Chuck - el còmic de dibuixos de GiggleTime que explica acudits
GiggleTime per a Android
Gratis a Google Play
Descarrega l'app
GiggleTime - acudits, còmics i espectacles de comèdia GiggleTime
Menú
Millora a Premium Envia un acudit Còmics Espectacles de comèdia Els còmics amb més seguidors Sobre nosaltres Preguntes freqüents Contacte Afegeix un humorista
Descarrega l'app
Segueix-nos

Legal
Política de privacitat Termes de servei Política de galetes Política de reemborsament i cancel·lació Atribucions
Inicia sessió
Idioma
Categories
Configuració
Idioma Català Català
Mode segur
Reproducció automàtica d'acudits aleatoris
Notificacions
Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

Comença per E Verificat Esborra-ho tot
Es mostren 49-60 de 79 còmics
Elisabeth Volkermann (1936–2006), còmica (Alemanya)
Verificat No reclamat
Alemanya

Elisabeth Volkermann

Elisabeth Volkermann, eine deutsche Darsliberin Komikerin, erangte größe Bekantheit durch ihre Miwking ar absurde Fernsehkomödie Klimim, va morir von 1979 bisched e milions de dòlars atublikum erichte. Später lieh sie der Farg Marge Simpson ihre Stime für mor deutche Sinction von the Simpsons. Sie wurde in Essen geboren verstarb in Müchen.

Elke Winkens, còmica (Alemanya) – Cabaret
Verificat No reclamat
Alemanya

Elke Winkens

Elke Winkens, una actriu alemanya, va néixer el 25 de març de 1970 a Linnich i actualment té 56 anys. El seu nom de soltera és Fischer, i la seva família es va traslladar sovint a causa de la feina del seu pare com a enginyer alemany, cosa que va provocar experiències d'infància a Ratheim, Hückelhoven, Alemanya, així com als Països Baixos, Bèlgica i Àfrica. Actualment resideix en diverses localitats, incloent Düsseldorf, Salzburg, Viena i Berlín, i disposa de permisos de treball de la Unió Europea. La formació inicial d'Elke Winkens va començar amb classes de ballet als sis anys i actuacions a l'escenari als nou. Entre 1978 i 1986, va seguir una carrera com a gimnasta professional, aconseguint múltiples victòries en exercici de terra. Va continuar els seus estudis amb una beca al London Studio Centre School del 1989 al 1991, seguida per l'Escola Musical am Theater an der Wien a Viena del 1991 al 1994, on va obtenir un diploma estatal en cant, dansa i interpretació. Va participar en produccions de dansa i teatre com a 'Tanzmariechen' per KG Roathemer Wenk. Elke Winkens va entrar a formar part del grup de cabaret Die Hektiker, i va obtenir visibilitat televisiva gràcies al seu treball. Va aparèixer en diverses sèries de televisió, com ara *Cell-O-Fun* (1996-1997), *One* (1998), i notablement va interpretar Niki Herzog a *Inspector Rex* del 2002 al 2004, assolint un èxit important a Alemanya. Des de l'any 2000 ha aparegut en nombroses pel·lícules i programes de televisió, incloent-hi *Arschkalt* (2010) on va interpretar Lieke, i *Adel dich* (2010), fent el paper de Corona Gräfin von Hepp. Va tenir un paper destacat a la pel·lícula *How to Be Normal and the Oddness of the Other World* l'any 2025; aquesta obra va ser posteriorment escollida per a la presentació a la secció Perspectives del 75è Festival Internacional de Cinema de Berlín. Va rebre un Premi al Cinema Austríac a la millor actriu secundària el 2026 per aquesta pel·lícula i va ser nominada a un premi Romy com a Actriu més popular en cinema.

Elliott Kalan, còmic (Estats Units)
Verificat No reclamat
Estats Units

Elliott Kalan

L'Elliot Charles Kalan, com a humorista nord-americà, va treballar com a escriptora i després capiva el diari The Daily Show amb Jon Stewart des del 2008 fins al 2014, i va celebrar les mateixes posicions per al misteriós Theater 3000 durant 20178018. També escriu còmics i coatakonsulthosts el podcast La Fup House.

