Chuck - el còmic de dibuixos de GiggleTime que explica acudits
GiggleTime per a Android
Gratis a Google Play
Descarrega l'app
GiggleTime - acudits, còmics i espectacles de comèdia GiggleTime
Menú
Millora a Premium Envia un acudit Còmics Espectacles de comèdia Els còmics amb més seguidors Sobre nosaltres Preguntes freqüents Contacte Afegeix un humorista
Descarrega l'app
Segueix-nos

Legal
Política de privacitat Termes de servei Política de galetes Política de reemborsament i cancel·lació Atribucions
Inicia sessió
Idioma
Categories
Configuració
Idioma Català Català
Mode segur
Reproducció automàtica d'acudits aleatoris
Notificacions
Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

Comença per G Verificat Esborra-ho tot
Es mostren 73-84 de 91 còmics
Günter Christian Ludwig Neumann (1913–1972), còmic (Alemanya) – Sàtira, Cabaret
Verificat No reclamat
Alemanya

Günter Christian Ludwig Neumann

Günter Neumann, nascut a Berlín el 19 de març de 1913, va ser un artista alemany amb una carrera multifacètica. Va treballar com a cantant, compositor, letrista, cabaretista i guionista. La seva versatilitat s'estenia al periodisme i la direcció, cosa que el va convertir en una figura important en l'espectacle alemany. Va morir a Munic el 1972 als 59 anys. La carrera primerenca de Neumann va començar als 16 anys quan el van notar al Nachwuchsstudio del 'Kabarett der Komiker' de Berlín el 1929. Va estudiar a l'Escola de Música de Berlín, amb el professor Thiessen com a mestre seu, i sovint acompanyava programes per a 'Katakombe' de Werner Finck i 'Kohlkopp' de Valeska Gerts com a pianista. Durant la dècada de 1930, va contribuir al disseny de programes, creant textos i cançons, i va treballar en ràdio. Va presentar el cabaret revue 'Gib ihm heraus' al KadeKo el 1937, i posteriorment va crear el revue 'Liebe, Lenz und Tingel-Tangel', que va ser prohibida pels nazis al maig de 1935. El 1938 es va casar amb l'artista de cabaret Tatjana Sais. Després de la Segona Guerra Mundial, Neumann es va reestablir ràpidament com una figura destacada en la escena d'entreteniment de Berlín. Va tornar a Berlín el 1946 i va començar a compondre i escriure per al cabaret de nou. Els seus revistes de cabaret més exitoses van incloure 'Alles Theater' (1947) i 'Schwarzer Jahrmarkt' (1948), que es van adaptar a la pel·lícula satírica 'Berliner Ballade' (1948). Durant el bloqueig de Berlín, va publicar la revista satírica 'Insulaner' del 1948 al 1949, que posteriorment es va desenvolupar en la popular sèrie de ràdio 'Günter Neumann und seine Insulaner,' que va funcionar del 1948 al 1961 amb gairebé 150 episodis. (1958), *L'aventura bonica* (1959), *El castell encantat* (1960), *Blancaneu i els set malabaristes* (1962) i *Temps gloriosos a l'hostalria de Spessart* (1967). Va traduir el musical 'Kiss Me, Kate' al seu alemany com a 'Küss mich Kätchen'. A Neumann se li va atorgar la Campana de la Llibertat de Berlín per Ernst Reuter i va rebre la Laurel de Plata del Premi David O. Selznick, el Premi d'Art de Berlín i l'Anell Paul Lincke. La Fundació Günter-Neumann es va establir el 1981/83 per donar suport al teatre de cabaret i revistes.

