Directori global de talent

Còmics de França

El directori de còmics de França — perfils, biografies, fotos i enllaços socials de còmics de França.

211 còmics

Didier Bénureau

Didier Bénureau és un humorista i actor francès nascut el 28 d'octubre de 1956 a Courbevoie, un suburbi occidental de París. Va començar el seu viatge musical als 15 anys amb una passió per la guitarra, cosa que va portar a la formació d'un grup acústic anomenat 'Quasifolklo' el 1975. Aquest grup va obtenir reconeixement quan va guanyar una medalla en un programa de televisió presentat per Patrice Laffont. Després d'això, va servir a l'exèrcit del 1977 al 1978. Després del servei militar, Bénureau va buscar oportunitats d’actuació, treballant com a animador per a MSC de Villeneuve-la-Garenne i també fent de conseller de campaments d’estiu i supervisor de menjador escolar. Va prendre classes d’interpretació al MSC de Villeneuve-la-Garenne el 1979. Entre 1981 i 1984, va aparèixer en papers secundaris en pel·lícules i programes de televisió. El 1985, va debutar al Petit Théâtre de Bouvard amb els seus personatges neuròtics. El 1986, va col·laborar amb Muriel Robin per coescriure una obra de teatre anomenada 'MAMAN ou donne-moi ton linge ou je fais une machine !'. La carrera de Bénureau va guanyar impuls amb la seva primera exposició en solitari, 'Enfin Bénureau,' el 1988. Posteriorment, va aparèixer a la pel·lícula de Bertrand Blier, *Trop belle pour toi*, després de presentar-li un vídeo del seu espectacle. Entre 1990 i 2000, va tenir papers secundaris en diverses pel·lícules, incloent *Palais Royal!*. El 1993, va començar la seva segona exposició en solitari, dirigida per Dieudonné, i va conèixer Dominique Champetier, que esdevindria una col·laboradora freqüent. Va estrenar un curtmetratge anomenat *Zanzibar* el 1998. De 1997 a 1999, va representar la seva tercera exposició en solitari al Café de la Gare i Comédie Caumartin. Ha aparegut en nombroses obres que abasten comèdia, romanç i sèries de televisió, participant en més de 60 produccions el 2008. Els crítics han elogiat els seus espectacles, i va rebre el Gran Premi de l’Humor Negre el 2007 pel seu espectacle *Bobo*, que va guanyar el premi SACD al millor monòleg el 2009. Va interpretar Gilbert a la sèrie de televisió *Scènes de ménages* a partir del 23 de gener de 2023, però va deixar l’espectacle al juny de 2024 a causa de conflictes d’horari.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Didier Porte

Didier Porte és un humorista, presentador de ràdio, periodista i humorista francès nascut el 29 de gener de 1958 a Compiègne. Actualment té 68 anys. Els seus pares són francesos i han viscut a França durant generacions. Porte va obtenir una llicenciatura en economia a la Universitat de París-X Nanterre el 1980. Se'l defineix a si mateix com un 'periodista de complement' més que no pas un simple animador. Porte va començar la seva carrera com a periodista el 1984 a La Dépêche du Midi, i posteriorment va col·laborar amb diversos mitjans de comunicació, incloent-hi Le Matin de Paris, L’Étudiant, Canal 102, TSF 93, RMC, RFM, Europe 2 i Ouï FM. De 1984 a 1992, va treballar com a reporter-director per a l'espai 'Culture Pub' a M6. També va co-dirigir l'espai 'La Nuit de la connerie' amb Anne Magnien a Canal+ i el llibre 'Le Grand Livre de la connerie' amb William Reymond. La seva obra ha inclòs contribucions a espais com 'Les Lois de la jungle', 'Éconoclaste', 'Tutti frutti', 'Comme au cinéma' i 'Héros vinaigrette'. La carrera de Didier Porte inclou columnes regulars a France Inter, començant el 1993 amb 'Zappinge' i continuant a través d'emissions com 'Zoom', 'Audimatraquage', 'Rien à cirer', 'Les P’tits Déj’s', 'Changement de direction', 'Rien à voir' i 'Le Fou du roi'. S'ha enfrontat a diverses demandes per difamació degut als seus comentaris. Va debutar com a intèrpret d'espectacles unipersonals el 1998 amb L'Ami des vedettes , seguit d'altres espectacles incloent Entracte manqué , Didier Porte joue et gagne à être connu , Didier Porte aime les gens i Didier Porte fait rire les masses . Des del 2013, ha interpretat Didier Porte à droite! S'hi caricaturitza Nicolas Sarkozy i la seva administració i és conegut per ser 'implacable' en la seva sàtira; la setmana passada, va caricaturitzar Bernard Kouchner, el ministre d'afers exteriors. El seu treball ha atret cada cop més oients, contribuint a una ressurgència de la comèdia política francesa. Ha aparegut com ell mateix a la pel·lícula 'Satire dans la campagne' i continua contribuint a la versió web de 'Là-bas si j'y suis' des del 2015.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Dominique Farrugia

