Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

Espectacles de comèdia Més seguits Afegeix un humorista

Tots A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Propers espectacles Verificat Perfils reclamats

Comença per P Verificat Esborra-ho tot

Es mostren 61-72 de 102 còmics

Verificat No reclamat

Regne Unit

Peter Richardson

Peter Richardson és un director, guionista, actor i còmic anglès nascut el 15 d’octubre de 1951. Va passar els anys formats a Newton Abbot, Devon, abans de traslladar-se al Dartmoor als deu anys. Els seus pares van dirigir una escola-colònia d’estiu per a nens, cosa que probablement va influir en el seu posterior treball amb actuacions còmiques. L'interès primerenc de Richardson per l'actuació és evident per la seva aparició adolescent a 'Quaranta Anys Després' d'Alan Bennett. A continuació, va assistir a l’Escola de Teatre Bristol Old Vic del 1971 al 1973, perfeccionant encara més les seves habilitats. La carrera de Richardson va prendre un gir distintiu quan va començar a crear espectacles de teatre experimental amb Nigel Planer. Aquestes representacions barrejaven comèdia i improvisació amb música rock, resultant en produccions de gira com 'Rank' i 'The Wild Boys'. Després, va cofundar la influent companyia Comic Strip al costat de Nigel Planer, reunint talents com French and Saunders, Rik Mayall, Adrian Edmondson i Alexei Sayle. Reconèixent el potencial d’aquest col·lectiu, Richardson es va posar en contacte amb Channel 4 per desenvolupar la sèrie 'The Comic Strip Presents...', que es va estrenar el 1982. Va dirigir 17 de més de 40 pel·lícules de Comic Strip, convertint-se en una figura central en la producció creativa del grup. L'èxit de 'The Comic Strip Presents...' va portar al desenvolupament de pel·lícules com 'The Supergrass', 'Eat the Rich', 'The Pope Must Die' i 'Churchill: The Hollywood Years'. Durant els anys 90, Richardson va continuar fomentant el talent còmic emergent, presentant intèrprets com Doon Mackichan i altres. Va col·laborar amb Phil Cornwell i John Sessions en la sèrie documental paròdia 'Stella Street'. El 2004, va cofundar Great Western Features a Totnes, Devon. La seva obra de direcció inclou la pel·lícula de The Comic Strip 'Sex Actually' (2005), i més recentment, ha escrit i dirigit 'The Hunt for Tony Blair' (2011), 'Five Go To Rehab' (2012) i 'Red Top' (2016). Richardson està actualment treballant en un llibre sobre The Comic Strip, que es preveu per al 2022, oferint una mirada exhaustiva a la seva important contribució a la comèdia britànica.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Alemanya

Peter Rütten

Peter Rütten és un escriptor i actor de comèdia alemany, nascut a Rheydt (ara Mönchengladbach) el 30 de juny de 1962. La seva carrera va començar el 1988 amb la fundació del seu despatx d'autor, 'rührei'. Al principi de la seva carrera, va escriure aportacions per a esquetxos per a Thomas Freitag i Hanns Dieter Hüsch, i també va contribuir a programes com ZAK, el programa de Dirk Bach i RTL Samstag Nacht. Va col·laborar freqüentment amb Hella von Sinnen, notablement en 'Wenn die Putzfrau zweimal klingelt'. La feina de Rütten en l'escriptura televisiva inclou papers importants com a autor principal per a diversos programes destacats. De 1995 a 1998, va ser escriptor a Brainpool i va exercir com a autor principal de 'Die Harald Schmidt Show' al costat de Ralf Husmann. Va continuar com a autor principal del programa a Bonito TV fins al 2003, treballant al costat de Ralf Husmann. El 1995, també es va convertir en autor principal de la RTL Nachtshow amb Thomas Koschwitz. Durant aquest període, va crear personatges memorables com Bimmel i Bommel, Dr. Udo Brömme i Kai Edel, interpretant aquest últim ell mateix. Va proporcionar veu en off per a curts metratges associats a aquests programes. Des de 2012, Rütten ha presentat el seu propi programa satíric, 'Rüttens Bullshit Universum' a Tele 5. Des de 2013, ha co-presentat 'Die schlechtesten Filme aller Zeiten' (SchleFaZ) amb Oliver Kalkofe. Els seus papers d’actor inclouen aparicions a 'Stromberg' del 2004 al 2012 com el Sr. Pötsch, i un paper a 'Der letzte Lude' el 2003. També ha doblat curts per a 'Schlag den Star' des de 2015 i per a 'TV total' des de 2024. La seva àmplia carrera demostra la seva versatilitat dins del panorama de la comèdia alemanya.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Regne Unit

