Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1635 còmics

Dany Boon

Dany Boon, nascut Daniel Farid Hamidou el 1966, és una figura versàtil francesa que treballa com a actor, director, guionista i productor. Prové d'Armentières (Nord), França, i els seus orígens familiars reflecteixen diverses procedències; el seu pare, Ahmed Hamidou, va néixer a Algèria el 1930 i va morir a Lille el 1992, mentre que la seva mare, Danièle Ducatel, és francesa. Boon té cinc fills de tres matrimonis. Es va convertir al judaisme l'any 2002. La carrera de Boon va començar als anys 90 com a humorista actuant a escenari i guanyant diners treballant com a mim a París. Va estudiar arts gràfiques a l'École supérieure des arts Saint-Luc a Tournai, Bèlgica. Va adoptar el nom artístic Dany Boon inspirat en Daniel Boone, un caçador americà d'una sèrie de televisió. Les seves primeres actuacions incloïen nits d'escenari obert i mim al carrer per evitar el servei militar. A partir del 1992, va començar a fer espectacles en solitari, sovint interpretant diversos personatges que compartien les seves desgràcies, amb dibuixos basats en situacions quotidianes. Patrick Sébastien es va convertir en el seu productor el 1993. El seu gran èxit va arribar el 2008 amb Bienvenue chez les Ch'tis , que va dirigir i protagonitzar. La pel·lícula va ser un èxit de taquilla important, batent rècords francesos i aconseguint més de 26,7 milions d’entrades a nivell mundial, incloent-hi 20,49 milions a França, cosa que la va convertir en la pel·lícula francesa amb més ingressos a la taquilla nacional. Boon va guanyar 26 milions d’euros amb aquest projecte. Ha continuat dirigint i produint pel·lícules populars, incloent-hi Raid dingue (2017), que va rebre el César du public, així com Rien à déclarer (2010), Supercondriaque (2014) i La Ch'tite Famille (2018). També va posar veu a Olaf en la versió doblada al francès de les pel·lícules de Frozen . El 2003, va publicar Dany Boon à s’baraque et en ch’ti , un espectacle interpretat en dialecte ch'ti, i va dirigir l'obra de teatre La Vie de chantier . Va rebre una nominació al César com a Millor Actor Secundari el 2005 pel seu paper a Joyeux Noël . A través de companyies com 26 DB Productions, Boon continua produint pel·lícules. El 2022, va ser estafat de 6 milions d'euros. El seu estil còmic segueix arrelat en l'humor observacional i les narratives centrades en personatges, sovint basant-se en les seves experiències i la cultura del nord de França. Va aparèixer a Bimboland el 1998.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Georges Bernier

Georges Bernier, àmpliament reconegut com a professor Choron, era un humorista, escriptor i periodista francès. Nascut el 21 de setembre de 1929 a La Neuville-aux-Bois (Marne), va experimentar dificultats des de la infància, convertint-se en orfe als onze anys després de la mort de la seva mare, que treballava com a guardiana. Va completar la seva educació primària a aquesta edat i posteriorment va servir durant 28 mesos al 6è BCCP a Indoxina, passant un total de nou anys en tropes aerotransportades (TAP). Aquesta experiència, juntament amb la seva posterior malaltia de tuberculosi en retornar a França, probablement va influir en el seu posterior treball satíric. La carrera de Bernier en la premsa va començar amb funcions com a colporter i després cap de vendes del diari satíric *Zéro*. El 1960, va tenir un paper clau en la creació de la influent revista mensual *Hara-Kiri* al costat de François Cavanna i Fred. El nom i la ubicació inicial de la revista provenien de l'avinguda Choron, que es va convertir en el seu pseudònim. Va contribuir significativament a *Hara-Kiri*, participant en la redacció i l'edició fotogràfica, i també creant o participant en anuncis falsos i fotomuntatges per a Les éditions du Square, que es van crear el 1962 quan l'equip editorial es va traslladar. La seva participació s'estenia més enllà dels mitjans impresos, incloent aparicions al programa de televisió de Jean-Christophe Averty *Les Raisins verts* i posteriorment contribuint regularment a *Charlie Hebdo* després de la seva creació el 1970. Bernier va continuar explorant diverses vies còmiques al llarg de la seva carrera. Va adaptar les seves "fiches bricolages" per a la televisió el 1988 i va participar en *Merci Bernard* de Jean-Michel Ribes. Una discussió pública amb Aure Atika va tenir lloc a Radio Nova el 1996, demostrant la seva disposició a participar en un discurs provocador. També es va aventurar en els mitjans infantils, creant la revista *Grodada*. Era pare de la còmica Michèle Bernier i avi de l'actriu Charlotte Gaccio. Georges Bernier va morir el 10 de gener de 2005 a l'Hospital Necker-Enfants Malades de París i va ser enterrat al Cementiri de Montparnasse. Un documental, *Choron Dernière*, es va estrenar el 2008 per honrar la seva vida i obra com una figura polifacètica en l'humor francès.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Patrick Font