Dominique Farrugia, nascut el 2 de setembre de 1962 a Vici, França, és un creador francès polifacètic. Actua com a actor, director de cinema, guionista, productor, humorista i còmic. El seu origen familiar reflecteix un patrimoni divers, incloent arrels jueves pied-noir i malteses; els seus pares, que van deixar Algèria després de la seva independència el 1962, es van instal·lar a Vici. Van dirigir un bar-restaurant anomenat Le Verdier, i el seu pare treballava com a líder d'orquestra al casino de Vici. El nom complet de Dominique Farrugia és Dominique Spiridion Léon Farrugia. Del 1986 al 1992, Les Nuls van ser actius, contribuint significativament a la comèdia francesa. Va escriure per a la sèrie de televisió *Objectiu: nul* el 1987, cosa que li va valer un premi 7 d'Or. Durant aquest període, va presentar breument una previsió meteorològica paròdica a 'Lloc enlloc' del 1987 al 1988 i va aparèixer accidentalment com a actor en un episodi d'*Objectiu: nul* per l'absència d'un intèrpret. L'especial de televisió *TVN 595* del 1988 també va rebre un 7 d'Or. Va cofundar la companya de producció RF2K amb Olivier Granier i, el 1997, va crear el canal Comédie! TV, exercint com a director general i president des d'abril del 2002 fins a febrer del 2003. Va dirigir *La Cité de la peur* el 1994, que va atreure 2,2 milions d'espectadors a França. La seva obra com a director inclou *Delphine 1, Yvan 0* (1996), *L'amour, c'est mieux à deux* (2010), *Bis* (2015), *Return to 17* (2015) i *Under the Same Roof* (2017). Actualment, encapçala Shine Fiction al costat de Guillaume Thouret com a director operatiu, centrant-se en la producció de sèries amb guió premium per a emissores franceses i plataformes de streaming globals.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Dranem

El dibuixant francès Charles Armand Ménard, que utilitzava el nom artístic Dranem, va ser un cantant de cançons còmiques, un intèrpret en cafès cantants i a l'escenari, i un actor de cinema. Nascut al 10è arrondissement de París el 23 de maig de 1869, va morir al 7è arrondissement de París l'13 d'octubre de 1935. El seu pare era artesà-joier, i Dranem va aprendre el ofici amb ell. Va adoptar el nom artístic Dranem com un anagrama de Ménard. Dranem va començar la seva carrera com a aprenent joier abans d'entrar en el món de l'espectacle. Inicialment, va treballar breument com a venedor de cinturons i com a venedor d'instruments ortopèdics. Va iniciar la seva carrera amateur a La Verrerie al setembre de 1890. El seu debut professional va tenir lloc el 24 de març de 1894, a l'Electric-Concert. A partir del 1895, va actuar amb Félix Mayol i Max Dearly al 'Concert Parisien'. Al voltant de 1896, va desenvolupar un vestuari característic: una jaqueta petita, uns pantalons a ratlles, uns sabatons enormes i un barret, juntament amb maquillatge facial. Va esdevenir un capdavanter del teatre musical conegut pel seu gènere còmic absurd. La rutina còmica de cant de Dranem li va guanyar un seguici fidel i el va enriquir. Va aparèixer en nombroses pel·lícules, incloent 'Bonsoir m'sieurs dames' el 1902 i diversos curts muts dirigits per Ferdinand Zecca, com ara 'Le salut de Dranem' (1901). Alice Guy va dirigir onze primeres pel·lícules sonores, anomenades 'Phonoscènes,' amb Dranem per a Gaumont el 1905. El seu humor era incongruent i sovint arriscat, i va interpretar cançons com ‘Le Fils d'un gniaf’ amb gran popularitat. En adquirir el Castell de Ris el 1910, posteriorment va crear una organització filantròpica per ajudar els artistes jubilats; la residència de jubilació va ser inaugurada pel President Armand Fallières el 1911. La Fundació Dranem va operar fins al 2000, i la propietat és ara una llar de jubilats gestionada pel govern. Va aparèixer en operetes, teatre en viu i cinema, incloent 'La fille de Madame Angot' (1918) al Paris Opéra-Comique i ‘Les brigands’ (1931). Durant el 1910, Dranem també va participar en una producció de 'Le Médecin malgré lui' de Molière al teatre l'Odéon. El 1923, va rebre el distintiu de Cavaller de la Legió d'Honor, seguit del rang d'Oficial el 1935. El Castell de Ris-Orangis serveix com a lloc de descans final de Dranem. Durant la Primera Guerra Mundial, Dranem va actuar per a les tropes i els soldats ferits, apareixent als hospitals. També va aparèixer al costat de Maurice Chevalier a 'Là-Haut'. La pel·lícula ‘Le Ménage Dranem’ (La Llar de Dranem), feta per Pathé, representa una inversió dels rols de gènere tradicionals, amb la dona maltractant l'home. Va fer nombroses aparicions a la ràdio i va protagonitzar una dotzena de pel·lícules entre 1919 i 1935. Va morir l'13 d'octubre de 1935, a la Clínica de l'Alma a París, havent arribat als 66 anys.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Fabrice Éboué