Emilio Disi (1943–2018), còmic (Argentina) – Comèdia d'esquetxos
Verificat No reclamat
Argentina

Emilio Disi

Emilio Disi, nascut Emilio Roberto Parada el 2 de gener de 1943 a Buenos Aires, va ser un actor argentí amb una carrera que abasta gairebé cinc dècades. Va començar el seu recorregut en el món de l'espectacle el 1959 amb el programa Historia de jóvenes , i va continuar treballant activament des del 1968 fins al 2017. El seu nom artístic, “Disi”, es va triar aleatòriament d’un llibre telefònic, derivat del número d’una botiga d’òptiques anomenada 'Óptica Disi'. Va morir a Buenos Aires el 14 de març de 2018, als 75 anys, després d’una lluita contra el càncer de pulmó. Al llarg de la seva carrera, Disi va aparèixer en nombroses pel·lícules i sèries de televisió. Els seus primers papers incloïen El Tobogán (1971), Los Golpes bajos (1974) i La Aventura explosiva (1977). Va obtenir un reconeixement significatiu pel seu paper a Los hijos de López (1980) i va protagonitzar diverses pel·lícules d'èxit durant els anys 80, com ara El telo y la tele (1985), Los bañeros más locos del mundo (1987) i Bañeros II, la playa loca (1989). També va aparèixer a la sèrie de pel·lícules Los Extermineitors al costat de Guillermo Francella, tot i que no va participar en les dues últimes pel·lícules a causa d'un desacord amb Francella. El seu treball televisiu incloïa papers a Dinamitados (2004), Tercer tiempo (2003) i 099 Central (2002), així com aparicions a Susana Giménez (1998) on sovint interpretava Mariano Garipetti al sketch 'Susana Spadafucile'. El talent còmic de Disi va brillar en diversos papers, incloses les seves aparicions a Stress (1990 i 1998) i Rompeportones (1998). També va assumir el paper d'Emilio Iturralde a Iturralde, Los (2000), i va aparèixer a Todas las azafatas van al cielo (2002) i Soy tu karma (2017). Més tard en la seva carrera, va protagonitzar Muerte en Buenos Aires (2014) i Los únicos (2011), i va participar a Todos contra Juan (2008), fent-se interpretar a si mateix. També va actuar a l'obra de teatre La jaula de las locas del 2008 al 2009. La seva última actuació va ser el 2017.

Emma Molin, còmica (Suècia)
Verificat No reclamat
Suècia

Emma Molin

Emma Molin, nascuda el 16 de maig de 1979 a Västerhaninge, és una actriu, còmica, directora, guionista i presentadora sueca. S'ha consolidat com una figura destacada en el panorama de l'entreteniment suec des de 1997, quan es va unir al grup de comèdia Grotesco. Com a membre de Grotesco, tant escriu com actua, contribuint a la seva marca d'humor distintiva. La seva participació amb Grotesco va començar al principi de la seva carrera, marcant un punt de partida significatiu per al seu recorregut professional. La versatilitat de Molin és evident en diversos mitjans. Ha presentat esdeveniments prestigiosos com els premis Grammis, co-presentant l'esdeveniment el 2018 amb Amanda Ooms, i la gala Gulbaggegalan tant el 2019 com el 2020 a SVT. A més dels seus treballs televisius i cinematogràfics, l'actriu va formar part del programa de comèdia de Kanal5 'Partaj' i va participar a 'Pang Prego' de Sveriges Radio. També s'ha vist a la televisió en programes com 'Labyrint,' 'Robins,' i 'Scoop,' i a les pel·lícules 'Puss' i 'The Stig-Helmer Story.' A més, va dirigir i escriure l'episodi de Grotesco 'Ladies Night' el 2018, una obra que se centra en la desigualtat de gènere dins de la professió còmica. També va dirigir la pel·lícula 'Göta kanal 4 – Vinna eller försvinna' el 2022. Del 2013 al 2015, Molin va ocupar una posició important dins de la sèrie 'Livet i Bokstavslandet' de Sveriges Radio UR. Va acompanyar Hanna Dorsin a 'På spåret' el 2018, i posteriorment va compartir les funcions de presentació de P3 Guld el 2021, que es va celebrar en un hotel a causa de les restriccions de la COVID-19. També ha aparegut diverses vegades al programa de jocs 'Alla mot alla'. La seva vida personal ha inclòs un matrimoni amb Jakob Setterberg, també membre de Grotesco, amb qui té dos fills; es van divorciar el 2020. El 2018, va presentar 'Sommar i P1,' oferint reflexions sobre la seva vida i carrera.

