Directori global de talent

Còmics de França

El directori de còmics de França — perfils, biografies, fotos i enllaços socials de còmics de França.

211 còmics

Aristide Bruant

Nascut el 6 de maig de 1851 a Courtenay, Loiret, França, Aristide Bruant va ser un propietari de locals nocturns, artista de cabaret i còmic. Provenia d'una família burgesa i, de petit, va rebre una educació que incloïa estudis de llatí amb el sacerdot local. Als onze anys, va tenir èxit guanyant diversos premis en diverses matèries, incloent-hi música vocal, a l'Liceu Imperial de Sens. La primera etapa de la vida de Bruant es va veure marcada per dificultats financeres; la seva família es va traslladar cinc vegades entre 1863 i 1867. Va començar a compondre cançons tan aviat com el 1862. Després de la mort del seu pare el 1866, Bruant va deixar casa als quinze anys per buscar feina. Va treballar com a aprenent joier i més tard com a joier abans de servir breument com a tirador voluntari durant la Guerra Franco-Prussiana de 1870. Posteriorment, va passar quatre anys treballant per la Companyia Ferroviària del Nord. Durant aquest període, va desenvolupar el seu acte de cant i comèdia, actuant en cafès-concerts i petits locals anomenats 'goguettes'. Va obtenir reconeixement gràcies a aquestes actuacions i se li va animar a actuar en llocs com el Robinson, el Concert des Amandiers i el Concert de l'Époque. La personalitat escènica de Bruant es va fer recognoscible, amb botes altes, una llarga bufanda vermella, una jaqueta de vellut negre, més aparicions freqüents en una camisa vermella. El punt àlgid artístic de Bruant es va produir entre 1880 i 1905. Va obrir el seu propi club, 'Le Mirliton', el 1885, on utilitzava la comèdia d'insult per entretenir el seu públic. El club també comptava amb una revista del mateix nom amb il·lustracions d'Henri de Toulouse-Lautrec, qui va crear un cartell icònic que representava Bruant. A Bruant se li atribueix la creació del gènere musical de la cançó realista i és considerat un dels grans poetes del llenguatge col·loquial parisenc (argot). 'Nini Peau d'Chien', 'A la Bastille' i 'Le Chat Noir' són algunes de les cançons que li van valer un reconeixement considerable. El moviment de la cançó realista, en el qual Bruant va ajudar a establir, va continuar fins a mitjan segle XX, amb Édith Piaf considerada una de les seves últimes intèrprets. Després de la seva mort a París (18è arrondissement) l'11 de febrer de 1925, Aristide Bruant va ser traslladat al cementiri de Subligny.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Gérard Rinaldi

Gérard Roger Louis Rinaldi, nascut el 17 de febrer de 1943 al 14è arrondissement de París, França, va ser un artista francès polifacètic. Va exercir com a actor, músic, lletrista, director artístic i cantant. El seu nom complet reflectia les seves arrels parisines, i va assistir al liceu Charlemagne, participant en un concurs de traducció al llatí durant els seus anys formatsius. Rinaldi va mostrar una passió primerenca per la música, descobrint un clarinet el 1958 i convertint-se en autodidacta tant del clarinet com del saxòfon, jugant inicialment tenor abans de canviar a contralt. La carrera de Rinaldi va començar amb actuacions el 1963, primer a l'emissió de ràdio *Inter-clocher*, on va conèixer Jean Sarrus, que es va convertir en un amic pròxim, i posteriorment tocant el saxòfon per a Dick Rivers el 1964. Va formar part breument de Les Rebelles el 1963 abans de cofundar Les Charlots el 1966. El grup, que també incloïa Jean Sarrus, Luis Rego i Patrick Birot, va assolir una popularitat significativa, estrenant catorze pel·lícules entre 1970 i 1992, com ara *Les Bidasses en folie*, *Les Fous du stade* i *Le Grand Bazar*. Rinaldi va coescriure aproximadament 300 cançons amb Les Charlots, incloent el èxit de 1970 "Sois érotique," i Jean Sarrus el va descriure com la 'ànima de Les Charlots', admirant la seva capacitat per a la composició i el seu sentit de l'humor. Va aparèixer en diverses pel·lícules amb Les Charlots des de *La grande java* fins a *Charlots connection* fins al 1984. Més enllà de la seva col·laboració amb Les Charlots, Rinaldi va seguir una carrera en solitari a partir de 1986, actuant a l'escenari del Théâtre de la Michodière diverses vegades entre 1986 i 2004. També va demostrar una versatilitat notable com a actor de doblatge, posant veu a nombrosos personatges animats, incloent-hi Hazel a Watership Down , Ratigan a The Great Mouse Detective , Henri a An American Tail , el xef Louis a La Sireneta , Goofy a A Goofy Movie i Steele a Balto . Després de la mort de Michel Modo el 2008, Rinaldi va assumir els rols de doblatge per a diversos personatges a The Simpsons , com Kent Brockman, Seymour Skinner, Clancy Wiggum, Charles Montgomery Burns i Krusty el pallasso. Va continuar actuant fins a la seva mort per limfoma el 2 de març de 2012, als 69 anys, a Fontenay-lès-Briis (Essonne). Un homenatge especial es va celebrar al Théâtre de la Michodière deu dies després. Un documental sobre la seva vida, 'Gérard Rinaldi: confessions d'un ancien Charlot,' es va estrenar el 2013, assegurant que el seu llegat continuï.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Pierre-François Martin-Laval