Fabrice Éboué va néixer el 7 de juny de 1977 a Maisons-Alfort (Val-de-Marne). Va passar la infància a Vincennes i Nogent-sur-Marne. El seu origen familiar és divers; el seu pare és ginecòleg-obstetra d'origen camerunès, mentre que la seva mare és francesa amb arrels normandes. Éboué té quatre germans. Des de ben petit, va mostrar inclinacions creatives, participant en el mixtape 'Embauche pour la débauche' del col·lectiu Val-de-Marnais Splifton el 1999, fent rap amb el pseudònim Mr. Faf. El camí educatiu d'Éboué va incloure experiències a l'escola secundària privada Albert-de-Mun, de la qual va ser expulsat, i posteriorment a Branly, Montalembert (Nogent-sur-Marne) i La Providence d'Amiens. Va obtenir un batxillerat com a candidat extern i va aconseguir un BTS en Turisme amb l'ajuda del seu professor d'alemany. Durant aquest temps, va treballar com a guia a la cova de Lombrives, inicialment recitant informació geològica abans d'incorporar acudits i anècdotes històriques fabricades per entretenir els visitants. A partir del 2000, va començar a actuar en diversos escenaris parisencs com el Théâtre des Blancs-Manteaux i Trianon. La carrera d'Éboué va expandir-se significativament a mitjans dels anys 2000. Va aparèixer en un curtmetratge, 'Un crime d'eau,' el 2005 i es va convertir en part de la companyia de comèdia Jamel Debbouze’s Comedy Club del 2006 al 2008. Va coescriure 'Inside Jamel Comedy Club' amb Thomas N'Gijol i va participar en el programa de televisió 'T'empêches tout le monde de dormir' del 2006 al 2008. Va ser col·umnista habitual a 'On va s'gêner' a Europe 1 del 2008 al 2014, i va cofundar el teatre Comedy Club a París amb Thomas N'Gijol l’abril de 2008. El seu estil de comèdia es descriu com a humor negre amb una perspectiva aguda, sovint fent observacions sobre les relacions, els mitjans socials i la societat. Va rebre el premi 'Macho d'argent' al març de 2009. Éboué ha dirigit pel·lícules com ara 'Case départ' (2010), 'Le Crocodile du Botswanga' (2014) i 'CoeXister' (2016). Actualment està interpretant un nou espectacle anomenat 'SolitudeS,' que explora el paradoxa de la connexió i la solitud, programat a Roubaix el 19 de novembre de 2026.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Francis Ginibre