Günther Lüders (1905–1975), còmic (Alemanya)
Verificat No reclamat
Alemanya

Günther Lüders

Günther Lüders, nascut el 5 de març de 1905 a Lübeck, va ser un actor alemany amb una carrera que abasta més de quatre dècades. Provenia d'una família involucrada en la indústria marítima; el seu avi, Johannes Meno Wilhelm Lüders, va cofundar la companyia de transport marítim Lüders & Stange el 1865, i el seu pare, Carl, va continuar com a armador i comerciant. Després d'assistir al Katharineum fins a assolir la majoria d'edat i completar un aprenentatge comercial del 1921 al 1923, va seguir estudis d'interpretació amb Karl Heidmann. Al principi de la seva carrera, Lüders es va unir a la Wanderbühne del Städtebund-Theater el 1923, actuant en ciutats com Lübeck, Dessau i Frankfurt am Main al llarg dels anys 20. A partir de 1934, va treballar en teatres de Berlín, i el seu debut cinematogràfic va arribar aquell mateix any a *Die Insel*. La seva obra incloïa papers en pel·lícules notables com *Drei Männer im Schnee* (1951), *Das sündige Dorf* (1954) i *Das Wirtshaus im Spessart* (1958). També es va aventurar a la direcció, amb pel·lícules com *Wenn wir alle Engel wären* (1956) i *Ihr 106. Geburtstag* (1958). Un breu empresonament al camp de concentració d'Esterwegen el 1935 va ser resultat de les seves opinions crítiques sobre el règim nazi. Després de la Segona Guerra Mundial, Lüders va continuar treballant extensivament en teatre, incloent engagements en teatres de Flensburg, Lübeck i Hamburg. De 1947 a 1954, va ser un membre destacat del Schauspielhaus Düsseldorf sota Gustaf Gründgens. Va ser reconegut com un dels actors de teatre més sol·licitats de la seva època. A més del seu treball escènic i cinematogràfic, va participar en més d'un centenar d'obres radiofòniques a partir de 1946, sovint assumint papers principals. Lüders també va contribuir amb textos per a *Die Rückblende* als anys seixanta i era conegut pels seus espectacles d'obres de poetes com Joachim Ringelnatz, Christian Morgenstern i Wilhelm Busch. Va residir a Urfeld am Walchensee des de 1954 fins a la seva mort l'1 de març de 1975, a Düsseldorf, poc abans del seu 70è aniversari. Les seves contribucions a l'entreteniment alemany van ser reconegudes amb el Premi Kleinkunst alemany el 1974.

Guy Bedos (1934–2020), còmic (França) – Sàtira
Verificat No reclamat
França

Guy Bedos

Guy Bedos, nascut el 15 de juny de 1934 a Alger, Algèria, i mort el 28 de maig de 2020 a París. Era un artista polifacètic, identificat com a *Pied-Noir*, terme per a les persones franceses a Algèria, i conegut pel seu treball com a guionista, humorista i actor. Nascut mentre Algèria era un departament francès, la seva família incloïa Alfred Bedos, el seu pare que treballava com a visitador de salut, i Hildeberte Verdier, la seva mare. La seva infància es va caracteritzar per la inestabilitat, amb trasllats entre cases i internats, incloent un institut catòlic a Bone i el liceu Bugeaud a Alger. La carrera de Bedos va començar a principis dels anys 50 com a part del grup de còmiques 'Bande du Conservatoire'. Va arribar a París amb la seva família al juny de 1949 i va fer la seva primera aparició cinematogràfica a *Futures Vedettes* el 1954. Per evitar el servei militar durant la Guerra d'Algèria, va organitzar una vaga de fam i va ser declarat mentalment no apte. Va debutar al music hall Bobino el 1965 al costat de Barbara, i posteriorment va col·laborar amb Michel Boujenah i Smaïn a *Coup de soleil à l'Olympia*. Bedos també va escenificar obres de teatre com ‘Arlequin poli par l’amour’ als setze anys i mig. Bedos és recordat especialment pel seu paper recurrent com a Simon, un metge, a *Un éléphant ça trompe énormément* (1976) i *Nous irons tous au paradis* (1977), aquesta darrera de la qual va obtenir un reconeixement significatiu. També va aparèixer a *Les Aventures de Bidibi et Banban*, fent d'en Bidibi, i va contribuir al setmanari satíric *Siné Hebdo*, donant suport a Siné després que el destituïssin de *Charlie Hebdo*. Políticament, va donar suport a François Mitterrand i es va traslladar a Hénin-Beaumont el 2012 per donar suport a Jean-Luc Mélenchon. Cap al final de la seva vida, li van diagnosticar la malaltia d'Alzheimer.