Peter Ustinov

Sir Peter Alexander Ustinov, actor britànic, escriptora i filantropista, va assolir fama global com a narradora i va passar molt de la seva carrera als programes de conversa de televisió i donant lliçons públiques. La seva llista d'honor compren dos premis de l'Acadèmia, tres vegades Emmys, un Globe daurat, un Silver, un premi Laurel, un premi de fotoplay i un Grammy, mentre s'ha guanyat nominacions per tres BAFTT, dos Tonys, dos premis Laurence Olivier i un Gero. El 1992, l'Acadèmia britànica el va presentar el premi de Britània.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Bulgària

Petyo Petkov – El Puck

Petjo Petkov – Xaïbata és un actor i presentador de televisió búlgar, conegut principalment per la seva participació en el programa còmic "Komicitè" a bTV. Nascut l'10 d’octubre del 1978 a Sofia. Els seus primers passos sobre les taules els va fer als 16 anys al taller teatral infantil “Kambanata”, i posteriorment estudia actuació a NATFIZ. Va adquirir popularitat amb els seus monòlegs humorístics sobre temes quotidians i de la vida, en què destaca pel seu estil còmic característic. Després d’integrar-se al "Komicitè", inicialment va ser presentador del programa, però posteriorment també hi ha començat a participar activament als seus esquetxos. L'any 2000 participa en el videoclip de la cançó “Vetrove” (Vents) d’Lili Ivanova. Petkov té participacions tant en produccions televisives com cinematogràfiques. Durant diverses temporades, interpreta el paper de Petǎr Peitxev – Pepi a la popular sèrie "Stolichani v poveche" (Gent de Sofia). L'any 2016 participa també al film “Boika: Favoritàt IV”, rodat a Bulgària, on fa d’en Dominic.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Austràlia

Phil Cass

Phil Cass és un mag i animador còmic australià amb base a Sydney. Nascut el 2 de maig de 1965, va iniciar una carrera que ha inclòs més de 5000 espectacles realitzats en 56 països. Abans de dedicar-se a la seva carrera d'entreteniment, Cass va jugar a rugbi lligues per Brisbane Souths. La seva obra combina màgia, comèdia i interacció amb el públic, i és conegut per la seva comèdia neta i la destresa manual. Va publicar 'Oh No! Not a Magician!!' el 1992 i ha llançat diversos DVD, incloent 'Phil Cass in Action' i 'Funniest Comedy Compilation Collector's Set'. La carrera de Cass està marcada per nombrosos premis i reconeixements. Entre 1975 i 2016, va guanyar nou premis Mo, incloent un premi Mo d'Or a l'Intèrpret Australià de l'Any el 2013 i el 2014. També ha rebut vuit premis Wallace Art, obtenint títols com a Còmico de l'Any i Intèrprete de l'Any. A més, va aconseguir premis nacionals ‘ACE’ (Entreteniment de Clubs Australians) per a Acte Visual de l'Any el 1998, el 1999 i el 2000, i un premi ‘Acte Còmic Visual de l'Any’ dels premis ACE. Vuit premis interns de tipus ‘Millor Mag’) també se li han atorgat, incloent un trofeu Genii. Ha actuat durant quatre temporades al Castell de la Màgia a Hollywood, demostrant el reconeixement internacional del seu talent. Descrit com l'actuació de màgia còmica corporativa número 1 d'Austràlia, Phil Cass actua internacionalment, incloent-hi a Fiji, Japó, les Filipines, Nova Zelanda, Nova Caledònia, Singapur, Hong Kong, Bangkok i Papua Nova Guinea. Va participar en l'Exposició Mundial del 88 i ha entretingut nombrosos clients de perfil alt com Mercedes Benz, Virgin, Coca-Cola, Telstra, Qantas i clubs de NRL/AFL. Les seves actuacions han rebut elogis de figures destacades; Ray Martin de 'A Current Affair' el va qualificar de "Més que un mag, un artista!" Alan Jones de 2GB Radio va afirmar que és "Simplement El Millor", mentre que Toyota va descriure les seves actuacions com a "Remarkable, simplement increïbles!”. Caltex va assenyalar que va proporcionar “El factor WOW que buscàvem!” També ha treballat amb celebritats com Whoopee Goldberg, Olivia Newton-John, Bruce Springsteen i Michael Jackson.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Canadà