En Francis Ginibre és un humorista i còmic francès, nascut el 17 de juny de 1959 a Tolosa de Llengadòc, França. Va passar la infància a Tolosa i va obtenir un títol de l'escola de Belles Arts, estudiant arts visuals a l'Escola Superior de Belles Arts de Tolosa. Inicialment va seguir una carrera artística, obtenint un diploma d'aquesta institució. Al voltant dels primers anys 80, va canviar el seu focus cap a la música, convertint-se en percussionista autodidacta. Va tocar la bateria en diverses bandes, sovint interpretant música de ball per guanyar-se la vida, i fins i tot va participar en primeres gires i actuacions gràcies a la seva participació en un cor. Un moment clau en la carrera de Ginibre va tenir lloc a principis dels anys 80 quan va conèixer Éric Carrière, que necessitava un bateria. Aquesta trobada va portar a la formació immediata del duo còmic Les Chevaliers du Fiel. Van formar una societat professional i amistosa, actuant junts sota aquest nom artístic. El seu primer espectacle va ser 'Le détournement d’avion le plus fou de l’année,' i van obtenir un reconeixement significatiu amb la cançó èxit 'La Smica 2000' el 1996. Han aparegut regularment a la televisió i a la ràdio, i el 1995 es van traslladar a París. Ginibre també té experiència en l'escriptura per a altres artistes; ha escrit sketches i ha coautoritzat per a diversos intèrprets, incloent Les Vamps i Michel Galabru, i ha contribuït a programes de televisió i ràdio. La feina de Ginibre va més enllà de la comèdia *stand-up*. Ha aparegut en diverses pel·lícules, incloent-hi Repàs de família (2014), Les Municipals, ces héros (2018), Les Municipals, trop c'est trop (2019) i Bingbodi (1998). Va co-dirigir i protagonitzar Municipal Hero (2018) i Municipal Hero, Too Much is Too Much (2019) amb Éric Carrière. El 2016, van cofundar el Championnat du monde du cassoulet de Toulouse , demostrant un interès per la cultura local. Actualment, Ginibre continua mantenint una presència regular a l'escenari, actuant amb Les Chevaliers du Fiel en el seu espectacle "Vacances a Dubaï". El seu humor està arrelat en la vida quotidiana, i el seu espectacle 'Le Best of collector' continua sent popular. També va protagonitzar l'obra de teatre 'Vacances d'enfer' al Théâtre du Gymnase Marie Bell a partir del 14 de gener de 2011, que es descriu com una paròdia del teatre boulevardià.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Fransined

Fransined, nascut Francis Contandin l'21 d'octubre de 1914 a Marsella, França, va ser un humorista i cantant francès. Va morir a Marsella el 17 d'octubre de 2012. La seva família tenia forts llaços amb el món de l'espectacle; era el germà menor de l'actor Fernandel, nascut Fernand Joseph Désiré Contandin el 8 de maig de 1903, i oncle de Franck Fernandel. L'actuació dels seus pares es deia Les Sined, i Fransined va adoptar el pseudònim Fransined, combinant el seu nom de bateig amb el del grup de representació dels seus pares. Va passar gran part de la seva carrera actuant com a 'comique troupier', cosa que vol dir que va viatjar extensivament per actuar. La carrera de Fransined va abastar diverses formes d'entreteniment. Principalment actuava en cabarets i teatres musicals, i va fer nombroses aparicions en pel·lícules, sovint en papers secundaris o com a figurant. Com a cantant, interpretava cançons de Vincent Scotto, Bob Cary i Paul Lemel, juntament amb cançons populars del seu germà Fernandel. Entre 1966 i 1978, Fransined va publicar diversos discos, incloent un àlbum dedicat a la música de Fernandel. També va contribuir a la indústria publicitària a partir dels anys 60, apareixent en molts anuncis, amb la seva última aparició sent per l'aigua mineral La Salvetat el 2012. La comèdia de Fransined sovint presentava l'humor del sud de França, que es mostrava freqüentment en espectacles unipersonals. El 1972, va recuperar la cançó de Fernandel “Ne me dis plus tu” i la va interpretar a la televisió. Mentre que el seu germà Fernandel va assolir una fama àmplia gràcies al teatre popular, les operetes, els revistes musicals i, en particular, la sèrie de pel·lícules 'Don Camillo', Fransined va mantenir una presència constant en l'espectacle francès. Fernandel era conegut pels seus dents semblants a les d'un cavall i va aparèixer en pel·lícules com 'Vint mil llegües sota els mars' (1956) i 'Vacances a París' (1958), i fins i tot va protagonitzar anuncis de televisió britànics per a Dubonnet. La carrera de Fransined, encara que menys destacada que la del seu germà, va demostrar una dedicació a l'espectacle còmic francès al llarg de la seva vida.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