Pierre-François Martin-Laval, sovint anomenat PEF o Pef, va ser un actor, director de cinema, guionista i director teatral francès. Nascut a Marsella el 25 de juny de 1968, fill de Denis Martin-Laval, va començar la seva formació com a actor del 1988 al 1991 sota la tutela d'Isabelle Nanty i Denise Bonal. Durant aquest període, va conèixer Marina Foïs, Élise Larnicol, Maurice Barthélemy, Jean-Paul Rouve i Pascal Vincent, persones que més tard esdevindrien membres integrals d’un equip de comèdia. El duo còmic 'Les Robins des Bois' va ser creat per Martin-Laval el 1996 juntament amb els seus companys de classe. Inicialment anomenada 'The Royal Imperial Green Rabbit Company', ràpidament es van rebatejar amb el nom del seu primer espectacle exitós, 'Robins des bois'. L’obra va tenir la seva estrena al Théâtre des Sablons a Fontainebleau i es va presentar més de 250 vegades al Théâtre de la Gaîté-Montparnasse i després al Splendid. Dominique Farrugia va descobrir Les Robins des Bois i els va produir al canal Comédie!, on van aparèixer a 'La Grosse Emission' de novembre de 1997 a juny de 1999, i posteriorment a 'Nulle part ailleurs' de Canal+ de setembre de 1999 al 2001. Durant el seu temps amb Les Robins des Bois, que va durar des dels anys 90 fins als anys 2000, va interpretar personatges recurrents com Pouf le Cascadeur, Commissaire Van Loc, Monsieur Merdocu, Maître Marcadet, Madame Marcadet i Professeur Cigalon. A part del seu treball amb Les Robins des Bois, Martin-Laval ha desenvolupat una carrera diversa. Va dirigir 'Éric et Ramzy' de 1996 a 1998 i va dirigir la pel·lícula 'Essaye-moi' el 2006, protagonitzada per Julie Depardieu, Pierre Richard, Kad Merad i Marina Foïs. També va dirigir 'Serial Teachers' el 2013 i la seva seqüela el 2015, així com 'Gaston Lagaffe' el 2018. Entre els seus treballs d'interpretació destaquen papers en pel·lícules com Vilaine (2008), Modern Love (2008), L'un dans l'autre (2016), Mon poussin (2016) i Un jour mon prince ! (2016). També va posar veu a Emile en la versió francesa de 'Ratatouille' el 2007, va aparèixer a 'Capitaine Marleau' el 2018 i 'The Disappearance' el 2015. Va dirigir i interpretar a l'obra de teatre 'Robin des Bois d'à peu près Alexandre Dumas' el 1997, i va dirigir el musical Spamalot al Théâtre Comédia el 2010, repetint el paper de Rei Artús de 2013 a 2014 al Bobino.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Richard Belzer