Enric San Francisco (1955–2021), còmic (Espanya)
Verificat No reclamat
Espanya

Enric San Francisco

Quique San Francisco, també conegut com a Rogelio Enrique San Francisco Cobo, va ser un actor i humorista espanyol. Va néixer a Madrid el 10 de març de 1955 i va morir allà l'1 de març de 2021, per pneumònia després d'un període d'hospitalització per pneumònia bilateral greu. Els seus pares eren actors Vicente Haro i Enriqueta Cobo (Queta Ariel), i tenia un germà, Vicente Haro Vidal. Va passar la infància a Barcelona amb la seva mare. San Francisco va començar la seva carrera d'actor a una edat jove, apareixent en treballs publicitaris als sis anys i després en l'espectacle de Televisión Española Santi, botones de hotel als deu anys el 1965. Va fer el seu debut teatral dos anys més tard en El sueño de una noche de verano , i posteriorment va aparèixer a Frankie y la boda (1965). A partir del 1975, es va dedicar a l'actuació, unint-se breument al Taller d'Actors de Madrid abans de traslladar-se a Madrid aquell any. Va protagonitzar dos episodis d' El pícaro dirigits per Fernando Fernán Gómez el 1975. Al llarg dels anys 70 i principis dels 80, va ser actiu en el cinema, particularment en el gènere 'cine quinqui', apareixent en pel·lícules dirigides per Eloy de la Iglesia, com ara Navajeros (1980), Colegas (1982) i El pico (1983). També va aparèixer en pel·lícules com Ernesto (1979) i Maravillas (1981). La carrera de San Francisco abarcava el cinema, la televisió, el teatre i la ràdio. Va prestar la seva veu a enregistraments de Loquillo y Trogloditas i La Fuga, i va aparèixer en vídeos musicals de Rosario Flores i d'altres. De 2001 a 2008, va interpretar el paper de Tinín a la popular sèrie de televisió Cuéntame cómo pasó . També va participar en programes com El club de la comedia i No somos nadie . Va rebre dues nominacions al premi Goya al millor actor secundari, el 1990 per Orquesta Club Virginia i el 1993 per El baile del pato . Les seves últimes aparicions cinematogràfiques van ser a 4 latas (2017) i Sin rodeos (2018). Era membre de l'Acadèmia del Cinema i tenia un talent per riure’s de si mateix. Se’l recorda pels seus aportacions a l'humor i l'actuació espanyola, amb Mariano Barroso descrivint-lo com un 'grandísimo actor, vulnerable, brillante y querido por todos'.

Enric Serrano (?–1965), còmic (Espanya)
Verificat No reclamat
Espanya

Enric Serrano

Serrano va començar la seva carrera als onze anys al voltant de 1902 amb la companyia d'Humberto Zurlo, actuant a 'Tranquera'. També va treballar com a ajudant d'escena i amo dels atrezos per a la truja de Pepe Podestá, i va actuar en circs amb els noms de Tony Tranquerita i Pierrot Saltarín. Va estudiar al Teatre Infantil Labardén, demostrant un compromís primerenc amb l'actuació. La carrera cinematogràfica de Serrano va començar el 1910 amb *La batalla de Maipú*, seguida per una altra pel·lícula muda, *Hasta después de muerta*, el 1916. Va aparèixer a aproximadament 40 pel·lícules entre 1935 i 1964, protagonitzant films com *Muchachas que estudian* (1939) i *Así es la vida* (1939). Va actuar en més de 80 pel·lícules al llarg de la seva carrera, incloent *El alma del bandoneón* el 1935. Sovint interpretava personatges de 'chantas' o estafadors, cosa que contribuïa a la seva personalitat còmica. Durant l'Edat daurada del cinema argentí, va protagonitzar més de 30 pel·lícules entre 1940 i 1955. Va aparèixer a la pel·lícula d'èxit *Los martes, orquídeas* amb Mirtha Legrand el 1941, i va col·laborar freqüentment amb el director Manuel Romero i la còmica Niní Marshall. Serrano era considerat un dels grans actors còmics del cinema argentí clàssic i reconegut per les seves actuacions humorístiques. Va treballar extensivament pels estudis Lumiton i va aparèixer en nombroses pel·lícules durant la dècada de 1940 i 1950, incloent-hi *Un hombre solo no vale nada* (1949). La seva última aparició cinematogràfica va ser a *Cuidado con las colas* el 1964. Va formar part de la companyia de Florencio Parravicini, juntament amb Roberto Casaux i Guillermo Battaglia. Va morir a Buenos Aires el 20 de desembre de 1965, als 74 anys. És recordat per les seves contribucions al cinema argentí i va deixar enrere una filla, l'actriu Tina Serrano.

