Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1588 còmics

Antonio Albanese

L'intèrprete italià Antonio Albanese treballa com a còmic, actor, director i escriptor. Va néixer el 10 d'octubre de 1964 a Olginate, província de Lecco, fills de pares originaris de Petralia Soprana (PA). La seva carrera va començar a principis dels anys 80 amb les emissores de ràdio locals Onda Radio Olginate i Radio Cristal di Lecco. Va obtenir el títol a la Civica Scuola d'Arte Drammatica de Milà el 1991, després d'hi haver estudiat. La carrera còmica d'Albanese va començar el 1992 al Teatre Zelig de Milà, i també va actuar a la “Zanzara d’oro” de Bolonya. Va aparèixer al programa de tertúlia de Maurizio Costanzo i va col·laborar amb Paolo Rossi. Va obtenir el reconeixement inicial al programa de televisió "Mai dir gols", concretament a través de les seves aparicions a Mai dire Gol , on va crear diversos personatges famosos, com Frengo, Stop i Pier Piero. També va aparèixer a Su la testa! El 1992, va interpretar els papers d'Alex Drastico i Epifanio; el personatge d'Alex Drastico s'inspira en persones malhumorades vistes en bars de les zones suburbanes de Milà, i Epifanio és representat com un individu nerviós amb una afició a la planta valeriana. Des de 1990, va interpretar monòlegs còmiques en teatres de cabaret com Zelig i Zanzara d’oro. Va obtenir un reconeixement generalitzat a través de Mai dire Gol (Gialappa's Band), on va crear diversos personatges. Va continuar la seva feina en programes derivats com Mai dire Domenica i Mai dire Lunedì (2004-2005), interpretant quatre nous personatges. Albanese és conegut per imitar molts personatges, fent que cadascun sigui únic, i el seu estil còmic es descriu com a humorístic, sarcàstic i irònic. Va crear el personatge de Cetto La Qualunque, un calabres antic i amb connexions amb la màfia, que va aparèixer per primera vegada al seu programa de televisió Non c'è problema l'any 2003, coescrit amb Piero Guerrera. Qualunquemente , una pel·lícula sobre Cetto La Qualunque, es va estrenar l'any 2011 i va ser un èxit de taquilla. També ha interpretat personatges com Pier Peter, Gennaro Gattuso i Mino Martinelli. Albanese ha dirigit pel·lícules com Freshwater Man (1997), La fame e la sete (1999), Il nostro matrimonio è in crisi (2002), Contromano (2018), A Hundred Sundays (2023) i Lavoreremo da grandi (2026). Va guanyar el Premi de Stresa pel seu llibre La strada giovane l'any 2025, i un premi Nastri d'Argento l'any 2023 com a millor actor còmic per Grazie ragazzi . A partir del 2023, té 62 anys.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Bruno Arena

Bruno Arena, nascut el 12 de gener de 1957 a Milà, va ser un humorista, intèrpret de cabaret i actor italià. El seu pare tenia orígens sicilians. Després de graduar-se en un institut d'art i estudiar educació física a l'ISEF, va treballar com a professor d'educació física en escoles de la província de Varese. Arena inicialment va seguir una carrera com a animador turístic, començant el 1983. Un greu accident de cotxe el 1984 va provocar una pèrdua parcial de la visió en un ull, una experiència que posteriorment va incorporar a les seves actuacions còmiques. La carrera d'Arena va experimentar un gir significatiu el 1988 quan va conèixer Max Cavallari i junts van formar el duo còmic Fichi d'India. El nom, que vol dir "Figuera de Pinya", es va inspirar en plantes que van veure durant una passejada a Palinuro. Van debutar al club de cabaret Fuori Pasto a Varese el 1989 i ràpidament van guanyar popularitat actuant a les platges de Palinuro. Fichi d'India sovint incorporaven surrealisme en les seves actuacions, i van obtenir reconeixement per paròdies de programes de teleshopping, especialment els que presentava Sergio Baracco, utilitzant freqüentment la frase “Amici hararara”. El duo va fer aparicions en programes de ràdio com Radio Deejay i R101, i van ser inclosos en cadenes de televisió com Italia 1, Canale 5 i Italia 7. També van realitzar espectacles teatrals i gires, i van ser escollits per Roberto Benigni per interpretar el Gato i la Zorra a la pel·lícula Pinocchio , rebent elogis crítics per les seves contribucions còmiques i d'interpretació. Arena i Cavallari eren propietaris del club Arlecchino a Vedano Olona, que va ajudar a llançar les carreres de molts artistes de cabaret de Milà i Varese. Les seves aparicions televisives es van ampliar per incloure programes com Yogurt - Fermenti attivi (1994) i La sai l'ultima? , i van ser protagonistes en diverses edicions de Zelig i la sèrie de pel·lícules Merry Christmas (2001-2003). L’any 2013, Arena va patir una hemorràgia cerebral durant l’enregistrament de Zelig , cosa que va provocar afàsia i una incapacitat per caminar. Va coautoritzar un llibre anomenat Domani ti porto al mare. Niente può cancellare il nostro amore magnifico amb Rosanna Marrone. Bruno Arena va morir el 27 de setembre de 2022, a Barasso, als 65 anys, i és recordat com una figura destacada en la comèdia dins de la província de Varese.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Geppi Cucciari

