Chuck - el còmic de dibuixos de GiggleTime que explica acudits
GiggleTime per a Android
Gratis a Google Play
Descarrega l'app
GiggleTime - acudits, còmics i espectacles de comèdia GiggleTime
Menú
Millora a Premium Envia un acudit Còmics Espectacles de comèdia Els còmics amb més seguidors Sobre nosaltres Preguntes freqüents Contacte Afegeix un humorista
Descarrega l'app
Segueix-nos

Legal
Política de privacitat Termes de servei Política de galetes Política de reemborsament i cancel·lació Atribucions
Inicia sessió
Idioma
Categories
Configuració
Idioma Català Català
Mode segur
Reproducció automàtica d'acudits aleatoris
Notificacions
Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

Comença per A Verificat Esborra-ho tot
Es mostren 121-132 de 205 còmics
Alberto Sordi (1920–2003), còmic (Itàlia)
Verificat No reclamat
Itàlia

Alberto Sordi

Nascut el 15 de juny de 1920 a Roma, Alberto Sordi va ser un artista italià polifacètic que va treballar com a actor, còmic, doblador, director, cantant, compositor i guionista. Va morir a Roma el 24 de febrer de 2003. La seva carrera va abastar més de 60 anys i va incloure 160 pel·lícules, dirigint 18 d'elles. Sordi, reconegut com una figura clau de la commedia all'italiana i un dels actors més importants del cinema italià, sovint va retratar els canvis dins de la societat italiana a través de les seves interpretacions. Sordi va començar la seva carrera amb un període de 15 anys en papers secundaris com a figurant o actor de suport, apareixent com a extra a Scipione l'Africano el 1937. Inicialment, va seguir estudis musicals, cantant al Cor de la Capella Sixtina als set anys i estudiant cant òpera durant diversos anys després que la seva veu canviés. Encara que va estudiar breument a l'Institut Comercial Giulio Romano a Trastevere i més tard es va graduar com a comptable per complaure la seva mare, també va assistir a l'Accademia dei filodrammatici de Milà, però el van expulsar pel seu dialecte romanesc i la percepció d'una manca de talent. Va trobar un èxit primerenc com a actor de doblatge, notablement fent la veu d'Oliver Hardy a partir del 1937. La seva experiència teatral va modelar encara més les seves habilitats còmiques. Sordi va assolir el reconeixement com a actor principal a principis dels anys 50 i és considerat un dels grans intèrprets de la comèdia italiana. Va col·laborar freqüentment amb Nino Manfredi, Vittorio Gassman i Ugo Tognazzi, formant un quartè popular. Un tríada destacat també incloïa Aldo Fabrizi i Anna Magnani, contribuint a la representació cinematogràfica romana. Encara que el seu treball inicial el va establir com una força còmica, als anys 60 va començar a interpretar personatges dramàtics complexos. Al llarg de la seva carrera, Sordi va treure inspiració per als seus personatges de la societat italiana, col·laborant amb directors, escriptors i guionistes destacats. Va guanyar cinc premis Nastro d'argento, deu premis David di Donatello i un Globus d'Or. En reconeixement de les seves extenses contribucions al cinema, va rebre el Lleó d'Or a la trajectòria professional.

Aldo Baglio, còmic (Itàlia) – Comèdia d'observació, Comèdia física
Verificat No reclamat
Itàlia