François Rollin

Nascut el 31 de maig de 1953 a Malo-les-Bains (actualment Dunkerque), François Maurice Rollin és conegut professionalment com a François Rollin i treballa com a actor, còmic, autor i guionista francès. Va graduar-se a l'escola de negocis ESSEC el 1975 i va començar la seva carrera com a periodista per Le Monde del 1976 al 1991. Durant aquest temps, va desenvolupar les seves habilitats humorístiques com a columnista en publicacions com 'Vu de gauche' i 'Fluide glacial,' perfeccionant una perspectiva única sobre l'actualitat. El viatge còmic de Rollin va començar amb col·laboracions en diversos mitjans de comunicació. Va formar part del grup de música burlesca Tchouk Tchouk Nougâh als anys 80 i va contribuir com a guionista a Merci Bernard entre 1982 i 1984. Va obtenir un reconeixement més ampli amb la sèrie de televisió Palace el 1988, on era un dels autors i va crear el popular personatge del ‘Professeur Rollin’. El personatge barreja l'humor surrealista i absurd amb la sàtira social, sovint presentat com un professor fantasiós i articulat en els seus espectacles en solitari. També va escriure per al programa de notícies satíric Les Guignols de l'info del 1989 al 1990. La obra de Rollin abarca diversos mitjans, incloent-hi cinema, televisió, literatura i teatre. Va aparèixer a Pendant ce temps nos deux héros el 1988, va actuar a Hirondelles de saucisson , que també va escriure, el 1990, i va protagonitzar Colères el 1996 i de nou el 2008. Va dirigir L'Envol du pingouin el 2000, el 2006 i el 2008, i ha escrit nombrosos llibres, incloent-hi J'ai réfléchi pour vous (2001), Les Grands Mots du professeur Rollin (2006), Les Belles Lettres du professeur Rollin (2007) i Sophie Mounicot, c'est mon tour! (2008). Va coautoritzar obres com Astier et Rollin posent les bases de la pensée moderne amb Alexandre Astier el 2009, i Epîtres amb Arnaud Joyet & Arnaud Tsamere el 2016. Va interpretar el Rei Loth a la sèrie Kaamelott . El Premi Raymond-Devos a la llengua francesa va ser atorgat a Rollin el 2009. Tot i que va deixar de fer espectacles en solitari el 2017, continua apareixent a emissores de ràdio com France Inter, Europe 2 i France Culture, i és un membre regular de 'Les Grosses Têtes' a RTL des del 2016. Recentment s'ha unit a l'espai de Matthieu Noël ‘Zoom Zoom Zen’ a France Inter i apareixerà regularment a 'La semaine de campagne' a partir de setembre de 2026.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Frédéric Volovitch

En Frédéric Volovitch és un cantant i humorista francès, nascut el 18 de maig de 1974 a Tours. Membre de Les Wriggles, un grup de llengua francesa que abasta cançó, teatre i comèdia musical, va obtenir reconeixement pels seus aportacions. Aquest grup es va originar l'any 1995 a l'ENSATT de París. Volovitch va formar part de l'alineació original de cinc membres des de 1995 fins al 2009. La participació de Volovitch amb Les Wriggles va començar el 1995 i es va prolongar a través de diversos àlbums, incloent-hi Justice avec des saucisses (1997), Les Wriggles partent en live (1999), Ah bah ouais mais bon (2002), Moi d'abord (2005) i Tant pis ! Tant mieux! (2007). El grup combinava textos humorístics, poètics, provocadors i tendres, presentant observacions realistes a través d’esbossos intercalats amb cançons, i portant sistemàticament uns bralles vermelles durant els concerts. Interactuaven amb el públic a través de bromes i interaccions, i les seves actuacions sovint exploraven una àmplia gamma de temes, des de la vida quotidiana fins a la crítica social. Cançons populars com "Poupine et Thierry" utilitzaven l’al·legoria per explorar conflictes culturals, mentre que "Délit de face, yes!" abordava el racisme. Després de la seva sortida de Les Wriggles el 2006, juntament amb Antoine Réjasse i Franck Zerbib, Volovitch va formar el duo Volo amb el seu germà petit Olivier Volovitch l'any 2001. Volo va publicar diversos àlbums, incloent-hi Bien Zarbos (2005), Jours Heureux (2007), Sans rire (2013), Chanson française (2017) i Avec son Frère (2020). Des de 2011, Volovitch ha fet un espectacle en solitari, inicialment anomenat Est ce qu'il y a des morts? , que combina cançó, humor i teatre musical. Els seus espectacles emfatitzen la interacció directa amb el públic, la precisió en la música i l’observació de la vida quotidiana, utilitzant la narració d’històries, la ironia i un gust per la narrativa. Està programat per publicar l'àlbum 'Mine de rien' el 2026 i actuar a Achères l'abril del 2027.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Félix Galipaux