Maria Giuseppina Cucciari, coneguda professionalment com Geppi Cucciari, va néixer el 18 d'agost de 1973 i treballa com a còmica italiana de *stand-up*, actriu i presentadora de televisió. Va néixer a Càller i va passar la seva joventut a Macomer, província de Nuoro. El seu pare tenia un petit negoci de construcció, mentre que la seva mare era professora d'educació física. Demostra una ràpida enginy i intel·ligència en la seva comèdia, sovint equilibrant el sarcisme amb l'autoironia. El viatge de Cucciari va començar estudiant dret a la Universitat de Càller abans de graduar-se a la Università Cattolica del Sacro Cuore de Milà el 2001 amb una tesi en Dret Internacional Públic. Va descobrir la seva passió pel teatre durant aquest temps i va assistir al taller “Scaldasole”. El 2000, es va unir al laboratori teatral Scaldasole i posteriorment va entrar al laboratori artístic Zelig. La trajectòria professional de Cucciari va experimentar un progrés significatiu a causa de la seva participació en Zelig, notablement amb una aparició reeixida al programa de varietats Zelig Off el 2003. També va aparèixer al programa de ràdio Pinocchio de Radio Deejay el 2002 i a l'espectacle de ràdio Scaldanight el 2002. Entre el 2005 i el 2009, Cucciari va aparèixer regularment a la sitcom Belli dentro, guanyant un premi Telegrolla el 2006 pel seu paper de Maria "Gonni" Gonaria. Va debutar com a escriptora el 2006 amb la novel·la Meglio donna che male accompagnata i va seguir amb Meglio un uomo oggi el 2009. Al llarg de la seva carrera, ha presentat nombrosos programes de televisió, incloent Italia's Got Talent (2010-2011), G’Day (2011-2012) i actualment presenta Splendida cornice des del 2023. Va co-presentar una nit del Festival de la Cançó de Sanremo el 2025. També ha col·laborat amb Le invasioni barbariche des del 2013, proporcionant la portada coneguda com a 'Agenda Geppi', i co-presenta Per un pugno di libri a Rai 3 del 2014 fins al present. La 20a edició del Festival de Cinema de Roma estrenarà la pel·lícula de Geppi Cucciari, Life Goes This Way, el 15 d’octubre de 2025. La obra de Cucciari ha obtingut reconeixement, incloent la Cavaliere Ordine al Merito della Repubblica Italiana (5a Classe/Cavalier) el 2015 i el premi Regia Televisiva número 52 com a millor personalitat televisiva femenina el 2012. Recentment ha aparegut en pel·lícules com Romeo è Giulietta, Gli addestratori i Diamanti, i ha quedat segona en la cinquena temporada de LOL (Prime Video). Actualment, presenta Splendida cornice a Rai3 al costat de Luca Bottura, amb Edoardo Camurri, Amalia Ercoli Finzi, Giuseppe Antonelli, Ester Viola i Alessandro Arcodia. L'espectacle explora la història de Rai3 i ha inclòs segments com un judici simulaci amb Roberta Petrelluzzi.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Gigi Proietti