Patrick Font, nascut el 27 de setembre de 1940 a Vésinet, va ser un humorista i cantautor francès. Va començar la seva carrera com a professor (instituteur) de 1961 a 1968. Des dels anys 70 fins al 1995, va formar un duo còmic anomenat Font et Val amb Philippe Val. Al llarg de la seva carrera, va escriure lletres per a altres artistes, com ara Thierry Le Luron i Christophe Alévêque, demostrant la seva versatilitat dins del panorama de l'espectacle francès. Va publicar diversos llibres, incloent-hi *J'exagère, mais pas assez* el 1992 i *Souvenirs d'un cow-boy d'opérette* el 2018. El 1992, esdevingué columnista de la revista satírica *Charlie Hebdo*, i també va col·laborar amb l'espai radiofònic *Rien à cirer* a France Inter. El 1994, va fundar Marie Pantalon, una escola de formació en arts escèniques a Alta Savoia. A partir del 2007, va ser un humorista permanent al Théâtre des Deux Ânes de París, participant en obres com 'Sarkozix Le Gavlois', 'Kadhafi à Paris' i 'Nicolas s'remarie'. La seva comèdia sovint incloïa revistes satíriques sobre l'actualitat, a vegades descrites com a ‘façon Riviera’, fent referència a figures com Sarkozy i Fillon. La carrera de Font es va veure significativament afectada per procediments judicials que van començar el 1996. Va ser declarat culpable d'abusos sexuals sobre menors i va complir quatre anys i dos mesos de presó del 1996 al 2000, després d'un judici a Annecy al març de 1998. Malgrat aquests esdeveniments, va continuar involucrat en activitats artístiques, cofundant Les Auteurs Réunis el 2005, que va ser responsable de *Le Coq des Bruyères* i *Le Bar des vieux cons*. Va participar en l'àlbum *La verVe et la Joie* el 2011. Patrick Font va morir el 6 d'abril de 2018, als 77 anys, a causa de complicacions d'una llarga malaltia hepàtica, deixant enrere un llegat complex dins de la comèdia francesa.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Patrick Raynal

