic com un dels presentadors del programa satíric Gospodari na Efira (Amos de les ones). Va néixer a Sofia el 23 d’abril de 1970, va estudiar a l’escola tècnica Henry Ford i el 1995 es va graduar en interpretació dramàtica a l’Acadèmia Nacional d’Arts Teatrals i Cinematogràfiques Krastyo Sarafov (VITIZ), a la classe de la professora Elena Baeva. Bona part de la seva carrera teatral està vinculada al Teatre 199, on ha actuat a Els dies alegres de Rasplíuev, L’altre home, Tres dies de pluja, La vella de Calcuta, Oest autèntic, Saraband, Llibertat condicional i El rellotge més ràpid de l’univers; les empremtes de les seves mans són al Mur de la Fama del teatre. També ha treballat al Teatre de la Joventut i al teatre Salza i Smyah, en muntatges com Gener, Tartuf, El casament, Gòlgota, La nit de Reis, L’hora dels llops i Equus. Més tard es va convertir en presentador de Gospodari na Efira. Com a dramaturg va guanyar el 2016 el premi IKAR de la Unió d’Actors Búlgars al text dramàtic per la seva obra Àlbum familiar, i el 2017 va dirigir Com engrunes a la finestra al Teatre de la Joventut, on també ensenya interpretació a l’escola juvenil. Des del 2014 és membre del Consell Públic del ministre de Cultura de Bulgària. Krastev té una llarga carrera a la pantalla. Entre els seus papers hi ha Ilko Kralev a la sèrie Cacera del llop (2000), el tinent Krastev a Fúria (2001), l’artista del partit Metodi Marchev a Ice Dream (2005), Nedyu Nedev a Patriarcat (2005), Anani a la sèrie Els pardals a l’octubre (2006), el cap de policia Dragomir a Prima Primavera (2009), l’agent Nadezhdev a Operació Shmenti Capelli (2011) i Terziyski a Xiclet (2017), i ha aparegut a Soc en David (2003), Missió Londres (2010), Set hores de diferència (2011), Dia del pare (2019), Gener (2021), L’oncle Nadal (2021), El bon conductor (2022), Amb un riu al cor (2022), Joc de confiança (2023) i Jocs del diable (2025). Va posar veu a Nigel a les versions búlgares de Rio i Rio 2.