Richard Belzer, nascut el 4 d'agost de 1944 a Bridgeport, Connecticut, va ser un actor, còmic, autor, guionista i presentador de televisió estatunidenc. Els seus pares eren jueus. Va començar la seva carrera com a còmic jove, buscant inicialment portar rialles i distracció a la seva mare. Després de graduar-se a Fairfield Warde High School i d'assistir breument al Dean College abans de ser expulsat, Belzer va dedicar-se a la comèdia *stand-up* en llocs com Pips, The Improv i Catch a Rising Star. També va contribuir al grup de comèdia Channel One, que va servir d'inspiració per a 'The Groove Tube'. Com a humorista de talla petita per a *Saturday Night Live* va tenir lloc entre 1975 i 1980, mentre que de 1973 a 1975 va ocupar un paper destacat a *National Lampoon Radio Hour*. Va obrir el concert de Warren Zevon durant la seva gira de 1979 i va co-presentar Brink & Belzer a la ràdio WNBC a finals dels anys 70. Els seus crèdits d'actuació incloïen aparicions en pel·lícules com *Fame*, *Night Shift* i *Scarface*. Sovint apareixia a *The Howard Stern Show* i va presentar *The Richard Belzer Show* a Cinemax. Belzer és conegut principalment per interpretar el detectiu John Munch en múltiples sèries durant 23 anys. Va protagonitzar com a detectiu John Munch a *Homicide: Life on the Street* (1993-1999) i *Law & Order: Special Victims Unit* (1999-2013), i va aparèixer com el personatge en set altres sèries, sumant onze programes en total. Va escriure diversos llibres, incloent *UFOs, JFK, i Elvis: Conspiracions que no cal estar boig per creure-les* (2000) i *Com ser un humorista* (1988). Richard Belzer va comprar una casa a Bozouls, França, el 2013, on va morir el 19 de febrer de 2023. Se’l recorda com un dels pocs actors que ha interpretat el mateix personatge en tantes sèries diferents.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Sim

Els seus pares eren Henri Berryer, un enginyer i electricista que va col·laborar en el rodatge de *Napoleó Bonaparte*, i Marie-Thérèse Bonnemazou. Va passar els primers anys vivint en un pis petit al 5è arrondissement de París abans que la seva família es traslladés a Nantes el 1936. L’interès de Sim per la comèdia va començar a una edat jove; va fundar el grup de comèdia 'Sim-Art' al voltant dels onze anys, i va guanyar un concurs de cares divertides a Saint-Julien-de-Concelles l’any 1939. Va continuar la seva educació al col·legi tècnic De Launey a Nantes i més tard al liceu Joubert d’Ancenis, treballant com a projeccionista durant aquest temps. De 1941 a 1946, la seva família va gestionar el cinema L'Éden a Ancenis. Va fer un número de pallasso còmic anomenat 'Etty et Balta' amb Étienne Perrin i va fer gira per clubs de cabaret a París a partir de finals del 1953, sovint fent actuacions en vestimentes de dona. També va treballar com a ajudant d’escenari al Crazy Horse Saloon i a Madame Arthur a Montmartre. La carrera de Sim s'amplià al cinema i la televisió. Interpretant Geriatrix, va tenir papers tant a *Asterix i Obelix contra Cèsar* com a *Astèrix als Jocs Olímpics*, i també va assumir el personatge de 'baronessa de la Tronche-en-Biais' per a les transmissions televisives. A partir del 1977, va formar part de l'equip del programa de ràdio i televisió *Les Grosses Têtes*, aportant humor absurd, personatges paròdics i intervencions enginyoses. Durant els anys 70, va participar en programes de comèdia televisiva, i la seva col·laboració amb Édouard Caillau va continuar a *Chansons à la carte* de RTBF. Va morir el 6 de setembre de 2009, als 83 anys, després de rebre tractament per pneumònia; RTL va emetre un programa especial en homenatge després de la seva mort.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Smaïn

Smaïn Fairouze, conegut professionalment com Smaïn, és un actor i humorista francès d'ascendència algeriana. Va néixer el 3 de gener de 1958 a Constantina, Algèria, que en aquella època formava part de l'Algèria Francesa. Els seus pares són desconeguts; va ser criat per una família adoptiva. El seu pare adoptiu era un porter càbil i la seva mare adoptiva, una donzella. Durant la infància, Smaïn va experimentar períodes en hospitals civils i posteriorment va viure amb una família d'acollida. Va assistir a l'escola Notre-Dame de Saint-Mandé i al Lycée Saint-Michel de Picpus, i va participar en cants corals durant molts anys durant la seva infància. Smaïn va començar la seva carrera als anys 80 actuant en cafè-teatres i petits cabarets parisencs. Va entrar a formar part del Théâtre de Bouvard de Philippe Bouvard, on va conèixer Didier Bourdon, Bernard Campan, Pascal Légitimus i Seymour Brussel. Juntament, van formar un grup de comèdia anomenat Les Cinq, que va fer gira durant diversos anys. La seva carrera en solitari va guanyar impuls amb espectacles com 'English beur' el 1986, filmat al Festival Internacional d'Actors Intèrprets, i 'T'en veux?' el 1989. Va aparèixer a la pel·lícula 'L'Œil au beur(re) noir' el 1987, que va guanyar el Premi César a la Millor Pel·lícula Debutant. Al llarg de la seva carrera, Smaïn ha rebut un reconeixement important pel seu treball. El 1996, va guanyar un premi Molière al millor espectacle en solitari per 'Comme ça se prononce,' i també va rebre un Victoire de la musique i un Grand Prix Sacem. Va participar en diversos espectacles d'Enfoirés del 1992 al 1998. El 2009, va ser membre del jurat a 'La France a un incroyable talent' i va col·laborar amb Michel Legrand en el seu àlbum 'Délit de fa dièse.' Va actuar a l'obra de teatre 'Réactions en chaîne' el 2012. El 2024, Smaïn va ser nomenat Oficial de l'Ordre Nacional del Mèrit, i continua actuant, apareixent a ‘The Masked Singer’ el 2019.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Sylvie Joly