Patrick Raynal, nascut Bernard Giraud a Vierzon el 29 de maig de 1926, va ser un cançonnier i humorista francès. Va començar el seu recorregut artístic després de la Segona Guerra Mundial, als 20 anys, decidint dedicar-se a una carrera artística. Criat en una família humil amb un pare comunista, va experimentar interrupcions des de la infància, incloent expulsions freqüents de l'escola i un breu episodi de fugida als 13 anys. Les seves primeres experiències escèniques van implicar imitar Charles Trenet mentre estava a l'exèrcit, cosa que li va valer el sobrenom de "el boig cantant de Vierzon". Posteriorment, va emprendre una carrera de music-hall com a "còmico camperí", abraçant les seves arrels rurals. Raynal va guanyar popularitat als anys 50, actuant inicialment a la regió de Berry i després a nivell nacional. El seu estil còmic sovint presentava retrats satírics dels pagesos de Berry, encarnats per la família Berlodiot i particularment pel personatge de Berlodiot, una caricatura amb un accent distintiu. Va actuar en llocs com el Caveau de la République, on va cultivar amistats amb Pierre Dac i Francis Blanche, i més tard va adornar escenaris com Bobino i l'Olympia. Al llarg de la seva carrera, que va abastar aproximadament 50 anys, va gravar nombrosos discos de 45 rpm, aconseguint una popularitat significativa a la regió de Berry i més enllà, obtenint dues disc d'or al llarg del camí. A banda de les seves actuacions a l'escenari i els enregistraments, Raynal també va aparèixer en diverses pel·lícules, incloent-hi *Le journal d'une femme en blanc* (1965) al costat de Marie-José Nat, així com *Babette s'en va-t-en guerre* (1960), *Le Magot de Josepha* (1962) i *Les grandes familles* (1966). Va criticar obertament aspectes de la cultura parisenca, particularment la societat de consum, considerant-la estressada, irrespectuosa i uniforme, i també va expressar el seu descontentament amb la 'nouvelle cuisine'. Va rebre reconeixement pel seu treball, incloent-hi el Prix de l'humour el 1971 i el Prix Fernand Raynaud dues vegades, el 1971 i de nou el 1989. També va ser condecorat amb la Chevalier des Arts et des Lettres, Grand Officier de la Ligue du Bien Public, i medalles de la ciutat de París i la Sacem. Després de retirar-se a Anzy-le-Duc amb la seva esposa Claudie, va continuar oferint espectacles benèfics per a organitzacions com la lliga contra el càncer i l'associació per a gossos cecs. Patrick Raynal va morir a l'hospital de Paray-le-Monial l'1 de maig de 2010.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Patrick Timsit

Patrick Timsit, nascut el 15 de juliol de 1959 a Alger, Algèria, és un humorista, escriptor i director de cinema francès. La seva família es va traslladar a la França continental quan tenia dos anys a causa de la Guerra d'Algèria. Va passar la infància al taller de productes de cuir dels seus pares i va obtenir el batxillerat D com a alumne extern després d'haver deixat múltiples escoles. Va estudiar briofment immobiliàries, obrint la seva pròpia agència el 1983; aquesta experiència posteriorment va informar el seu sketch còmic 'Les Petites Annonces'. Els seus pares eren jueus sefardites, i té ascendència jueu algeriana. La carrera de Timsit inclou una àmplia varietat de rols tant a la pantalla com a l'escenari. Va interpretar Carles VIII de França a Sans peur et sans reproche (1988) i Michou a La Crise (1992), pel qual va ser nominat a un César al millor actor secundari. És particularment conegut per la seva participació en la comèdia cinematogràfica Un indien dans la ville . També va aparèixer a Mayrig (1991) com a Garbis i a Une époque formidable… (1991). A principis dels anys 90, va obtenir reconeixement pel seu to còmic contundent en les seves aparicions televisives. Va coescriure i protagonitzar Pédale douce (1996), obtenint nominacions per un César al millor actor, al millor guió original o adaptació, i de nou al millor actor. La seva comèdia aborda sovint temes sensibles com la política, el racisme, l'antisemitisme i el conflicte israelià-palestí. A banda d'actuar, Timsit també ha demostrat el seu talent de director. Va dirigir i protagonitzar Quasimodo d'El Paris (1999) i L'Américain (2004). Ha fet doblatge en francès per a nombroses pel·lícules, incloent-hi The Monster (1994), Hercules (1997), Atlantis: The Lost Empire (2001), Shark Tale (2004) i Dragon Hunters (2008). Va participar a Rendez-vous en terre inconnue el 2006. Ha rebut quatre nominacions al Premi César, en reconeixement de les seves contribucions al cinema francès. Continua actuant, amb papers en pel·lícules recents com Dalida (2017), The Last Mercenary (2021), Brother and Sister (2022) i It Takes Two to Tango (2025).

