Adriano Celentano és un artista italià que ha exercitat les profesions de cantant, showman, actor, director, pantalla, compositor, televisió, humorista, humorista, humorista, productor i ballarí.
Nascut el 15 de juny de 1920 a Roma, Alberto Sordi va ser un artista italià polifacètic que va treballar com a actor, còmic, doblador, director, cantant, compositor i guionista. Va morir a Roma el 24 de febrer de 2003. La seva carrera va abastar més de 60 anys i va incloure 160 pel·lícules, dirigint 18 d'elles. Sordi, reconegut com una figura clau de la commedia all'italiana i un dels actors més importants del cinema italià, sovint va retratar els canvis dins de la societat italiana a través de les seves interpretacions. Sordi va començar la seva carrera amb un període de 15 anys en papers secundaris com a figurant o actor de suport, apareixent com a extra a Scipione l'Africano el 1937. Inicialment, va seguir estudis musicals, cantant al Cor de la Capella Sixtina als set anys i estudiant cant òpera durant diversos anys després que la seva veu canviés. Encara que va estudiar breument a l'Institut Comercial Giulio Romano a Trastevere i més tard es va graduar com a comptable per complaure la seva mare, també va assistir a l'Accademia dei filodrammatici de Milà, però el van expulsar pel seu dialecte romanesc i la percepció d'una manca de talent. Va trobar un èxit primerenc com a actor de doblatge, notablement fent la veu d'Oliver Hardy a partir del 1937. La seva experiència teatral va modelar encara més les seves habilitats còmiques. Sordi va assolir el reconeixement com a actor principal a principis dels anys 50 i és considerat un dels grans intèrprets de la comèdia italiana. Va col·laborar freqüentment amb Nino Manfredi, Vittorio Gassman i Ugo Tognazzi, formant un quartè popular. Un tríada destacat també incloïa Aldo Fabrizi i Anna Magnani, contribuint a la representació cinematogràfica romana. Encara que el seu treball inicial el va establir com una força còmica, als anys 60 va començar a interpretar personatges dramàtics complexos. Al llarg de la seva carrera, Sordi va treure inspiració per als seus personatges de la societat italiana, col·laborant amb directors, escriptors i guionistes destacats. Va guanyar cinc premis Nastro d'argento, deu premis David di Donatello i un Globus d'Or. En reconeixement de les seves extenses contribucions al cinema, va rebre el Lleó d'Or a la trajectòria professional.
Nascut a Roma com a Aldo Fabbrizi l'1 de novembre de 1905, Aldo Fabrizi va ser un artista italià que va treballar com a actor, director, guionista i còmic. El seu pare, Giuseppe Fabbrizi, va morir quan tenia onze anys, i la seva mare, Angela Petrucci, es va guanyar la vida venent fruita a Tivoli. Fabrizi va començar la seva carrera el 1931 en un teatre suburbà de Roma, aconseguint èxit local amb dibuixos humorístics i monòlegs mentre actuava amb la companyia ‘Reginella’. Va esdevenir una figura destacada en la escena romana de revistes i avanspettacolo, contribuint al diari dialectal 'Rugantino' i publicant un llibre de poemes romans, 'Lucciche ar sole', el 1928. La carrera de Fabrizi es va expandir més enllà de l'escenari. Va debutar al cinema el 1942 amb *Avanti c'è posto...* i posteriorment va obtenir un reconeixement significatiu pel seu paper de sacerdot heroic, Don Morosini, a *Roma, ciutat oberta* (1945) de Roberto Rossellini. També va fer doblatge per a personatges en pel·lícules com *Maddalena... zero in condotta* (1940) i *Ladri di biciclette* (1948). Al llarg dels anys 50 i 60, va col·laborar freqüentment amb Totò i Peppino De Filippo, tant a la pantalla com a l'escenari; Fabrizi i Totò compartien una estreta amistat i gaudien de l'actuació improvisada junts. Va dirigir el drama *Immigrants* el 1948, i va guanyar un premi Cinta de Plata per la seva interpretació a *Prima comunione* (1950) així com un altre per *El dilema d'un pare*. Fabrizi va aconseguir un èxit escènic addicional amb la comèdia musical *Rugantino* (1964). El talent i les contribucions de Fabrizi al món de l'espectacle italià van ser àmpliament reconegudes. Va rebre un Premi David de Donatello especial el 1988 per la seva trajectòria, i va guanyar dos premis Nastro d'Argento, inclòs un per *Tots ens estimàvem tant*. També va obtenir reconeixement al Festival de Cannes de 1952 pel millor guió per *Policies i Lladres*. Les seves interpretacions sovint retrataven personatges romans com conductors de carros i conductors de tramvies. Fabrizi va fer gira per Europa, Amèrica Llatina i Broadway, i al voltant del 1937 va tenir Alberto Sordi breument en el seu grup d'actors. Estava casat amb la cantant Beatrice Rocchi (Reginella) fins a la seva mort el 1981. Després de la seva mort a Roma el 2 d'abril de 1990, Poste italiane va publicar un segell commemoratiu en memòria d'Aldo Fabrizi més tard aquell any.