Aldo Baglio

Nascut Cataldo Baglio a Palerm, Sicília, el 28 de setembre de 1958, Aldo Baglio és un italià que treballa com a actor, còmic, director de cinema i guionista. Criat en una família humil, es va traslladar a Milà amb la seva família el 1961. Els seus primers treballs incloïen llocs de treball com a operari de torn i a la Società Italiana per l'Esercizio Telefonico (SIP) a Milà. El viatge de Baglio cap a la comèdia va començar amb una formació a l'escola de mim-drama Teatro Arsenale, on va obtenir un diploma el 1978. Inicialment, va formar un duo còmic amb Giovanni Storti, una col·laboració que va durar aproximadament deu anys fins al 1991. També van actuar junts al resort Palmasera Village a Sardenya del 1985 al 1990 juntament amb Giacomo i Marina Massironi. El 1991, aquest grup es va transformar en el celebrat trio còmic Aldo, Giovanni e Giacomo, prèviament conegut com 'Galline Vecchie Fan Buon Brothers'. El trio va assolir un èxit significatiu a través d'actuacions teatrals i aparicions televisives, establint una reputació per l'humor observacional arrelat en la vida quotidiana italiana. Aldo, Giovanni i Giacomo han estrenat diverses pel·lícules d'èxit, incloent *Tres homes i una cama* (1997), *Així és la vida* (1998), *Pregunteu-me si sóc feliç* (2000) i *La llegenda d'Al, John i Jack* (2002). El 1996, Baglio va treballar amb Elio e le Storie Tese, contribuint a la cançó 'Mio cuggino'. Baglio ha ampliat el seu repertori actoral més enllà del trio, apareixent a *Baarìa* de Giuseppe Tornatore el 2009 i debutant com a actor de doblatge a *Bastardo dentro* el 2006. Aldo Baglio va fer la seva primera aparició com a artista en solitari el 2019 amb *Scappo a casa*, juntament amb la seva inclusió al documental *Con un battito di ciglia*. Posteriorment, Baglio ha continuat actuant, apareixent a *Un respir de vida* durant el 2022 i *La vida va per aquest camí* més tard, per al 2025. També es va unir a la segona temporada de *The Bad Guy* a Prime Video aquell any, 2024. Està casat amb l'actriu Silvana Fallisi des del 1996, i tenen dos fills, Caterina i Gaetano. Després de viure a la Llombardia durant molts anys, Baglio ara resideix amb la seva família a Buccheri (SR).

Aldo Fabrizi (1905–1990), còmic (Itàlia) – Comèdia d'esquetxos, Improvisació
Verificat No reclamat
Itàlia

Aldo Fabrizi

Nascut a Roma com a Aldo Fabbrizi l'1 de novembre de 1905, Aldo Fabrizi va ser un artista italià que va treballar com a actor, director, guionista i còmic. El seu pare, Giuseppe Fabbrizi, va morir quan tenia onze anys, i la seva mare, Angela Petrucci, es va guanyar la vida venent fruita a Tivoli. Fabrizi va començar la seva carrera el 1931 en un teatre suburbà de Roma, aconseguint èxit local amb dibuixos humorístics i monòlegs mentre actuava amb la companyia ‘Reginella’. Va esdevenir una figura destacada en la escena romana de revistes i avanspettacolo, contribuint al diari dialectal 'Rugantino' i publicant un llibre de poemes romans, 'Lucciche ar sole', el 1928. La carrera de Fabrizi es va expandir més enllà de l'escenari. Va debutar al cinema el 1942 amb *Avanti c'è posto...* i posteriorment va obtenir un reconeixement significatiu pel seu paper de sacerdot heroic, Don Morosini, a *Roma, ciutat oberta* (1945) de Roberto Rossellini. També va fer doblatge per a personatges en pel·lícules com *Maddalena... zero in condotta* (1940) i *Ladri di biciclette* (1948). Al llarg dels anys 50 i 60, va col·laborar freqüentment amb Totò i Peppino De Filippo, tant a la pantalla com a l'escenari; Fabrizi i Totò compartien una estreta amistat i gaudien de l'actuació improvisada junts. Va dirigir el drama *Immigrants* el 1948, i va guanyar un premi Cinta de Plata per la seva interpretació a *Prima comunione* (1950) així com un altre per *El dilema d'un pare*. Fabrizi va aconseguir un èxit escènic addicional amb la comèdia musical *Rugantino* (1964). El talent i les contribucions de Fabrizi al món de l'espectacle italià van ser àmpliament reconegudes. Va rebre un Premi David de Donatello especial el 1988 per la seva trajectòria, i va guanyar dos premis Nastro d'Argento, inclòs un per *Tots ens estimàvem tant*. També va obtenir reconeixement al Festival de Cannes de 1952 pel millor guió per *Policies i Lladres*. Les seves interpretacions sovint retrataven personatges romans com conductors de carros i conductors de tramvies. Fabrizi va fer gira per Europa, Amèrica Llatina i Broadway, i al voltant del 1937 va tenir Alberto Sordi breument en el seu grup d'actors. Estava casat amb la cantant Beatrice Rocchi (Reginella) fins a la seva mort el 1981. Després de la seva mort a Roma el 2 d'abril de 1990, Poste italiane va publicar un segell commemoratiu en memòria d'Aldo Fabrizi més tard aquell any.