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Philippe Lellouche

Philippe Lellohero travailla comme aseur, réalisateur, escanénariste, animant de télvision et coreur. L'he d'educador le métier ducratureu fill frèree, Gilles Lellouche.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Philippe Meyer

Philippe Meyer, nascut el 25 de desembre de 1947 a Germersheim, Alemanya, és una figura polifacètica conegut com a periodista, humorista, escriptor i personalitat de ràdio i televisió. El seu viatge va començar el 1965 quan va iniciar els estudis de dret i sociologia a la Universitat de París-Nanterre. Durant aquest període, també va treballar com a educador en un club de prevenció de la delinqüència juvenil a París, demostrant un interès primerenc per les qüestions socials. La implicació de Meyer amb l'activisme estudiantil és evident en el seu paper de president del comitè de vaga a Nanterre al novembre de 1967 i participant en les protestes de maig de 1968 al costat de Paul Ricœur. Les inquietuds intel·lectuals de Meyer s’estenien més enllà de França, ja que el 1968 va rebre una beca de l’Oficina Franco-Quebec Jove per estudiar les respostes a la delinqüència juvenil al Quebec. Aquesta experiència va resultar formativa, donant lloc a relacions amb figures destacades com René Lévesque, Denys Arcand, Michel Chartrand i Gilles Vigneault. Va defensar la seva tesi doctoral, "L'Enfant et raison d'État", el 1977 sota la direcció d’Annie Kriegel i Philippe Ariès. També va treballar com a investigador al Centre de santé mentale sota el professor Philippe Paumelle. A partir de març de 1982, Meyer va començar a treballar en emissores de ràdio per a l’emissió pública de servei, i va presentar 'Télescopages' a France Inter del 1982 al 1989. La carrera de Meyer en els mitjans va continuar amb 'Allegro serioso' a France Culture (1984-1995) i 'Libre examen' (1995-1998). És particularment reconegut pel seu segment diari d'humor a France Inter del 1989 al 2000, que començava amb 'Habitatants feliços de...' i acabava amb frases com 'Estem vivint una era moderna'. Va presentar 'L'Esprit public' a France Culture del 1998 al 2017, continuant-lo com a podcast després de la seva finalització. També va presentar ‘La prochaine fois, je vous le chanterai’ a France Inter del 2000 al 2016. Meyer ha aparegut en pel·lícules com 'It begins today' i 'The Case Picpus,' i la sèrie de televisió 'Maigret.' Recentment, ha publicat 'La prochaine fois, je vous l'écrirai,' un llibre de retrats i homenatges, i continua moderant el podcast 'Le Nouvel Esprit Public,' col·laborant amb intel·lectuals públics.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Philippe Val

Philippe Val, nascut el 14 de setembre de 1952 a Neuilly-sur-Seine, és un periodista, cantant i humorista francès. Els seus pares eren un botxí, René Vol, que més tard va canviar el seu nom a Val, i una perruquera; era el quart i últim de quatre germans. Va abandonar l'escola als 17 anys per dedicar-se a la música, demostrant una inclinació artística primerenca. El viatge còmic de Val va començar amb el duo Font et Val, format a la dècada de 1970 amb Patrick Font. Inicialment, van actuar com a cantautors en llocs com La Pizza du Marais, Théâtre de Dix heures i Vrai Chic Parisien, acompanyats per Paul Castanier fins al 1989, i posteriorment per Emmanuel Binet. A principis de la dècada de 1980, va oferir ocasionalment concerts en solitari, de vegades amb el seu gos, Jeff. Va col·laborar amb la cantant Anne Vanderlove el 1973 en el seu àlbum carregat de política 'Non'. Va editar breument La Grosse Bertha el 1991 i va cofundar la segona iteració de Charlie Hebdo el 1992 al costat de Cabu, exercint com a editor i director fins al 1992. Més tard, va tornar a dirigir Charlie Hebdo del 2004 al 2009, publicant els dibuixos de Jyllands-Posten sobre Mahoma el 2005, cosa que va provocar una absolució el 2007 pels càrrecs d'incitar a l'odi. Ha publicat diversos llibres, incloent 'Vingt ans de finesse' (1992) i 'Malaise dans l’inculture' (2015). Després de deixar Charlie Hebdo el 2009, Val esdevingué director de France Inter, càrrec que va ocupar fins al 2014. Va publicar àlbums com 'Paris-Vincennes' (1996), 'Hôtel de l’univers' (1999) i 'Philippe Val' (2004). Val ha expressat opinions polítiques contundents, redactant un manifest contra l'antisemitisme el 2018 i oposant-se a grups com el Front National i els integristes catòlics. Actualment, és col·umnista setmanal per la cadena de ràdio Europe 1 des del 2021. La seva carrera reflecteix una participació diversa en la cultura i la societat franceses, marcada tant per la col·laboració creativa com pel lideratge editorial.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Pierre Levastor