Gigi Proietti, nascut Luigi Proietti el 2 de novembre de 1940 a Roma, va ser un artista italià polifacètic. Els seus pares eren Romano Proietti, d'Umbria, i Giovanna Ceci, i els primers anys els va passar en diferents llocs de Roma. Inicialment va estudiar dret a la Universitat La Sapienza, però ho va abandonar abans de graduar-se, per seguir una carrera en les arts. Des de ben petit va demostrar talent musical, domini d'instruments com la guitarra, el piano, l'acordió i el contrabaix, i actuava en locals nocturns romans per mantenir-se. La carrera de Proietti va començar el 1966 amb participacions a 'Notti piacevoli' i 'I grandi camaleonti'. Va continuar ampliant el seu currículum, participant en produccions de teatre experimental com *Can Can degli italiani* (1963) i actuant amb el Gruppo Sperimentale 101 a partir del 1964. Va debutar a l'escenari el 1964 interpretant un upupa en una producció de *Gli Uccelli* d'Aristòfanes. Al llarg dels anys 70, va aparèixer en pel·lícules com 'L'appuntamento' (1969), 'Un matrimonio' (1978) i 'Chi sta uccidendo i grandi chef?' (1978) i va protagonitzar el drama 'La cena delle beffe' el 1974. A partir del 1976, va col·laborar amb Roberto Lerici, creant i dirigint obres de teatre. La primera i presentació de l'espectacle en solitari 'A me gli occhi, please', que va començar el 1976 i va continuar amb més de 300 representacions, va marcar un punt clau en la seva vida professional. També es va fer conegut pel seu extens treball com a actor de doblatge, fent la veu d'actors com Robert De Niro, Sylvester Stallone, Richard Burton i Marlon Brando. Va proporcionar la veu del Geni en les versions italianes de les pel·lícules d''Aladdin', així com de Draco a 'Dragonheart' i de Gandalf a la sèrie de pel·lícules 'El Hobbit'. Al llarg de la seva carrera, va publicar més d'11 àlbums i 15 senzills. Va protagonitzar Febbre da cavallo (1976) i la seva seqüela Febbre da cavallo - La mandrakata (2002), i va aparèixer a la sèrie de televisió Il maresciallo Rocca (1996-2005). Gigi Proietti va morir el 2 de novembre de 2020, després de patir un atac de cor, deixant enrere un llegat que inclou la ciutadania honorífica de Viterbo (2013) i un asteroide anomenat en la seva memòria (7916 Gigiproietti, 2021).

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Gino Bramieri

Gino Bramieri, nascut Luigi Bramieri el 20 de juny de 1928 a Milà, Itàlia, va ser un humorista i actor italià. Els seus pares eren Angelo Bramieri, fuster, i Giulia Botturi. Va créixer en un edifici d'apartaments obrers al barri de Brera de Milà. El viatge artístic de Bramieri va començar a finals de 1943 amb un debut amateur en un espectacle benèfic a Rovellasca. La seva primera aparició teatral amb diàlegs orals va ser el 27 de setembre de 1944, al Teatro Augusteo de Milà. El 1949, va començar la seva trajectòria professional com a membre de la companyia de revista d'Erminio Macario, cosa que va portar al seu primer treball remunerat amb el trio Brabito al Teatro Anteo. Ràpidament va guanyar experiència col·laborant amb destacats còmic italians com Totò, Peppino De Filippo i Aldo Fabrizi. El sobrenom 'Il Re della barzelletta' ('el Rei de les brometes') reflectia la seva aproximació còmica, caracteritzada per la narració d'anècdotes humorístiques, freqüentment entregades ràpidament i amb qualitats surrealistes. Va obtenir un títol en comptabilitat a través de classes nocturnes. Durant les dècades de 1960 i 1970, Bramieri va assolir un èxit significatiu a la televisió, apareixent en programes com *Tigre contro tigre*, *Il signore ha suonato?* i *E noi qui*. Va presentar el seu propi programa, el *G.B. Show*, de 1982 a 1988. També va protagonitzar anuncis populars de Carosello per a Moplen, convertint-se en conegut per la frase 'e mÃ³ e mÃ³ Moplen'. Va aparèixer en aproximadament trenta pel·lícules i va dirigir *Ride bene... chi ride ultimo*. Bramieri va rebre els sobrenoms d'"il Gino nazionale" i "Re della barzelletta". Va compilar les seves brometes en una sèrie de llibres, incloent *50 chili fa*, inspirat per la seva pèrdua de pes. El càncer pancreàtic li va arrebatar la vida a Bramieri el 18 de juny de 1996, als 67 anys; posteriorment, va ser traslladat al Cementiri Monumental de Milà. Carrers i avingudes han estat rebatejats en el seu honor a Milà i Roma.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Leo Bassi