Phil Hartman

Phil Hartman, nascut Philip Edward Hartmann el 24 de setembre de 1948 a Brantford, Ontario, Canadà, va ser un actor, guionista, còmic i artista gràfic canadenc-americà. Als deu anys, la seva família es va traslladar als Estats Units. Va estudiar arts, primer al Santa Monica College el 1969 abans de treballar com a torn de taller itinerant, i posteriorment obtenint un BA en arts gràfiques de la Universitat Estatal de Califòrnia, Northridge el 1972. Aquesta formació el va portar a establir el seu propi negoci de disseny gràfic, on va crear més de quaranta portades d'àlbums per a bandes com Poco i America. El viatge còmic de Hartman va començar amb la seva participació en el grup de comèdia The Groundlings el 1975. Va ser fonamental en la creació del personatge Pee-wee Herman per a Paul Reubens, i va contribuir al guió de *Les aventures de Pee-wee* (1985). A més, va interpretar el capità Carl a l'espectacle de televisió *La casa de Pee-wee*. De 1986 a 1994, va ser membre del repartiment de Saturday Night Live, i va guanyar un Premi Emmy en primetime el 1989 pel seu treball allà. Els seus companys de SNL el van sobrenomenar "El pegament" a causa de la seva capacitat per donar suport i millorar les actuacions dels altres. Després del seu temps a *Saturday Night Live*, Hartman va protagonitzar la sitcom *NewsRadio* i va prestar la seva veu a nombrosos personatges a *The Simpsons*, incloent-hi Lionel Hutz i Troy McClure. Va participar a *Bilko* (1996), *Jingle All the Way* (1996) i *Small Soldiers* (1998). Phil Hartman es va casar amb Brynn Omdahl el 1987, i van tenir dos fills. Tràgicament, va morir el 28 de maig de 1998, a Los Angeles, Estats Units, als 49 anys. El 2012, Canadà el va reconèixer amb una incorporació al Passeig de la Fama; i, dos anys més tard, Hollywood va fer el mateix el 2014, després de la seva mort.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Estats Units

Philander Chase Johnson

Philander Chase Johnson (1866661939) va seguir una carrera als Estats Units com a periodista, humorista, poeta, epricista i editor de dramas. En el moment de la seva mort, va marcar 47 anys de servei al personal estel·lar de Washington. A principis de la seva vida professional havia contribuït a peces editorials al Washington Post.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Philippe Chevallier

Nascut a Redon l'11 de gener de 1956, Philippe Chevallier és un humorista, actor i fotògraf francès. És el més jove de quatre germans, i el seu pare era magistrat. Després d'estudiar inicialment dret durant quatre anys i obtenir un certificat en criminologia, va assistir als Cours Simon per a formació teatral, i finalment va seguir un professor per iniciar la seva pròpia escola on va conèixer Régis Laspalès el 1980. Aquesta trobada va marcar l'inici d'una col·laboració important. La parella còmica de Chevallier et Laspalès, formada amb Régis Laspalès, és el que principalment defineix la carrera de Chevallier. Van debutar amb el seu primer espectacle, *Pas de fantaisie dans l'orangeade*, el 1981 i van fer el seu debut televisiu el 1982 a 'Le Théâtre de Bouvard'. El duo va guanyar popularitat per esquets com *Le train pour Pau*, *Les Vacances* i *S.O.S détresse*. La seva col·laboració es va estendre al cinema, protagonitzant notablement *Ma femme s'appelle Maurice* el 2002 i apareixent en pel·lícules com *Tête à tête* (1994), *Le Pari* (1997), *Ca n'empêche pas les sentiments* (1998), *Antilles sur Seine* (2000), *Les Gaous* (2004) i *Tu vas rire mais je te quitte* (2004). Van rebre el Premi Humor SACEM el 1999, i de 2001 a 2014, Chevallier va ser membre de 'Les Grosses Têtes' a la televisió. Més enllà del seu treball còmic, Chevallier és reconegut per la seva fotografia. El seu estil artístic explora temes de transparència, opacitat, voyeurisme, exhibicionisme i modestia, sovint utilitzant mitjons com a "unitat de mesura". Els crítics han assenyalat una presència paradoxal d'erotisme en les seves fotografies i han descrit la seva aproximació com cada cop més sofisticada. Va passar de la fotografia Polaroid a la digital i és membre de l'Acadèmia Alphonse Allais. Es va casar amb la seva parella, Stéphanie (coneguda com Tiffany), el 26 de juliol de 2016. Una actuació està programada per al 22 de maig de 2027, al Théâtre de Longjumeau.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Philippe Lellouche