Nascut el 18 d'octubre de 1934 al 17è arrondiment de París, Sylvie Joly va deixar el món el 4 de setembre del 1,5 a la 7rronissement de la mateixa ciutat; La van reconèixer com una actriu francesa i un humorista.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Tex

Jean-Cisophe Le Texier, conegut com Tex, veu el dia l'1 d'abril del 1960, Cromisic, Loira-Atlantique; Treballa com a humorista, animador i actor a França.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Thierry Lhermitte

Nascut el 2 de novembre del 1952 a Boulogne-Billancourt, al departament del Sena, Thierry Lhermitte treballa a França com actor, escrit de pantalla, escriptor i productor de pel·lícules.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Titoff

Titoff, el nom real del qual és Christophe Junca, és un humorista i actor francès. Nascut el 18 de juliol de 1972 a Marsella, prové d'una família amb arrels creatives; el seu pare, Gérard Junca, és pintor i constructor, mentre que la seva mare, Aline Junca, va treballar com a perruquera abans de convertir-se en dona de casa. De jove, va seguir una carrera esportiva, aspirant a ser porter i jugant breument al costat de Zinédine Zidane en un club juvenil. El seu camí cap a la comèdia va començar el 1989 quan va començar a prendre classes al Delta-Théâtre. La carrera d'actuació de Titoff va guanyar impuls a principis dels anys 90, començant amb esbossos interpretats al restaurant del seu germà a Saint-Tropez al voltant de 1990. Va cofundar un grup de comèdia anomenat Les Locos juntament amb Anthony Sajan-Parker, Jean-Jerôme Esposito, Clara Michel i Réda Ben Hassen. El 1995, va crear el seu primer espectacle en solitari al Chocolat-Théâtre, cridant l'atenció de Romain Bouteille. Poc després, Jean-Luc Delarue es va interessar per la seva obra i el va produir a París. De 1998 a 2000, Titoff va ser conegut per un públic més ampli com a humorista "francotirador" a Tout le monde en parle , alternant amb Laurent Baffie. Durant els anys 2000, Titoff va continuar construint la seva carrera amb nombroses actuacions i aparicions. Va presentar 'Métrosexuel' el 2007 i 'Déjà de retour' el 2012, i va celebrar '15 ans de scène' el 2014. Va actuar en locals prestigiosos com l'Olympia el 2000, el Casino de París el 2003 i el Palais des Glaces el 2004. Entre els seus treballs d'actuació destaquen papers a pel·lícules com Comme Un Aimant (2000), Les Jolies Choses (2001) amb Marion Cotillard, Gomez et Tavarès (2003) amb Stomy Bugsy i L'Incruste, fallait pas le laisser entrer ! (2004). També va aparèixer a la sèrie de televisió Vive les vacances! el 2009 i va ser un habitual al programa de ràdio On va s'gêner del 2007 al 2014. Titoff també és conegut per crear el personatge del Professor Jacky Love, un expert en amor i sexe, que ha aparegut en diversos programes de televisió.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Vincent Dubois