Leo Bassi és un artista polifacètic, identificat com a malabarista, còmic i actor. Nascut el 1952 als Estats Units, la seva trajectòria està profundament arrelada en la tradició circ. La seva família presumeix més de 130 anys d'implicació en l'espectacle circ italià, francès i anglès; un avantpassat fins i tot va lluitar al costat de Garibaldi abans d'establir un dels primers circs moderns a la Toscana. Enriquint encara més aquest llegat, el seu avi, Jimmy Wheeler, era un intèrpret habitual al Palladium de Londres i un pioner de la comèdia a la primera televisió de la BBC, mentre que el seu pare, Leo Bassi major, va aconseguir renom com a malabarista treballant als Estats Units amb figures com Groucho Marx i Ed Sullivan. Va passar la infància en els recintes circ d'assaig, heretant habilitats circenses, incloent el malabarisme amb els peus, que és reconegut a l'Enciclopèdia Oxford de les Arts Escèniques. La carrera de Bassi l'ha portat a través de continents, ja que ha viscut a França, el Pròxim Orient, Japó i Itàlia, entre altres llocs. Se especialitza en l'antípoda, exhibicions acrobàtiques que impliquen equilibrar i fer girar objectes amb els peus. Les seves actuacions tenen lloc en teatres, carrers, places i discoteques. A partir dels anys 80, va crear una sèrie d'espectacles, començant per 'Il circo più piccolo del mondo'. Els primers espectacles sovint incloïen una rutina de piràmide on els membres del públic semblaven estar hipnotitzats. També ha aparegut a la televisió italiana amb Piero Chiambretti. Als anys 90, va tenir èxit a Espanya amb l'espectacle 'Instintos Ocultos,' i posteriorment va desenvolupar espectacles com 'La Vendetta,' 'Golf,' i '12 Settembre,' que aborden temes polítics i ambientals. L'espectacle de 2008, 'La Revelacion,' critica mites religiosos i celebra la raó. La obra de Bassi freqüentment aborda l'actualitat i qüestions socials. Ha criticat públicament la posició del Papa sobre els preservatius i ha expressat desacord respecte a l'homosexualitat. Va publicar un manifest donant suport a la Llei de Salut Sexual i Interrupció Voluntària de l'Embaràs (IVE). S'ha vist implicat en exposar els organitzadors d'una campanya antitranscendència en línia, cosa que ha portat a batalles legals amb Hazteoir.org i altres grups catòlics d'extrema dreta; el van demandar a l'octubre per suposadament ofendre sentiments religiosos. També ha obert accions legals contra Hazteoir.org i Libertaddigital.com per difamació. El seu espectacle més recent, 'Utopia', es va estrenar al voltant del 2009, i continua oferint comèdia subvversiva a nivell internacional. Se'l descriu com un intèrpret experimentat i fenomenalment divertit, i pretén crear experiències úniques i emocionals per al públic. Manté un lloc web oficial a leobassi.com.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Leo Gullotta