Guy Grosso (1933–2001), còmic (França)
Verificat No reclamat
França

Guy Grosso

Va actuar sota el pseudònim Guy Grosso al llarg de la seva carrera. Des d'una edat primerenca, va demostrar un interès per l'humor i el teatre, influït per les comèdies franceses. Les seves primeres incursions en l'espectacle van començar als anys 50 amb papers en produccions de teatre boulevardià, incloent obres de Georges Feydeau i Marc Camoletti; una aparició primerenca notable va ser a 'Boeing Boeing' el 1960, on el seu temps còmics va ser reconegut. La trajectòria professional de Grosso va canviar significativament després d'una trobada amb el director André Hunebelle. Grosso va assolir una notable prominència gràcies a la seva associació amb Michel Modo, formant el duo còmic Grosso i Modo. Aquesta col·laboració va portar a papers importants en diverses sèries de pel·lícules populars. Va aparèixer a la trilogia 'Els tres mosqueters' (1961) i 'Le Capitan', ambdós dirigits per Hunebelle. Potser el seu paper més recognoscible va ser com Lucien Fougasse a la sèrie 'Gendarmes', que es va estendre de 1964 a 1982 al costat de Louis de Funès. Altres crèdits cinematogràfics incloïen un paper de cambrer a 'Le Grand Restaurant' (1966) i interpretant un company lleial a 'Oscar' (1967). També va participar a 'L'Homme Orchestre' (1970), demostrant la seva versatilitat. Al llarg de la seva carrera, Grosso va continuar actuant a l'escenari, participant en produccions com 'La Puce à l'oreille' (1970) i 'Un fil à la patte' (1980). Louis de Funès va ser una gran influència, i Grosso admirava la seva energia còmica i el seu temps. També es va inspirar en les obres de Sacha Guitry, Robert Dhéry, Francis Blanche, Marcel Pagnol i Georges Courteline. Guy Grosso va continuar actuant fins a finals dels anys 90 abans de la seva mort el 14 de febrer de 2001.

Guy Jodoin, còmic (Canadà)
Verificat No reclamat
Canadà

Guy Jodoin

Guy Jodoin és un humorista i presentador de televisió quebèc, nascut el 27 de desembre de 1966 a Sherbrooke, Quebec. La seva carrera va començar a la televisió infantil, demostrant un interès primerenc en l'actuació. Abans de dedicar-se al teatre, va obtenir un títol en ciències pures. Després, va estudiar teatre al Collège Lionel-Groulx, graduant-se com a millor alumne el 1989. Aquesta base tant en ciència com en les arts ha influït probablement en els seus diversos papers al llarg de la seva carrera. Jodoin és àmpliament reconegut per la seva interpretació del Capità Charles Patenaude a la sèrie i als films *Dans une galaxie près de chez vous*, així com pel programa d'estiu *Sucré Salé*, que va presentar durant dotze anys fins al 2014. També va interpretar Victor-Hugo Lamothe a la pel·lícula *Niagara* del 2022, i ha aparegut en altres pel·lícules com ara *Mon ami Walid*, *Tight Lettuce (Tissé serré)* i *Contre toute espérance*. Els seus crèdits d'actuació s'estenen a sèries de televisió com *Histoires de filles* i l'adaptació quebequiana de *Brooklyn Nine-Nine*, titulada *Escouade 99*, que es va estrenar el 2020. També va tenir un paper a l'obra de teatre *Ma grosse chum de fille* el 1998. A banda d'actuar, Jodoin ha demostrat versatilitat com a presentador de televisió, destacant per encapçalar el programa de jocs de TVA, *Le Tricheur*, del 2012 al 2026. El 2022, va rebre un premi Gémeaux al millor protagonista masculí a *Alertes*. De cara al futur, està programat per co-presentar la tercera temporada de *Sortez-moi d’ici* amb Rosalie Vaillancourt el 2025 i participarà en la quarta temporada de *LOL: Qui rira le dernier?* el 2026. També s'espera que aparegui a *Fear Factor Célébrités* el 2026, continuant la seva participació amb la televisió i l'entreteniment de Quebec.