Félix Galipaux, nascut Félix Martin a Bordeus el 12 de desembre de 1860, va ser un actor, dramaturg i humorista francès. Louise Fénélon-Galipaux el va identificar el 1866, després del que va rebre educació a Bordeus i París, aconseguint finalment un primer premi del Conservatori de París. Inicialment, va triar actuar al Théâtre du Palais-Royal en lloc de la Comédie-Française, per després traslladar-se al Théâtre de la Renaissance. Galipaux va morir a París el 7 de desembre de 1931 i està enterrat al cementiri de Père-Lachaise, marcat per un bust de bronze. La carrera còmica de Galipaux va ser extensa, abarcant aproximadament quaranta obres d'escena produïdes en teatres parisencs. La seva popularitat provenia dels seus monòlegs humorístics escènics, especialment 'Comunicació Telefònica' (1906), diversos dels quals es van conservar gràcies a enregistraments. També va col·laborar amb Henri Pagat sota el pseudònim conjunt Pagalipaux, i ell i Coquelin Cadet van popularitzar els actes de monòlegs de music hall als anys 80. El seu estil es basava en l'escriptura per generar rialles més que en trets físics o peculiaritats de la pronunciació. Va escriure diverses obres de teatre boulevardià, comèdies, dibuixos, monòlegs i fantasies, i va col·laborar amb columnes de diaris sota el pseudònim Félix Mayran. Més enllà del teatre, Galipaux s’aventurà al cinema primerenc, apareixent en obres de Ferdinand Zecca, Georges Méliès i Pathé Frères, incloent-hi ‘Un viatge aventurer en automòbil’ i primeres pel·lícules sonores franceses com ‘La carta’ i ‘Al telèfon’ (1905). Charles-Émile Reynaud el va filmar interpretant ‘El primer cigarro’ al voltant de 1896 o 1897. També va fer enregistraments de veu per a discos de gramòfon, i va protagonitzar pel·lícules com ‘Un senyor que té un tic’ (1911) i ‘Gorgibus et Sganarelle’ (1912), sent el seu últim paper cinematogràfic en ‘Lorena’ (1918). Se’l representa al costat de Gabrielle Réjane en una litografia de 1893 d’Henri de Toulouse-Lautrec. Galipaux també va escriure “Galipettes”, que incloïa escenes divertides amb Floridor, Cinguy, Dazincourt i Caméléon. Aquestes escenes tractaven d’un grup de teatre itinerant. Després d’això, a Galipaux se li va atorgar el títol d’Oficial de l’Instrucció Pública en l’Ordre de les Palmes Acadèmiques.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Gabriel de Lautrec