Philippe Lellouche, nascut el 30 de març de 1966, té una carrera multifacètica com a actor, director, guionista, presentador de televisió i cantant. És el germà major de l'actor Gilles Lellouche. Inicialment, va treballar com a humorista abans de passar a rols de periodista d’investigació per a France Inter i TF1. La seva primera etapa professional va implicar estudiar periodisme, cosa que va influir en la seva feina en diversos mitjans. La comèdia i el treball televisiu de Lellouche van guanyar protagonisme a través de diverses vies. Va presentar un programa de comèdia a France Inter i va treballar breument com a reporter per TF1. També va contribuir a l'equip del programa de televisió *Envoyé spécial* a France 2, i va aparèixer a la sèrie de televisió *Une femme d'honneur*, cosa que va ajudar a establir el seu reconeixement. Va protagonitzar pel·lícules com *Michel Vaillant* (2003) i *Narco* (2004). Notablement, va coescriure i interpretar els espectacles molt exitosos *Le Jeu de la vérité* i *Le Jeu de la vérité 2*, interpretant-los centenars de vegades. La seqüela, *Le Jeu de la vérité 2*, va ser filmada i es va emetre regularment a la televisió. A banda d'actuar i presentar, Lellouche ha explorat altres activitats creatives. El 2011, va dirigir la pel·lícula *Nos plus belles vacances* i va aportar veu a l’àlbum *Une voix, une guitare* de Jean-Félix Lalanne. Des del 2015, ha co-presentat *Top Gear France* a RMC Découverte i ha actuat a la sèrie de televisió *Clem*. Va conduir un programa de ràdio, *Lellouche à l’affiche*, a RMC del 2019 fins al juny del 2020, però posteriorment va ser acomiadat per comentaris considerats sexistes i masclistes. Actualment, co-presenta *Que le meilleur gagne* a M6 (2024-2025) i el programa matinal a RFM des de setembre del 2025. La seva vida personal inclou una relació amb Vanessa Boisjean i una filla anomenada Maddie, nascuda el 2018, així com un fill anterior anomenat Sam. Va estar casat amb Vanessa Demouy del 2010 al 2017, i tenen dos fills, Solal (nascut el 17 de maig del 2003) i Sharlie (nascut el 5 de maig del 2011).

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Philippe Meyer

Philippe Meyer, nascut el 25 de desembre de 1947 a Germersheim, Alemanya, és una figura polifacètica conegut com a periodista, humorista, escriptor i personalitat de ràdio i televisió. El seu viatge va començar el 1965 quan va iniciar els estudis de dret i sociologia a la Universitat de París-Nanterre. Durant aquest període, també va treballar com a educador en un club de prevenció de la delinqüència juvenil a París, demostrant un interès primerenc per les qüestions socials. La implicació de Meyer amb l'activisme estudiantil és evident en el seu paper de president del comitè de vaga a Nanterre al novembre de 1967 i participant en les protestes de maig de 1968 al costat de Paul Ricœur. Les inquietuds intel·lectuals de Meyer s’estenien més enllà de França, ja que el 1968 va rebre una beca de l’Oficina Franco-Quebec Jove per estudiar les respostes a la delinqüència juvenil al Quebec. Aquesta experiència va resultar formativa, donant lloc a relacions amb figures destacades com René Lévesque, Denys Arcand, Michel Chartrand i Gilles Vigneault. Va defensar la seva tesi doctoral, "L'Enfant et raison d'État", el 1977 sota la direcció d’Annie Kriegel i Philippe Ariès. També va treballar com a investigador al Centre de santé mentale sota el professor Philippe Paumelle. A partir de març de 1982, Meyer va començar a treballar en emissores de ràdio per a l’emissió pública de servei, i va presentar 'Télescopages' a France Inter del 1982 al 1989. La carrera de Meyer en els mitjans va continuar amb 'Allegro serioso' a France Culture (1984-1995) i 'Libre examen' (1995-1998). És particularment reconegut pel seu segment diari d'humor a France Inter del 1989 al 2000, que començava amb 'Habitatants feliços de...' i acabava amb frases com 'Estem vivint una era moderna'. Va presentar 'L'Esprit public' a France Culture del 1998 al 2017, continuant-lo com a podcast després de la seva finalització. També va presentar ‘La prochaine fois, je vous le chanterai’ a France Inter del 2000 al 2016. Meyer ha aparegut en pel·lícules com 'It begins today' i 'The Case Picpus,' i la sèrie de televisió 'Maigret.' Recentment, ha publicat 'La prochaine fois, je vous l'écrirai,' un llibre de retrats i homenatges, i continua moderant el podcast 'Le Nouvel Esprit Public,' col·laborant amb intel·lectuals públics.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Philippe Noiret