Enrique Alejandro Pinti (1939–2022), còmic (Argentina) – Sàtira
Verificat No reclamat
Argentina

Enrique Alejandro Pinti

Enrique Pinti, nascut el 7 d'octubre de 1939 a Buenos Aires, va ser un actor i humorista argentí amb una carrera multifacètica que abastava teatre, cinema, televisió i l'escriptura. Va morir a Buenos Aires el 27 de març de 2022, als 83 anys. La obra de Pinti comprenia diversos rols incloent actor, humorista, director teatral, guionista, escriptor i dramaturg; va escriure tant per a nens com per a adults. La seva formació inicial incloïa estudis per convertir-se en professor de castellà, literatura i llatí, i més tard va ensenyar Història del Teatre, formant estudiants com Mario Pasik. L'estil còmic de Pinti es caracteritzava per llargs monòlegs sobre la política i la història argentina, presentats amb un estil de parla ràpida i sovint incorporant insults i paraules malsònies. Fragments musicals s'integraven en aquestes actuacions. Els seus espectacles eren freqüentment considerats una font alternativa d'informació sobre el passat i el present de l'Argentina. És considerat una de les figures principals del gènere cafè-teatre a la regió del Río de la Plata, juntament amb Antonio Gasalla i Carlos Perciavalle. Produccions notables inclouen "Salsa Criolla" (principis dels anys 90) i "Candombe Nacional," que van obtenir un èxit considerable. Al llarg de la seva carrera, va actuar en nombrosos espectacles, incloent-hi Historias recogidas (1973-1975), El show de Enrique Pinti (1980-1981), Vote Pinti (1983) i Antes de que me olvide (2010). Fora de l'escenari, Pinti va aparèixer en diverses pel·lícules argentines, interpretant personatges tant satírics com tràgics. Va protagonitzar títols com Juan que reía (1976), Esperando la carroza (1985), Flop (1990), Perdido por perdido (1993), Tango (1998) i Arregui, la noticia del día (2001). També va contribuir a programes de televisió com La Botica del Ángel , Casino i La luna de canela a partir de 1969. Pinti va adaptar obres teatrals, incloent Chicago , Filomena Marturano , Yo quiero a mi mujer i Los locos Addams , i va adaptar cançons de The Young Frankenstein . També va assumir papers en comèdies musicals com Hairspray , The Producers i Anything Goes . Va ser ingressat a l'hospital a Buenos Aires el 5 de març de 2022, a causa de complicacions de la diabetis, abans de la seva mort. La seva col·laboració amb Antonio Gasalla, coautor de tots els espectacles de Gasalla des de 1973 fins a principis dels anys 80, va consolidar encara més el seu lloc en l'espectacle argentí.