Nascut Salvatore Leopoldo Gullotta a Catània, Sicília, el 9 de gener de 1946, Leo Gullotta és un italià que treballa com a actor, actor de doblatge, còmic i escriptor. Va començar la seva carrera artística com a figurant al Teatre Massimo Bellini de Catània, apareixent-hi de petit. La seva formació inicial incloïa estudis d'interpretació sota Turi Ferro a l'acadèmia d'art escènic Teatro Stabile. Després d'incorporar-se a la companyia del Teatro Stabile di Catania el 1970, va obtenir un reconeixement inicial com a humorista en l'àmbit de l'espectacle cabaret romà. Al llarg de la seva carrera, ha actuat en comèdies i obres dramàtiques per al cinema i el teatre, participant en aproximadament 100 pel·lícules i nombrosos programes de televisió i sèries dramàtiques. Va guanyar popularitat com a actor amb la companyia Bagaglino, participant en moltes paròdies, incloent-ne una de la Signora Leonida. Ha col·laborat freqüentment amb el director Giuseppe Tornatore, treballant amb ell almenys cinc vegades. La versatilitat de Leo Gullotta és evident en el seu treball com a actor de doblatge. Va proporcionar la veu italiana per a Manny en les primeres tres pel·lícules d' *L'edat de gel* i els mitjans relacionats, així com doblant Burt Young a *Rocky*, Joe Pesci en diverses pel·lícules i Roman Polański a *A Roma amb amor*. També va posar veu a Johnny 5 a *Short Circuit*. Va guanyar diversos premis David di Donatello, començant per un el 1986 per *El professor* i rebent-ne dos més el 1997 i el 2000. Va declarar públicament la seva homosexualitat al març de 1995 i va contraure una unió civil amb Fabio Grossi, la seva parella de 32 anys, el 2019. Gullotta va publicar un llibre anomenat *Mille fili d'erba* el 1998, i posteriorment va coproduir el documental *En art Lilia Silvi* el 2011, que va guanyar un Nastro d’argento el 2012.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Massimiliano Cavallari

Massimiliano Cavallari, conegut professionalment com Max Cavallari, és un actor, còmic i artista de cabaret italià. Nascut el 8 de juliol de 1963 a Varese, té arrels familiars a San Severo (FG) i Maropati (RC). A data d'ara, té 63 anys i és del signe càncer. Cavallari va començar la seva carrera el 1988 quan va formar el duo còmic Fichi d'India amb Bruno Arena. Van debutar inicialment a Radio Deejay, guanyant ràpidament reconeixement gràcies a les seves aparicions en programes de televisió com Dee Jay Television, Canale 5 i Italia 1. Va adoptar el sobrenom 'Max' a partir del 1988. De 1994 a 1998, van ser destacats a Radio Dee Jay i van participar a ‘La sai l’ultima?’ el 1995. El duo també va actuar a Aquafan a Riccione durant les temporades d'estiu de 1996 a 1998. Els Fichi d'India van obtenir reconeixement nacional després de participar a Zelig - Facciamo cabaret el 1999, presentat per Claudio Bisio. Posteriorment, van protagonitzar la pel·lícula Amici Ahrarara (2001) i van participar en diverses pel·lícules de Nadal amb Massimo Boldi i Christian De Sica entre 2001 i 2003, incloent-hi Merry Christmas , Natale sul Nilo i Natale in India . També van interpretar els papers del Gato i la Guineu a Pinocchio (2002) de Roberto Benigni. De 2007 a 2012, Cavallari i Arena van ser convidats a Colorado a Italia 1. A l'octubre de 2015, va tornar com a convidat a Colorado . Va rebre el Premi Pugliese dell'anno al juliol de 2021 i va publicar el seu llibre Non spegnere la luna. Fichi si nasce, amici si diventa a l'octubre de 2022. Continua actuant, apareixent a Only Fun - Comico Show a Nove el 2023, i està programat per a la pel·lícula La leggenda dei tre compagni (2026).