Luigi Melieni (1943–2021), còmic (Argentina)
Verificat No reclamat
Argentina

Luigi Melieni

Nascut el 7 de juny de 1943 a Corigliano Calabro, Itàlia, Luigi Melieni Mollo, posteriorment reconegut com Gino Renni, va ser un artista que abarcava rols com a actor, còmic i cantant; tenia ciutadania italo-argentina. La seva família va immigrar a l'Argentina quan era molt jove, establint-se a Palermo, Buenos Aires. Va adoptar 'Renni' com a cognom artístic i 'Gino' com a àlies, començant la seva carrera professional el 1961 a Radio El Mundo als 18 anys. El seu pare, Francesco Melieni, era analfabet i només parlava el seu dialecte regional, mentre que la seva mare era Elena Mollo; tenia una germana, Ana María, que va morir el 2014. La carrera de Renni va començar al voltant de 1960 com a cantant a la ràdio i la televisió. Va debutar amb el programa de ràdio 'Canta Italia con Gino Renni' a Radio El Mundo. Interpretava cançons romàntiques italianes i va publicar diversos senzills humorístics o romàntics i dos àlbums, col·laborant amb figures com Aníbal Troilo i Cacho Tirao, influït per Domenico Modugno. Les seves primeres aparicions a la televisió van incloure 'Sábados circulares de mancera' el 1962 i 'El Club del Clan' (1963-1964), on va gravar diversos senzills. També va aparèixer a la novel·la de televisió internacionalment exitosa Nino el 1971, cosa que va portar a ell a utilitzar freqüentment el dialecte 'cocoliche'. Durant els anys 70 i 80, Renni va guanyar popularitat gràcies a les seves aparicions en programes de comèdia televisiva com La Tuerca , on interpretava Giacomo Polenta, un italià camperol, Operación Ja Ja , Mesa de Noticias , Brigada Cola i Cebollitas . També va protagonitzar pel·lícules com Villa Cariño está que arde (1968), Te rompo el rating , He nacido en la Ribera i Hay que parar la delantera . És especialment conegut per interpretar Gino Foderone a les sèries de pel·lícules Explosive Squad i Craziest Bathers in the World . Al voltant de 2005, va debutar com a presentador de ràdio amb el pseudònim Dj Luigi, i posteriorment va llançar el programa de ràdio 'Pronto, ¿qui parla?' el 2006. El 2013, Renni va participar breument en la política italiana en buscar eleccions a la Cambra de Diputats, fent campanya com a candidat del Partit Democràtic que representava la circumscripció exterior, divisió d'Amèrica del Sud. Renni va continuar treballant a la televisió i a la ràdio fins a la seva mort. Va aparèixer en nombrosos programes de televisió com ara 'Los Campanelli', 'El Hijo de Don Mateo', 'Atrévase a Soñar', i va col·laborar amb artistes com Alberto Olmedo, Pepe Biondi, Emilio Disi, Andrea del Boca, Ricardo Darín i Chayanne. També va participar en programes com Showmatch i La Platea en l'espai de Susana Giménez. Va rebre dues dosis de la vacuna contra la COVID-19 de Sinopharm el 2020. Al juny del 2021, va ser ingressat a l'hospital amb COVID-19, cosa que va provocar pneumònia i insuficiència renal que requeria diàlisi; va romandre hospitalitzat durant gairebé dos mesos. Gino Renni va morir l'1 d'agost de 2021, a Buenos Aires, Argentina, als 78 anys, a causa de complicacions relacionades amb la COVID-19.

Verificat No reclamat
Estats Units

George LeMaire

George LeMaire va ser un còmic americà de vodeville que actuava en diverses fotografies de moviment i va seguir dirigint-se i produint deures per al Paté. Fou reconegut com un home amb experiència, es va ajuntar amb la comèdia de l'Eddie Cantor, Joe Phillips i Louis Simon.