Enzo Iacchetti, còmic (Itàlia)
Verificat No reclamat
Itàlia

Enzo Iacchetti

Vincenzo Iacchetti, conegut professionalment com Enzo Iacchetti, és un artista italià amb una carrera diversa que abasta la comèdia *stand-up*, l'actuació, la presentació televisiva i el cant. Nascut el 31 d'agost de 1952 a Castelleone, va passar la infància a Maccagno, província de Varese. Els seus pares eren Antonio (1918-1975) i Maria (1926-2016). Les primeres influències inclouen Adriano Celentano, Giorgio Gaber i Enzo Jannacci, que el van inspirar a començar a actuar al teatre parroquial. El recorregut professional d'Iacchetti va començar amb aparicions en pizzeries i restaurants per a esdeveniments com batejos i casaments. Va estudiar comptabilitat però no la va seguir com a professió, optant en canvi per l'activisme polític com a comunista i fins i tot exercint com a regidor electe de l'ajuntament el 1971. De 1976 a 1978, va treballar com a agent de viatges per a Globus a Lugano. El 1978, va assumir el rol de programador i entrevistador per a Radio Tresa, gestionant totes les tasques de programació. La seva carrera còmica va agafar impuls a finals del 1978 quan va començar a actuar al Derby Club de Milà juntament amb altres humoristes com Francesco Salvi, Giorgio Faletti, Walter Valdi, Giobbe Covatta, Malandrino e Veronica, i I Gatti di Vicolo Miracoli, una col·laboració que va continuar fins al 1985. El debut televisiu d'Iacchetti va tenir lloc el 1981 a *Il Sabato dello Zecchino*. Va assolir una popularitat àmplia a principis dels anys 90 gràcies a les seves aparicions al programa de Maurizio Costanzo, on es va fer conegut per les seves distintives cançons "bonsai": composicions curtes, surrealistes i sovint sense sentit. El 1991, va publicar un àlbum amb aquests poemes i cançons. Del 1994 al 2026, va co-presentar el popular programa de televisió *Striscia la notizia* amb Ezio Greggio. La seva obra s'estén més enllà de la televisió; va protagonitzar com a actor principal la pel·lícula *Come quando fuori piove* el 1995 i ha aparegut en nombrosos altres programes per a Rai, Mediaset i Telemontecarlo. També va prestar la seva veu a un SpongeBob SquarePants amb amnèsia el 2009. El compromís d'Iacchetti amb la seva professió es demostra amb les seves continuades aparicions a la televisió i a l'escenari, incloent-hi la presentació de *Velone* el 2010 i rebent el premi 'Riccio d'argento' el 2010 pel seu espectacle *Chiedo scusa al signor Gaber*, un àlbum amb versions de cançons de Giorgio Gaber publicat el 2009.

Enzo Maggio (1902–1978), còmic (Itàlia) – Imitacions, Comèdia física
Verificat No reclamat
Itàlia

Enzo Maggio

Enzo Maggio, nascut Vincenzo Maggio el 10 d'octubre de 1902 a Nàpols, Itàlia, va ser un actor i còmic italià. Provenia d'una gran família d'intèrprets; tenia dotze germans i germanes, i els seus pares també es dedicaven a les arts. El seu pare, Domenico Maggio, era un actor, cantant i director de teatre conegut per haver obert el camí en les representacions de la sceneggiata napolitana. Enzo Maggio va morir a Nàpols el 13 de juliol de 1978, als 75 anys. La carrera de Maggio va començar al teatre, amb una formació a través d'un aprenentatge en teatres d'avantspectacle abans i durant la Segona Guerra Mundial. Es va especialitzar en actuacions de *macchiette*, centrant-se en el mim, el treball de personatges i el temps còmic. Era conegut per les seves imitacions, particularment la del còmic Larry Semon (Ridolini). Sovint actuava a l'escenari amb els seus germans Dante, Beniamino, Pupella i Rosalia Maggio, sovint en produccions còmiques napolitanes. La seva formació artística va tenir lloc principalment a l'escenari. Després de la guerra, Maggio va canviar el seu focus a una prolífica carrera cinematogràfica, sovint interpretant papers secundaris. Va fer el seu debut al cinema el 1950 amb à arrivato il cavaliere! i Vita da cani . Va aparèixer en més de 40 pel·lícules, incloent-hi Lo sceicco bianco (1952) dirigida per Federico Fellini, Totò a colori (1952), i Ulisse (1954). També va col·laborar amb Totò en La banda degli onesti (1956), i va participar en produccions teatrals com Napoletani a Napoli (1955-1956) i La Venere coi baffi (1956-1957). Els crítics van descriure el seu estil còmic com espontani i caricaturesc, típic dels bons actors napolitans. Va aparèixer en pel·lícules dirigides per Mario Monicelli, Steno, Aldo Fabrizi, Giuseppe De Santis, Mario Mattoli, i Renato Rascel. La seva última pel·lícula va ser Primo amore (1978) de Dino Risi, estrenada pòstumament.