Vincent Dubois, nascut el 14 de juny de 1964 a Fontenay-aux-Roses, és un humorista i actor francès. Va créixer amb cinc germans a Abilly, Indre-et-Loire. Abans de dedicar-se a la seva carrera artística, va exercir diverses professions, inicialment com a ebenista i posteriorment com a conductor d'ambulància. Aquestes experiències van influir significativament en el seu treball; el personatge de Maria Bodin, per exemple, es va inspirar en una àvia que va conèixer mentre treballava com a conductor d'ambulància—concreta, una dona gran anomenada Maria que es va caure d’un Solex durant una de les seves missions. El viatge còmic de Dubois va començar el 1988 quan va començar a actuar a escenari a Tours al Petit Quebec. Va interpretar per primera vegada 'Les aventures Solexines de Maria Bodin' el 1989 i va aparèixer a 'Le cul entre deux chaises' aquell mateix any. El 1994, va conèixer Jean-Christian Fraiscinet, cosa que va portar a la formació del duo còmic Les Bodin’s. Les actuacions del duo presenten Vincent interpretant Maria Bodin, una matriarca de 87 anys, i Jean-Christian interpretant el seu fill, Christian. El seu humor es basa en estereotips rurals i una suau sàtira de les tradicions, encarnant l'humor rural francès. Han entretingut més de cinc milions d'espectadors a França. Més enllà de la seva obra còmica, Vincent Dubois també és un organista de concert. Al Conservatori Nacional Superior de Música de París, Olivier Latry va guiar els seus estudis d'orgue, cosa que va resultar en premis primers en diverses àrees musicals. Com a organista de concert, ha presentat actuacions per tota Europa, els Estats Units, Canadà i Àsia, unint-se sovint a conjunts com la Filharmònica de Los Angeles i l'Orquestra Filharmònica de Hong Kong. Des del 2016, s’ha exercit com a organista a la Catedral de Notre-Dame de París. Entre les seves actuacions més destacades hi ha 'Maria Bodin' (1993), 'Les Bodin’s en duo' (1995) i 'L’Inauguració de la sala de festes' (2000-2006). Ha aparegut a pel·lícules com 'J'ai faim !!!' (2001) i 'Cause toujours!' (2004). Els Bodin’s han rebut elogis crítics, i la seva obra inclou la pel·lícula 'Mariage chez les Bodin’s' (2008), 'Les Bodin’s en Tailàndia' (2021) i una gira planificada per al 30è aniversari el 2025. Al llarg del seu recorregut professional, també ha ensenyat a la Universitat de Michigan juntament amb la Musikhochschule de Friburg.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

França

Waly Dia

Waly Dia és un humorista francès nascut el 6 de desembre de 1988 a Grenoble. Els seus pares són francesos i senegalesos. Va marxar de Grenoble a Nantes el 2010 per seguir una carrera en la comèdia. Va obtenir reconeixement públic com a participant d'“On n’demande qu’à en rire” del 30 de juny de 2011 al 29 d’octubre de 2012, convertint-se en un intèrpret habitual ('pensionnaire') al novembre de 2011. L'estil còmic de Dia es caracteritza per actuacions enèrgiques, modificacions de veu i dansa. Va participar a l'espectacle 'On n'demande qu'à en rire' al Casino de París el 2012. Va obtenir una puntuació personal de 95/100. Després d'aquest èxit, es va unir al Jamel Comedy Club el 2012 i va fer gira per França amb el seu espectacle 'Garde la pêche!'. També ha aparegut en diversos mitjans, incloent-hi la presentació de 'Canal J Battle Dance' a Canal J el 2014 i la pel·lícula 'À toute épreuve' el 2014. Va participar al videoclip de Soprano per "Fresh Prince". Des de 2016, Dia ha tingut un paper recurrent a la sèrie de televisió 'Commissariat Central' i ha protagonitzat la pel·lícula 'Père fils thérapie!'. El 2018, va estrenar el seu segon espectacle, 'Ensemble Ou Rien', i va obtenir un paper recurrent a la sèrie de Netflix 'Osmosis'. De 2020 a 2024, ha tingut un segment regular a France Inter. Actualment, des d’octubre de 2024, té un segment setmanal a Mediapart amb fragments d’'Une heure à tuer'. L’espectacle de Dia 'Une heure à tuer' va ser prohibida per a la publicitat del metro de París el 2024 a causa del seu contingut polític. Dia ofereix una crònica política basada en l’actualitat, gravada en directe a l’escenari. Va ser nominat al premi Molière el 2025 per 'Une heure à tuer'. Les seves actuacions sovint aborden temes contemporanis, com els que es van discutir a Marsella el 10 d’octubre de 2023 i a Avinyó el 6 de juliol de 2023.

Veure el perfil