Verificat No reclamat
Bulgària

Georgi Kaloyanchev

Georgi Kaloyanchev, conegut pel públic búlgar com a Kalata, va ser un dels actors còmics més estimats del teatre i el cinema búlgars. Va néixer a Burgas el 13 de gener de 1925 i, després del servei militar, es va matricular a l'escola de teatre de Sofia, on va estudiar interpretació amb el professor Stefan Sartxadjiev, al costat de Katia Zehireva, Kosta Tsonev i Katia Dineva. Es va graduar el 1952. El seu talent es va notar aviat. El 1951 el director rus Borís Bàbotxkin, que muntava obres al Teatre Nacional, va veure com Kaloyanchev barrejava humor i drama a La tempesta d'Ostrovski, i el jove actor va entrar a la companyia del Teatre Nacional just després dels estudis. El 1956 va passar al nou Teatre Satíric Aleko Konstantínov, l'escenari més lligat al seu nom. Allà va interpretar, entre molts altres papers, el camarada Velossipedkin a Els banys de Maiakovski, Ostap Bender a Les dotze cadires, Prissipkin a La xinxa i Ivantxo Iotata a Els oncles de Vazov. Les empremtes de les seves mans són al Mur de la Fama davant del Teatre 199. A la pantalla va debutar a Matí sobre la pàtria (1951) i després va aparèixer en més de cinquanta pel·lícules. Els espectadors búlgars el recorden com l'halteròfil d'Especialista en tot (1962), l'inspector d'L'inspector i la nit (1963), Jesse James a Jesse James contra Lokum Xekerov (1966), el prestidigitador de La nit més llarga (1969), Rikxata a El globus lligat (1969) i el protagonista d'Isop (1971). També va fer de Giordano Bruno a la producció italiana Galileo Galilei (1969) i va aparèixer a Nako, Dako, Tsako (1974), Bon Chance, inspector! (1984) i Rapsòdia en blanc (2002). El seu paper tardà més conegut va ser Bai Ganio, el famós personatge d'Aleko Konstantínov, a Bai Ganio se'n va a Europa (1990), d'Ivan Nitxev, que es va convertir en una de les pel·lícules búlgares més vistes de principis dels anys noranta. Es va escriure per a ell un guió de continuació, i quan la seqüela, Ganio Balkanski torna d'Europa, es va rodar finalment el 2006, Nitxev hi va afegir un personatge nou, l'esperit de Bai Ganio, perquè Kaloyanchev hi pogués continuar sortint. Kaloyanchev va rebre molts honors, entre ells el Premi Dimitrov de teatre (1959), els títols d'Artista Emèrit (1963) i Artista del Poble (1966), el premi Askeer a tota una carrera el 1995 i el premi a tota una carrera de la Unió d'Actors Búlgars el 2006. El 1995 va ser nomenat ciutadà d'honor de Burgas. El seu llibre autobiogràfic, Soc viu, soc vostre!, transcrit per Katia Vodenitxarova, es va publicar el 1998. Va morir a Sofia el 18 de desembre de 2012, als 87 anys, i està enterrat al Cementiri Central de Sofia. Un carrer del barri de Dragalevtsi, a Sofia, porta el seu nom.