Philippe Noiret, un actor de cinema francès, va néixer l'1 d'octubre de 1930 a Lille. Els seus pares eren Lucy (Heirman), una dona de casa de Bèlgica, i Pierre Georges Noiret, que venia colls falsos. Va passar la infància a Tolosa i va assistir a diverses escoles prestigioses a París, incloent el Lycée Janson de Sailly i el collège de Juilly. Malgrat haver suspès els exàmens de batxillerat diverses vegades, va perseguir la seva passió pel teatre, estudiant interpretació amb Roger Blin i Jean-Marie Conty i formant al Centre Dramatique de l'Ouest. Les seves primeres experiències incloïen cantar al cor de La Cigale i actuar a la Basílica de Sant Pere a Roma el 1949. Noiret va començar la seva carrera amb un paper sense acreditar a Gigi (1949) i posteriorment va aparèixer en pel·lícules com La Pointe Courte (1955) i Zazie dans le Métro (1960). Va passar set anys, a partir del 1952, de gira amb el Théâtre National Populaire, interpretant més de quaranta papers en obres clàssiques com Le Cid , Macbeth i Dom Juan . Durant aquest temps, també va col·laborar amb Jean-Pierre Darras com a humorista de nit, satiritzant figures polítiques com Charles de Gaulle. Va formar part de la 'bande du Conservatoire', formada a principis dels anys 50, que incloïa altres actors notables. El 1962, es va casar amb Monique Chaumette; van tenir una filla, Frédérique Noiret, i més tard van ser avis de l'actriu Déborah Grall. Noiret va assolir un reconeixement generalitzat a través de papers en pel·lícules com Un afer de resistència (1966) i Alexandre el beneit . Se’l recorda particularment per la seva interpretació d’Alfredo a Cinema Paradiso (1988). La seva carrera va abastar més de 100 papers cinematogràfics, atreure més de 116 milions d’espectadors i establint-lo com un dels actors francesos més populars. Va rebre dos Premis César: un el 1976 per Vieux Fusil i un altre el 1990 per La vida i res més . També va ser nomenat Cavaller de l’Ordre de la Legió d’Honor. Després d’un període allunyat de l’escena, va tornar al teatre el 1997 amb Les Côtelettes , per actuar posteriorment a L'Homme du hasard , Les Contemplations i Cartes d’amor . Philippe Noiret va morir de càncer el 23 de novembre de 2006, a París, als 76 anys.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Philippe Val

Philippe Val, nascut el 14 de setembre de 1952 a Neuilly-sur-Seine, és un periodista, cantant i humorista francès. Els seus pares eren un botxí, René Vol, que més tard va canviar el seu nom a Val, i una perruquera; era el quart i últim de quatre germans. Va abandonar l'escola als 17 anys per dedicar-se a la música, demostrant una inclinació artística primerenca. El viatge còmic de Val va començar amb el duo Font et Val, format a la dècada de 1970 amb Patrick Font. Inicialment, van actuar com a cantautors en llocs com La Pizza du Marais, Théâtre de Dix heures i Vrai Chic Parisien, acompanyats per Paul Castanier fins al 1989, i posteriorment per Emmanuel Binet. A principis de la dècada de 1980, va oferir ocasionalment concerts en solitari, de vegades amb el seu gos, Jeff. Va col·laborar amb la cantant Anne Vanderlove el 1973 en el seu àlbum carregat de política 'Non'. Va editar breument La Grosse Bertha el 1991 i va cofundar la segona iteració de Charlie Hebdo el 1992 al costat de Cabu, exercint com a editor i director fins al 1992. Més tard, va tornar a dirigir Charlie Hebdo del 2004 al 2009, publicant els dibuixos de Jyllands-Posten sobre Mahoma el 2005, cosa que va provocar una absolució el 2007 pels càrrecs d'incitar a l'odi. Ha publicat diversos llibres, incloent 'Vingt ans de finesse' (1992) i 'Malaise dans l’inculture' (2015). Després de deixar Charlie Hebdo el 2009, Val esdevingué director de France Inter, càrrec que va ocupar fins al 2014. Va publicar àlbums com 'Paris-Vincennes' (1996), 'Hôtel de l’univers' (1999) i 'Philippe Val' (2004). Val ha expressat opinions polítiques contundents, redactant un manifest contra l'antisemitisme el 2018 i oposant-se a grups com el Front National i els integristes catòlics. Actualment, és col·umnista setmanal per la cadena de ràdio Europe 1 des del 2021. La seva carrera reflecteix una participació diversa en la cultura i la societat franceses, marcada tant per la col·laboració creativa com pel lideratge editorial.

Veure el perfil