Pierre-Tomastor (El 25 de gener de 1808 a Fontainebleau) és un actor francès. 4 de gener 1870 en el segon arrondement de París. El seu enterrament és al cementiri de Montmartre.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Pierre Repp

Pierre Repp, nascut Pierre Alphonse Léon Frédéric Bouclet el 5 de novembre de 1909 a Saint-Pol-sur-Ternoise, va ser un humorista i actor francès. Inicialment va estudiar al Conservatori de Lille i va obtenir un títol de Batxillerat abans de prestar servei militar a principis dels anys trenta. Després del seu servei militar, es va traslladar a París i va començar la seva carrera actuant en cabarets. El seu matrimoni amb Ferdinande Alice Andrée Bouclet, cosina seva, va tenir lloc el 14 d'agost de 1930 a Lille. Sovint actuava en music-halls i cabarets tant a París com en gira, establint-se com una figura destacada en l'espectacle francès. L'estil còmic de Repp es caracteritzava pel seu talent únic de ‘bafouilleur’, o talent per balbucejar. Simulava humorísticament el tartamudeig, sovint substituint paraules amb alternatives sorprenents i utilitzant jocs de paraules. Un esbós particularment famós, "Les crêpes", demostrava una recepta amb pronunciacions còmiques errònies i continua sent una referència humorística, com ha assenyalat Stéphane De Groodt. Aquest esbós també es va publicar com a cançó en un disc el 1960, juntament amb altres cançons com 'La Machine à laver'. Va col·laborar amb artistes com Boris Vian i Fernand Raynaud, i va aparèixer en nombroses obres de teatre i programes de televisió, incloses les emissions televisives de Guy Lux als anys 70 i les de Michel Drucker. Les seves aparicions es van estendre també a la televisió belga a 'Zygomaticorama'. Al llarg de la seva carrera, Repp va tenir papers en aproximadament 100 pel·lícules, sovint com a personatge secundari, incloent-hi títols notables com ‘Bonjour sourire’ i ‘Les Quatre Cents Coups,’ cosa que va contribuir al seu lloc en la història del cinema francès. També va participar a 'Le Nouveau Testament' al costat de Fernand Gravey. El 1982, va actuar al Casino de París per a la Fondation Perce-Neige. Era membre de la Société des Rosati. Pierre Repp va morir l’1 de novembre de 1986, als quasi 77 anys, a Plessis-Trévise i va ser enterrat al nou cementiri de Vincennes. El 2018, un assaig titulat 'Pierre Repp, Bégayer, exister, écrire' de Nicolas Le Golvan va explorar la seva vida i obra.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Ramzy Bedia