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Natalino Balasso

Natalino Balasso, nascut el 2 de desembre de 1960 a Porto Tolle, és un actor, còmic, artista de cabaret, dramaturg, director teatral i escriptor italià. Actualment resideix entre la Via Emilia i el Nord-est d'Itàlia. Encara està viu i treballa principalment com a actor en teatre, però també apareix en cinema i televisió, fent riure a la gent de tant en tant. El viatge artístic de Balasso va començar amb un debut al teatre el 1990. A finals dels anys 80, va fer actuacions còmiques amb elements surrealistes i vagament futuristes a l'Emilia-Romanya. Va col·laborar com a escriptor per a revistes d'humor i sàtira com Comix , Cuore i Smemoranda el 1993, i va publicar un llibre de contes surrealistes anomenat Operazione buco nell'acqua aquell mateix any. Va escriure un monòleg titulat 'Il grande pop corn' amb Maurizio Grande el 1994. De 1995 a 2004, va dirigir la Compagnia degli Gnorri, actuant al nord d'Itàlia i reescriptors de les escenes de la Commedia dell'Arte mentre modernitzava les màscares, creant vuit obres titulades 'L'isola degli Gnorri'. Va aparèixer a la televisió al voltant del 2003 a Zelig i va començar a aparèixer a la televisió a finals dels anys 90. El seu debut cinematogràfic va ser el 2007. La prolífica carrera de Balasso inclou l'escriptura de diversos llibres de ficció, com ara 'Operazione buco nell'acqua' (1993), 'L’anno prossimo si sta a casa' (2004), 'Livello di guardia' (2007) i 'Dio c'è ma non esiste' (2012). També ha escrit i interpretat nombroses obres teatrals, com ara 'Dammi il tuo cuore, mi serve' (2003), 'Ercole in Polesine' (2004) i 'La tosa e lo storione' (2007/2008), que formen part encara del seu repertori. Ha traduït i interpretat The Taming of the Shrew en dialecte venecià. Des de 2010, ha col·laborat amb Il Fatto Quotidiano . Va crear un canal de YouTube anomenat 'Telebalasso' el 2011 i continua produint pel·lícules i sèries web a través d'un servei de subscripció anomenat Circolo Balasso a Patreon.com des del 2021. Actualment, està involucrat en produccions com ‘La Grande Magia’ d’Eduardo De Filippo (represa el 30 de gener de 2026), 'Giovanna dei Disoccupati' (estrena el 4 de novembre de 2025) i 'La Cripta dei Cappuccini' (en representació el 16 de setembre de 2025), així com la soap òpera web 'Lagna d’Amore' (inici el 3 de maig de 2025) i la sèrie web de sis episodis ‘Agenzia Kautho Investighescion’ (estrena el 5 d’abril de 2024).

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Nino Formicola

Nino Formicola, nascut Antonino Valentino Formicola el 12 de juny de 1953 a Milà, és un còmic, artista de cabaret i actor italià. Els seus pares són originaris de Nàpols i Catània, respectivament. Actualment té 73 anys i continua actiu en la indústria del lleure. Nino Formicola és conegut per la seva llarga carrera i versatilitat, treballant a través de la televisió, el cinema i el teatre. El recorregut professional de Formicola va començar el 1976 quan va conèixer Andrea Cipriano Brambilla, que més tard esdevindria el seu cunyat. Juntament, van formar el duo còmic 'Zuzzurro e Gaspare' el 1977, establint una col·laboració fonamental que definiria gran part de la seva carrera. Van aparèixer per primera vegada a la televisió el 1978 a ‘Non stop,’ i van obtenir un reconeixement més ampli gràcies a les seves aparicions a 'Drive In' a partir del 1983. Una actuació primerenca notable va ser un esbós que representava un policia innocent i el seu ajudant a 'La sberla' el 1979. També van co-autoritzar l'espectacle de comèdia 'Emilio' amb Zuzzurro el 1989. Al llarg de la seva carrera, Formicola ha presentat diversos programes de televisió, incloent 'Il TG delle vacanze' i 'Dido... menica' el 1992, i ha co-presentat 'Miraggi' i 'Saxa Rubra' el 1994. També va prestar la seva veu al personatge Panico a la pel·lícula d'animació de Disney Hercules del 1997. El 2018, va aconseguir la victòria en la tretzena edició de 'L'isola dei famosi,' convertint-se en el guanyador més gran edat. Des de febrer de 2015, ha exercit com a testimoni oficial de l'associació de voluntaris City Angels i va rebre el premi Leggio d’oro “Alberto Sordi” el 2015. Formicola continua treballant, reflexionant sobre l'evolució del món de la comèdia i expressant admiració per figures com Gianfranco Funari, alhora que observa les preocupacions sobre les limitacions de la televisió contemporània.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Nino Frassica