Gabriel de Lautrec, nascut a Béziers el 21 de febrer de 1867 i mort a París el 25 de juliol de 1938, va ser un escriptor, cronista, traductor i poeta francès. Un parent llunyà del pintor Henri de Toulouse-Lautrec, tot i que no tenien relacions properes, es presentava com un dandi amb un monicle i sovint entretenia la societat parisenca al voltant de l'any 1900 amb els seus comentaris enginyosos. Va obtenir un grau en literatura (licence ès Lettres) i, de 1889 a 1893, va ser company d'Alphonse Allais a Le Chat Noir, on va publicar els seus primers escrits en prosa. La carrera de Lautrec va començar a principis dels anys 90 quan es va traslladar a París i va començar a col·laborar en publicacions com *La Vie drôle*. Frequenta cafeteries literàries al Quartre del Llatí i va conèixer Alphonse Allais al cabaret Chat noir, convertint-se en deixeble d'Allais. La seva obra es caracteritza per l'humor i la fantasia, sovint connectades amb cercles parasciencífics i ocultistes. Una col·lecció de poemes en prosa, 'Poèmes en prose,' va ser publicada el 1898, obrint portes a la escena literària parisenca. Va organitzar un saló a Passy on es reunien figures notables com Jean Lorrain, Willy, Jean de Tinan, Alfred Jarry, Oscar Wilde i Paul Verlaine; era particularment proper a Paul Verlaine, fins al punt de vigilar el seu cos després de la seva mort. Entre 1890 i 1911, va afirmar haver publicat més de dues-centes històries curtes, cròniques i fantasies en diverses publicacions, incloent *Le Chat Noir*, *La Vie drôle*, *Le Rire*, *Fantasio*, *La Revue blanche*, *Le Sourire* i *Le Mercure de France*. Al llarg de la seva carrera, De Lautrec va traduir obres de Mark Twain, Havelock Ellis, Alfred Levin, Matthew Phipps Shiel i Oscar Wilde (en col·laboració amb Henry-D. Davray), sovint per a *Mercure de France*. També va cofundar *La Petite Semaine* el 1900 i l'Acadèmia de l’Humor el 1920 amb Curnonsky i Courteline. Va ensenyar llatí i grec a Marsella fins a la seva jubilació el 1929, tornant a París poc després. Va publicar la seva autobiografia, *Souvenirs des jours sans souci*, el 1938. Malgrat buscar reconeixement, incloent una candidatura a l'Acadèmia Francesa el 1923, va sentir-se decebut per no aconseguir reconeixement literari. Va rebre la Legió d’Honor el 1936 i va deixar enrere obres publicades com ara 'Poèmes en prose,' 'Les Roses noires,' 'Monsieur de Crac,' i *Souvenirs des jours sans souci*.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Maxime Godart

Maxime Godart és un actor, humorista, guionista i director de cinema francès. Nascut a Compiègne, França, el 2 d’octubre de 1998 (o el 9 d’octubre de 1999, segons altres fonts), va començar la seva carrera actoral el 2009. Als vuit anys, va començar a prendre classes de teatre al centre cultural de Noyon, impulsat per una aspiració primerenca de convertir-se en actor. La seva determinació va impressionar el director Laurent Tirard, que el va triar per a un paper important després de veure un anunci en línia i fer una audició per a *Le Petit Nicolas* el 2008. Godart és conegut principalment per la seva interpretació de Petit Nicolas a la pel·lícula de 2009, *Le Petit Nicolas*, basada en l'obra de René Goscinny i dirigida per Laurent Tirard. Va interpretar el paper principal, aconseguint-lo gràcies al seu semblant amb el personatge del còmic i al seu evident desig d'actuar. La pel·lícula es va estrenar a la Xina continental el 10 de febrer de 2013 i va rebre nominacions a la millor pel·lícula de parla no anglesa tant als European Film Awards com als Brazilian Film Awards. També va aparèixer a *Les Meilleurs Amis du Monde* (2009) com a Bruce i *Le Grand Restaurant* (2010) com a Charles, i va tenir un paper secundari a *The Best Friends in the World* (2010). Durant aquest període, va presentar un premi a The Black Eyed Peas als NRJ Music Awards de 2010 i va participar en el Prix Louis Lumière. A banda d'actuar, Godart ha ampliat les seves activitats creatives. El 2015, va presentar una conferència de l'astrofísic Hubert Reeves a les escoles de Picardia. El 2017, es va convertir en padrí de l'associació "Coming Alive" i va aparèixer en un vídeo musical de Christophe Madrolle. Va protagonitzar els curts &Par un Regard& (2019) i &Par un regard : chapitre 2& (2019). Godart també s'ha aventurat en la direcció, produint i dirigint el curtmetratge de 2024 &Constellation&, on a més apareix com a actor. Va assistir al lliurament de &Le Petit Nicolas& a París i a la 81a Mostra Internacional de Cinema de Venècia amb Claude Lelouch, i ha participat en esdeveniments benèfics per a organitzacions com ‘Premiers de Cordée’, que ofereix activitats esportives per a nens hospitalitzats.

Veure el perfil