Ramzy Bedia és un actor, guionista, director de cinema, productor i humorista francès. Nascut el 10 de març de 1972 al 16è arrondissement de París, té herència algeriana, els seus pares provenen de Kabília i Orà. Va passar la infància a Gennevilliers, Hauts-de-Seine, i té una germana menor, Melha Bedia, que també treballa en el món de l'espectacle. Bedia va començar la seva carrera com a còmic el 1994, un any clau quan va conèixer Éric Judor mentre treballava a Galeries Lafayette. Bedia va obtenir un reconeixement important al costat d'Éric Judor com a duo còmic Éric et Ramzy. La seva col·laboració es va iniciar l'any 1994 i ràpidament va portar èxit, incloent-hi el seu propi programa de televisió, Les Mots d'Éric et Ramzy , a M6. També van aparèixer a la sèrie de televisió de 1998 H al costat de Jamel Debbouze. Els esforços col·laboratius del duo es van estendre al cinema; van coescriure i protagonitzar La Tour Montparnasse Infernale (2000), amb la interpretació de netejador de finestres de Bedia marcant un paper clau. Altres col·laboracions notables inclouen Les Dalton (2004) i Double Zéro (2003). Més enllà de la seva col·laboració amb Judor, Bedia ha construït una filmografia diversa. Va actuar a Le Ciel, les Oiseaux et... ta mère! el 1999, i posteriorment va aparèixer en pel·lícules com ara Once Upon a Time in the Oued (2005), Bled Number One (2006) i Neuilly Yo Mama! (2009). Va assumir el paper del vilà Zorglub a The Adventures of Spirou and Fantasio (2018) i va aparèixer a Taxi 5 (2018) i Call My Agent! (2017). Bedia també ha explorat diferents estils còmiques, co-escrivint i dirigint les comèdies experimentals Hibou (2016) i Seuls Two (2008), influenciades per Quentin Dupieux. El 2011, es va tornar a unir amb Judor per a Halal police d’État . Continua treballant en cinema, incloent-hi papers a Merveilles à Montfermeil (2020) i Balle perdue (2020). Actualment, Bedia està desenvolupant una nova pel·lícula, Le jour où tous les Arabes sont partis , que pretén abordar el tema de la immigració a través de l'humor.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Richard Cairaschi

Richard Cairaschi és un dramaturg, director, humorista, escriptor i músic francès. Nascut a Niça, França, és un còmic i intèrpret profundament connectat amb la regió nissartenca. Les arrels de la seva família a la zona s'estenen fins al segle XIII, i sovint treu inspiració de llocs com Sospel, Vieux-Nice i Berre-les-Alpes. Cairaschi va començar la seva carrera com a dissenyador gràfic, creant portades d'àlbums per a Mauris Sgaravizzi. Va debutar en escena a Cagnes el 1986, tocant inicialment la mandolina abans de passar al teatre. El seu debut com a actor va ser amb la companyia Débi Débo, que va debutar el 1987 i va ser rebuda per “La Banda dou Païoun.” L’espai radiofònic ‘Le bar des oiseaux,’ presentat amb Noëlle Perna de 1984 a 1986 a Radio France Côte d'Azur, va suposar un primer pas important. Posteriorment, va crear la comèdia satírica ‘Le bar des oiseaux,’ una sèrie setmanal emesa a FR3 regional amb Noëlle Perna de 1986 a 1997; aquesta obra li va brindar èxit i va marcar l’inici de la seva carrera artística. La comèdia de Cairaschi se centra en personatges de la regió de Niça, retratant-los amb afecte i fent-los entranyables. El seu humor es caracteritza per un sentit de 'pantaï' i una fantasia típicament niçarda. Ha escrit, dirigit i interpretat en nombroses obres de teatre, com ara 'L'accordéoniste' (1996) i ha co-escrit i interpretat en altres com 'Les chaises de la promenade' (1998), 'Arrête de râler' (1999), 'Le clos' (2001), 'Sur les galets' (2002), 'Festin' (2003 - comèdia musical), '100 ans de Gym' (2004), '3 Z'en 1' (2007) i 'Rattache-moi ou Nissa 1860' (2010). També ha dirigit obres com 'La belle époque' (2008) i 'Une page à part' (2006). Ha creat nombrosos monòlegs, incloent 'Perque non' (1984) i més recentment 'ISSA' (2020). Cairaschi creu que el teatre és una manera de combinar totes les formes d'art i ha estat actuant en teatres al voltant de Niça durant més de vint anys. També va publicar 'Le parler à Nice: petit lexique à l'attention des intéressés' el 2006, i 'La Blette et le Cougourdon' el 2013, reflectint la seva passió per les cucurbitàcies (cougourdons).

Veure el perfil