Nino Frassica és un actor i còmic italià, nascut Antonino Frassica l'11 de desembre de 1950 a Messina, Sicília. Va començar la seva carrera el 1970 amb un grup anomenat I cantatori pelosi figli della cantatrice calva. Després de deixar un missatge excèntric al contestador de Renzo Arbore, va obtenir reconeixement i posteriorment es va unir al programa de ràdio Radio Anche Noi el 1982. L'estil còmic de Frassica, que els crítics consideren un "mestre de l'humor absurd", es basa fortament en diàlegs surrealistes, ensassos, jocs de paraules i observacions il·lògiques. Ell descriu la seva aproximació com a "destruir la lògica i la llengua italiana". El seu debut a la televisió italiana va tenir lloc el 1985 amb *Quelli della notte*, on interpretava un frare semianalfabet, el germà Antonino da Scasazza. Va col·laborar amb Renzo Arbore tant a *Quelli della notte* com a *Indietro tutta!*. Aquest període va portar a la publicació de 'Il libro di Sani Gesualdi' (1986) i 'Il manovale del bravo presentatore' (1987). Al llarg de la seva carrera, Nino Frassica ha aparegut en diverses pel·lícules còmiques, incloent *Il Bi e il Ba* (1986), i diversos altres programes de televisió com *Fantastico*, *Domenica in*, *Scommettiamo che...?,* *I cervelloni*, *Acqua calda*, *Colorado Cafè* i *Markette*. De l'any 2000 fins al present, és més conegut per interpretar el Mariscal Antonio 'Nino' Cecchini a la sèrie de televisió *Don Matteo*. També ha aparegut en pel·lícules com *Apri gli occhi e... sogna* (2002), *Prendimi e portami via* (2003) i *The Tourist* (2010). Nino Frassica és una figura siciliana ben estimada i reconeixible en l'espectacle italià, i serà el copresentador de la nit final del Festival de Cançó de Sanremo el 2026.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Itàlia

Pippo Franco

Pippo Franco, el nom complet del qual és Francesco Pippo, és un actor, cantant, còmic i presentador de televisió italià. Va néixer el 2 de setembre de 1940 a Roma, Laci, Itàlia, i el 2024 té 83 anys. La seva família originalment prové de Vallata, a la província d'Avellino, encara que va passar la infància a un internat i més tard va estudiar al Liceu Artístic on Renato Guttuso i Giulio Turcato eren instructors. Va començar la seva carrera com a músic a finals dels anys 50, escrivint cançons còmiques, i oficialment va passar a l'actuació a principis dels anys 60. La carrera de Franco abasta diversos camps artístics. Va debutar al cinema el 1960 amb *Appuntamento a Ischia*, acompanyat per Mina, i va continuar actuant durant la segona meitat dels anys seixanta. A partir dels anys setanta, va protagonitzar nombroses pel·lícules de ‘commedia sexy all’italiana’, incloent col·laboracions amb Edwige Fenech en títols com *Quel gran pezzo dell'Ubalda tutta nuda e tutta calda* (1972) i *Giovannona Coscialunga disonorata con onore* (1973). També va aparèixer a *Avanti!* (1972) de Billy Wilder i va treballar amb Luigi Magni en pel·lícules com *Nell'anno del Signore* (1970) i *La via dei babbuini* (1974). Va dirigir la pel·lícula *La gatta da pelare* el 1981, escrivint tant el guió com la banda sonora. La seva obra també inclou aparicions televisives a partir de 1971, presentant l'espectacle italià de la loteria el 1980 al costat de Laura Troschel i Claudio Cecchetto, i actuant al Festival de Cançó de Sanremo anualment entre 1979 i 1984. La producció artística de Pippo Franco s’estén més enllà del cinema i la televisió. Va publicar més de vint discos de 45 revolucions i més d'una dotzena d'àlbums, incloent-hi *Cara Kiri* (1971) i *Bededè* (1975), amb cançons notables com 'Cesso', 'Isotta' (1977) i 'Mi scappa la pipì papà' (1979). També va crear música infantil d’èxit i va escriure les melodies temàtiques per a programes de la loteria italiana. Va formar part del grup de varietats Il Bagaglino des dels anys 70, participant en els espectacles fins al 2007. El 2006, es va presentar a l’elecció del Senat italià, però no va tenir èxit. També ha co-escrit tres llibres sobre l’humor lingüístic i es considera un ‘ésser còsmic’. Després del tancament d’Il Bagaglino, va col·laborar amb la vident de Međugorje Marija Pavlović. El seu estil còmic està influenciat pel cabaret i apareix freqüentment en pel·lícules com *Arrivano i bersaglieri* (1980), *Zucchero, miele e peperoncino* (1980), *Il tifoso, l'arbitro e il calciatore* (1982) i *Due strani papà* (1984), per a la qual també va co-escriure el guió.

Veure el perfil