Alejandra Azcárate, còmica (Colòmbia)
Verificat No reclamat
Colòmbia

Alejandra Azcárate

Alejandra Azcárate és una intèrpret colombiana polifacètica, identificada com a model, presentadora, locutora, còmica i actriu. Nascuda a Bogotà, Colòmbia, el 3 de març de 1977, va rebre formació en ciències polítiques i periodisme a l'Emerson College de Boston, Massachusetts. La seva carrera va començar el 2002 quan va assumir papers com a presentadora i reportera de notícies per a City Noticias a Bogotá City TV. També va presentar el programa matinal El Mañanero a la ràdio La Mega al novembre de 2003. La primera obra d'Azcárate va incloure la presentació de segments a RCN Notícies, com 'Descárate con la Azcárate', que cobria el Concurs Nacional de Bellesa a Cartagena i co-presentar Caracol Notícies al costat d'Isabella Santodomingo per al mateix esdeveniment. Va continuar ampliant la seva experiència en radiodifusió, apareixent en programes com La hora del regreso a W Radio i presentant els programes de ràdio El Gallo en Radioactiva i La Cama per a Los 40 Principales. Les seves funcions també van incloure co-presentar 'Los caballeros las prefieren brutas' amb Isabella Santodomingo el 2005, i aparèixer a ‘Ángeles y demonios’ a Noticias Caracol. Ha actuat en diverses sèries de televisió, incloent-hi Love in Custody (2009) com a Renata Schewin, On the heels of Eve (2006) com a Laura, i Wild Angel (2012) com a Victoria Palacios Avila. Fent la transició cap a la comèdia, Azcárate va començar a fer gires per teatres a nivell nacional el 2010 i va participar en 'Los comediantes de la noche'. També va aparèixer en pel·lícules com Poor Rico (2012), Women killer (2011) i Diomedes, the chief of the board (2015). El 2012, va ser jutge a Colombia tiene talento . Va obtenir reconeixement internacional amb una actuació de comèdia en solitari al Festival Internacional de Viña del Mar de 2018. Des del 28 de desembre de 2021, ha presentat Azcárate: No Holds Barred a Netflix, un programa de tertúlia que incorpora comèdia en solitari i explora temes com l'edat, l'amor i el sexe. Va rebre una nominació al premi Latin Plug com a millor còmic/a el 2021.

Alessandra De Rossi, còmica (Filipines)
Verificat No reclamat
Filipines

Alessandra De Rossi

Alessandra de Rossi, un artista filipí que treballa tant davant de la càmera com darrere de la càmera, va aparèixer per primera vegada a la televisió en el secom! Oka Tokat, que va cridar el 1997 al 1998. Va guanyar atenció general quan es va prendre el paper de Valentina en la sèrie 2005 Sargira, una part que va obrir portes a nombrosos personatges de suport i maldat a la televisió. La seva reputació ocupa tant el drama com la comèdia dins de l'escena independent de la televisió i de l'escena de la televisió. Durant els anys, des de Rossi 1]s treballa s'ha guanyat els seus honors d'una gamma de institucions, incloent els Festival Internacional de Cinema i premis, tres trofeus de FAMAS, tres premis Gawad Urian, tres premis d'estrella del PMPP per a Pel·lícules, i un Festival de Cinema Internacional de QCine.

Alex Lutz, còmic (França)
Verificat No reclamat
27 de nov. de 2026 França

Alex Lutz

Alex Lutz, nascut el 24 d'agost de 1978 a Estrasburg, Alsàcia, és un artista francès multifacètic. És actor, còmic, escriptor, dramaturg, director i cineasta. En créixer a Limersheim, a uns quinze quilòmetres al sud d'Estrasburg, va assistir a diverses escoles, incloent l'École du Conseil des XV, el Collège international Vauban, el lycée Jean-Monnet i el lycée internacional dels Pontonniers. Lutz inicialment va seguir estudis artístics, però el teatre va despertar el seu interès. La seva carrera va començar el 1994 quan Pascale Spengler el va contractar per a la seva companyia 'Les Foirades,' on va treballar com a actor i assistent de direcció fins al 2000. El 1996, va fundar la seva pròpia companyia, 'Le Coût de la pomme.' Lutz ha col·laborat amb nombrosos humoristes, incloent-hi Malik Bentalha, Pierre Palmade, Michèle Laroque, Jean-Loup Dabadie, Sylvie Joly i Audrey Lamy en obres de teatre i espectacles unipersonals. Va obtenir reconeixement per interpretar Catherine a la sèrie de televisió *Catherine et Liliane*, juntament amb Bruno Sanches, que es va emetre del 2012 al 2019. També ha aparegut en pel·lícules com *OSS 117: Rio ne répond plus* (2009) i *Female Agents* (2008), i va interpretar el 'home pobre' a *Caméra Café 2* (2010). La filmografia de Lutz com a director inclou *Le Talent de mes amis* (2015) i el documental musical fals *Guy* (2019). *Guy* li va valer un Premi Lumière i un César al millor actor el 2019. Interpreta el seu espectacle en solitari *Triple lutz* al Le Point-Virgule des de gener de 2007. El seu pròxim espectacle, 'Sexe, grog et rocking chair', escrit per Lutz i dirigit per Tom Dingler, es presentarà durant el 2025-2026 i és un homenatge al seu pare. Continua treballant com a actor, apareixent en pel·lícules com *Vortex* (2021) i està programat per a *Une comédie romantique*. També posarà veu a Maxime Le Mal a *Despicable Me 4* (2024).