Verificat No reclamat
Bulgària

Georgi Partsalev

Georgi Partsalev va ser un actor búlgar de teatre i cinema que va dedicar gairebé tota la carrera a papers còmics i es va convertir en una de les cares més recordades de la comèdia búlgara. Va néixer a la ciutat de Levski el 16 de juny de 1925. Després d'acabar el batxillerat a Pleven va estudiar medicina a la Universitat de Sofia abans que l'escenari s'apoderés de la seva vida. A mitjan anys cinquanta va treballar al Teatre del Servei del Treball (1954) i al Teatre de les Tropes de Construcció (1955), i el 1956 va entrar al Teatre Satíric de Sofia, on es va quedar la resta de la carrera. Els seus papers allà mostren l'amplitud del repertori de la companyia: Optimistenko a Els banys de Maiakovski, Kisliarski a Les dotze cadires, diversos personatges a La xinxa de Maiakovski, Hadji Smion a Els oncles d'Ivan Vazov, Óssip a L'inspector de Gógol, Mihal a Mihal Mixkoed de Sava Dobroplodni i Ivan Gamaixa a L'enrenou de Iordan Raditxkov. També va participar en els concerts itinerants de varietats i sàtira de finals dels cinquanta i dels seixanta, que el van fer conegut molt més enllà de la capital. El seu primer paper al cinema va arribar el 1958 a Favorit núm. 13. En les tres dècades següents es va convertir en un habitual de la comèdia cinematogràfica búlgara, amb papers memorables a El globus lligat (1967), Balena (1970), Els cinc del Moby Dick (1970), Amb nens a la platja (1972), L'estiu del pobre (1973), El meu pare, el pintor (1974), Dues diòptries d'hipermetropia (1976) i La tretzena núvia del príncep (1987). Durant molt de temps va desitjar interpretar Don Quixot, un paper que mai no va arribar a fer. Partsalev va ser nomenat Artista Emèrit el 1969 i Artista del Poble el 1983, i va rebre l'Orde dels Sants Ciril i Metodi de primera classe i l'Orde de la República Popular de Bulgària de primera classe (1985). La seva interpretació de Metodi Raixkov a L'estiu del pobre li va valer el premi al millor actor al 25è Festival de Cinema dels Treballadors de Txecoslovàquia el 1974. Va ser membre de la Unió de Cineastes Búlgars des del 1974. Georgi Partsalev va morir a Sofia el 31 d'octubre de 1989, als 64 anys.

Verificat No reclamat
Bulgària

Gerasim Georgiev-Gero

Gerasim Georgiev-Gero, conegut simplement com a Gero, és un actor búlgar de cinema i teatre, humorista i presentador de televisió. Va néixer a Ruse el 10 de juliol de 1974 i es va graduar el 1999 a l'Acadèmia Nacional d'Arts Teatrals i Cinematogràfiques (NATFIZ) de Sofia, a la classe de Dimitrina Giurova. Els seus primers anys d'escenari el van portar als teatres de Gàbrovo, Ruse, Kardjali i Smolian. Més tard va formar part de les companyies del Petit Teatre de la Ciutat Darrere el Canal, el Teatre Satíric i el Teatre Juvenil de Sofia, i ha actuat als escenaris del Teatre Nacional, el Teatre de l'Exèrcit, el Teatre 199 i els teatres de Plovdiv, Sliven, Khaskovo i Ruse. També ha participat en produccions de les òperes de Varna, Stara Zagora i Burgas. La televisió el va fer conegut a tot el país. Va presentar el programa satíric Gortxivo a MSat i bTV i després Gospodari na Efira (Amos de les ones) a Nova Television, i va formar part de l'equip del programa d'esquetxos Palna Ludnitsa (Manicomi total). El 2016 va competir a la quarta temporada de Tu cara me suena (Kato Dve Kapki Voda), i des del 2021 presenta el programa, primer amb Vasil Vasilev-Zueka i després amb Dimitar Ratxkov. El 2019 va ser un dels detectius del jurat a la primera temporada de The Masked Singer a Nova, i va presentar la segona i la tercera temporada el 2020 i el 2021, al costat de Vasil Vasilev-Zueka i Krasi Radkov respectivament. El 2018 va fer el paper protagonista, el policia Plamen Plamenov, conegut com a Patso, a la sèrie còmica de Nova Politsaite ot Kraya na Grada (Els policies dels afores). Gero també s'ha fet una carrera sòlida al cinema. Ha treballat amb el director Stefan Komandarev a Directions (2017), Al cercle (2019) i Les lliçons de Blaga (2023), i entre les seves altres pel·lícules hi ha Estiuejants (2016), Com per última vegada (2020), Lliçons d'alemany (2020), La veritat nua sobre el grup Jiguli (2021), en què feia del bateria Puhi, i El bon conductor (2022). A la televisió va aparèixer a les sèries El portal (2021) i Culpa (2023–2024), i el 2026 va interpretar Borislav Andreev a La pluja deixa rastres, de Kristina Grozeva i Petar Valtxanov. El 2020 també va provar sort amb la música i va enregistrar la cançó Lya-lya a duet amb la cantant i actriu Liudmila Slaneva, dins el projecte Actors que canten.