Alex Métayer (1930–2004), còmic (França)
Verificat No reclamat
França

Alex Métayer

Alex Métayer, nascut Alexandre Marcel Jacques Métayer el 19 de març de 1930 a Berre-l'Étang, va ser un humorista francès. Els seus pares van traslladar la família a Algèria el 1936, on va passar els anys formats fins a retornar a França el 1945 després de la Segona Guerra Mundial. Va demostrar habilitat musical des de ben petit, obtenint un primer premi pel toc de clarinet i treballant com a músic abans de seguir altres rols com a animador, cap de vila i gerent d'entreteniment al Club Med. En els primers anys seixanta, Métayer va començar la seva carrera actuant en cabarets i va guanyar una notable visibilitat obrint per a Georges Brassens al Bobino el 1964. Va continuar construint la seva reputació participant en l'emissió de ràdio 'L'Oreille en coin' del 1966 al 1968 i actuant en diversos teatres prestigiosos, com ara el Théâtre de la Ville, l'Olympia i el Casino de París. El seu estil còmic consistia a portar un vestit blanc a l'escenari i observar la gent corrent, sovint incorporant un accent 'pied-noir' del seu temps a Algèria. També va presentar espectacles al Bobino, inclosa ‘Les femmes et les enfants d’abord’ el 1983. Al llarg de la seva carrera, Métayer va crear nombrosos espectacles en solitari, començant amb 'Mémoire d'un amnésique' el 1975 i seguit per títols com 'Nous on s'aime,' 'La Vie en VO,' i 'Merci disco.' Va dirigir tres pel·lícules: 'La Vie des seins' (1973), 'Le bonheur se porte large' (1988), i 'Mohamed Bertrand-Duval' (1991). El 1993, el seu espectacle 'L'Opéra comique' li va valer el Gran Premi de l'humor de la Sacem i una nominació al millor humorista als Victoires de la musique. El seu últim espectacle, 'Alex perd la tête,' presentat el 2000 al Théâtre du Palais Royal, tenia un to professoral i reflexionava sobre les actituds de la gent. Alex Métayer va morir l'21 de febrer de 2004 a Levallois-Perret a causa del càncer, i està enterrat al cementiri de Montparnasse; un carrer a Berre-l’Étang porta el seu nom.

Alexander Armstrong, còmic (Regne Unit)
Verificat No reclamat
24 de nov. de 2026 Regne Unit

Alexander Armstrong

Alexander Armstrong, nascut Alexander Henry Fenwick Armstrong el 2 de març de 1970 a Rothbury, Northumberland, és un artista britànic amb una carrera diversa que abasta la comèdia, la presentació televisiva, l'actuació, la radiodifusió i el cant. Va créixer a Longframlington i Pauperhaugh, al nord-est d'Anglaterra, vivint una infància rica en cultura popular i festivals de música. Assistir a Mowden Hall School, St Mary's Music School a Edimburg, Durham School i Trinity College, Cambridge va formar part de la seva escolarització; a Trinity College, Cambridge va ser un deixeble coral dins del Cor de Trinity College, Cambridge, mentre investigava també la música i la comèdia. Va tocar el piano i el violoncel durant els seus estudis. El viatge còmic d'Armstrong va començar amb la seva participació als Footlights el 1992, seguida d'una actuació al Festival Fringe d'Edimburg el 1996, que li va valer una nominació al Premi Perrier. És més conegut pel seu duo còmic Armstrong i Miller, format a la dècada de 1990 amb Ben Miller. Juntament, van aparèixer en quatre temporades d'*Armstrong i Miller* (1997-2001) i posteriorment van portar *The Armstrong and Miller Show* de gira, fent 62 actuacions el 2010. També ha aparegut en programes de televisió com *Beast*, *Life Begins*, *Hunderby* i *Danger Mouse*. La parella va produir *The Armstrong and Miller Book* el 2010, consolidant la seva posició en la comèdia britànica. Més enllà de la comèdia, Armstrong és un talent versàtil. Presenta un programa entre setmana a Classic FM, escrivint inicialment guions extensos per al programa. Ha presentat nombrosos programes de viatges, inclosos els rodats a l'Índia, Sri Lanka, Islàndia i Corea del Sud. Els seus talents vocals s’estenen a papers de doblatge com en Smith a *The Sarah Jane Adventures* i *Doctor Who*, així com proporcionant la veu per a *Hey Duggee* i *Danger Mouse*. Armstrong és un cantant baix-baríton que ha publicat tres àlbums d'estudi, incloent *A Year of Songs* (2015), que va obtenir la certificació Gold al Regne Unit. Les seves actuacions musicals presenten una gamma d’estils que inclouen crossover clàssic, cançons tradicionals britàniques, música de Nadal, música folk i teatre musical. També és autor; el seu nou llibre, *Evenfall: The Tempest Stone*, és la segona entrega d’una sèrie de fantasia literària per a nens de 9 a 12 anys. Actualment, s’està preparant per a una gira pel Regne Unit el 2026 amb Aled Jones a *The Big Christmas Sing-A-Long Tour* i ha estat una figura destacada en l'entreteniment britànic durant més de 20 anys.

Alexander Pereira, còmic (Àustria)
Verificat No reclamat
Àustria

Alexander Pereira

Alexander Pereira és un representant cultural d'Àustria. Va portar allà a Opernhaus Zürich com a director del 1991 al 2012, després es va apoderar del director del Festival Salzburg del 2012 a 2014. Entre l'octubre del 2014 i el 2019, va ser al capdavant de la Scala de Milà, i des de la temporada 202021, ha estat liderant l'òpera diFireze.

Alexis Dubus, còmic (Regne Unit) – Comèdia d'esquetxos
Verificat No reclamat
Regne Unit

Alexis Dubus

Alexis Dubus és un còmic alternatiu i actor anglès, nascut el 1979. Amb base a Londres, actua sovint a nivell internacional. La seva carrera va començar com a escriptor i intèrpret de sketches amb Ubersausage al Fringe d'Edimburg. Mentre estudiava a la Universitat de Warwick, Dubus va cursar estudis tant en Filosofia com en Psicologia i va participar en el grup de comèdia Ubersausage. Ha aparegut en programes de televisió com *Nathan Barley*, *Pramface*, *Derek* i *Red Dwarf XI*, a més d'innombrables aparicions a la televisió i la ràdio arreu del món. El personatge francès Marcel Lucont representa una personalitat còmica ben coneguda per Dubus, a través de la qual realitza diàlegs sense sentit i imitacions. Va cofundar el Falling Down With Laughter Comedy Club a London Bridge amb Sy Thomas el 2003; va funcionar fins al 2010, i va co-presentar-lo durant aproximadament sis anys. Com a Marcel Lucont, ha publicat àlbums com ara Vive Lucont! (2013), Flâneur, Raconteur, Bon-Viveur (2018) i For A Captive Audience (2021). Ha escrit deu espectacles en viu tant com a Alexis Dubus com a Marcel Lucont, i diversos han rebut un reconeixement notable. Per exemple, 'A R#ddy Brief History of Swearing' (2008/9) va guanyar un premi dels editors de Three Weeks, i Marcel Lucont: Sexual Metro (2009) va obtenir el Premi al Millor Humor Individual al Buxton Fringe. Marcel Lucont ha estat una presència constant en la escena còmica. *Marcel Lucont: Símbol gal* (2012) va obtenir tant el premi Amused Moose Laughter Award com el Fringe World Award al millor espectacle de comèdia. Chortle va reconèixer 'Cars And Girls (2013/14)' d'Alexis Dubus com un dels Deu Espectacles Més Memorables de 2014; a més, 'Marcel Lucont Is (2014)' va rebre una nominació al premi al millor espectacle de comèdia als Fringe World Awards. Presenta el podcast Comedy Cul-de-Sac i el podcast Spirits Of The Fringe. Com a membre del consell de The Alternative Comedy Memorial Society, Dubus va ser finalista per al premi Malcolm Hardee a originalitat còmica l'any 2019 i també va rebre nominacions per al millor espectacle de comèdia als Fringe World Awards tant el 2016 com el 2018. Va guanyar un premi Chortle l'any 2015 i el premi al millor espectacle infantil al UK Kids Comedy Festival/Leicester Comedy Festival l'any 2022. També va publicar 'El que els francesos pensam de vosaltres, britànics...' com a Marcel Lucont l'any 2011.