L'Ambra Angiolini és una actriu i cantant italiana, nascuda a Roma el 22 d'abril de 1977, filla d'Alfredo Angiolini i Doriana Comini. Té dos germans grans, Barbara i Andrea. La seva carrera va començar als 13 anys com a figurant en el programa de televisió *Fantastico* el 1990 i el 1991. Va obtenir un reconeixement primerenc participant a *Bulli e pupe* el 1992, interpretant 'Poster' de Claudio Baglioni, i posteriorment presentant *Non è la RAI* del 1992 al 1993, un paper que va impulsar significativament el seu perfil. Durant el seu temps a Non è la RAI , Ambra Angiolini va llançar una carrera de cantant, publicant el senzill 'T'appartengo' el 1994. Això va portar al llançament del seu primer àlbum, T'appartengo , que va tenir un èxit considerable, venent 800.000 còpies i obtenint vuit discos de platí i un disc d'or. Va continuar publicant música, amb Angiolini (també conegut com a Angelitos ) apareixent el 1996, Ritmo vitale el 1997 (seguida d'una versió en espanyol el 1998), i InCanto el 1999. Les seves aventures musicals també van incloure actuar al Festival Internacional de la Cançó de Viña del Mar a Xile al febrer de 1997 i participar en el musical Emozioni el 2001. Va presentar nombrosos altres programes de televisió, incloent-hi Generazione X , Super i Sanremo Top 1997 . L'Ambra Angiolini va fer la transició a l'actuació cinematogràfica amb el seu debut a Saturn en oposició (2007). Aquest paper va resultar clau, guanyant-li el David de Donatello a la millor actriu secundària, el Nastro d'Argento a la millor actriu secundària, el Ciak d'oro i un Globo d'oro el 2007. Després ha aparegut en diverses pel·lícules, incloses Negre i blanc (2008), Els inmadurs (2011), Viva Italia (2013), Et recordes de mi? (2014) i La tria (2015). El 2022, va rebre un altre Nastro d'argento pel seu treball a Le fate ignoranti . Va conviure amb Francesco Renga des d'una data de començament imprecisa fins al 2015, i van tenir dos fills: Jolanda (nascuda el 2004) i Leonardo (nascut el 2006). Va mantenir una relació amb Massimiliano Allegri entre el 2017 i el 2021.
Giuseppe Piero Grillo, conegut professionalment com Beppe Grillo, va néixer a Gènova, Ligúria, el 21 de juliol de 1948. Els seus pares eren Piera Tieghi, una pianista, i Enrico Grillo, que era propietari d'una fàbrica metal·lúrgica. Inicialment va estudiar comptabilitat a l'institut privat 'Ugolino Vivaldi' i va assistir breument a la facultat de ciències econòmiques i empresarials de la Universitat de Gènova, però no va completar el grau. Abans de dedicar-se a la comèdia, va treballar com a venedor de roba i després en l'empresa del seu pare. Grillo va començar la seva carrera improvisant un monòleg en una audició, cosa que va portar a la seva descoberta pel presentador de televisió Pippo Baudo dues setmanes més tard. Les primeres aparicions televisives de Grillo inclouen Secondo Voi (1977-1978), Luna Park (1979) i Fantastico (1979), on va co-presentar amb Loretta Goggi. Al llarg dels anys 80, va presentar programes de viatges com Te la do io l'America (1982) i Te lo do io il Brasile (1984). També va aparèixer en pel·lícules com Cercasi Gesù (1982), pel qual va rebre un David de Donatello i una Nastro d’argento, Scemo di guerra (1985) i Topo Galileo (1988). El 1986, va protagonitzar anuncis de iogurt premiats i va aparèixer al Festival de la Cançó de Sanremo. Una crítica controvertida del líder del Partit Socialista Italià, Bettino Craxi, a la televisió va resultar en la seva prohibició temporal de les televisions públiques. A partir del 2005, el perfil de Grillo s'amplià significativament amb el llançament del seu bloc, beppegrillo.it. Va esdevenir ràpidament influent, sent reconegut per la revista Time i, el 2014, classificant-se entre els 10 llocs web més visitats a nivell mundial. Aquell any, s'actualitzava diàriament. Va col·laborar amb la cantant Giorgia en la cançó 'Libera la mente' el 2007. El 2009, va cofundar el Moviment 5 Estrelles italià amb Gianroberto Casaleggio, fent d'garant i líder polític. El partit va obtenir una porció significativa del vot – un quart – a les eleccions de 2013. Actua a l'escenari tant a Itàlia com a l'estranger, abordant temes com l'ús d'energia, la corrupció i la globalització. Grillo va tornar a la televisió pública italiana al maig del 2014 a Porta a Porta i manté blocs en italià, anglès i japonès.
Carlo Pedersoli, conegut professionalment com Bud Spencer, va ser un actor, nedador i jugador de polo aquàtic italià. Nascut el 31 d’octubre de 1929 a Nàpols, provenia dels pares Alessandro Pedersoli i Rosa Facchetti, originaris respectivament de Darfo Boario Terme i Chiari, totes dues localitats situades a la província de Brescia, Itàlia. La feina del seu pare va requerir un trasllat a Roma el 1940, cosa que va alterar substancialment el curs de la seva infància. Els primers anys de Bud Spencer van incloure l’assistència a l’escola primària juntament amb Luciano De Crescenzo, demostrant una connexió primerenca amb cercles artístics. Va seguir estudis a la Universitat Sapienza de Roma, estudiant breument química abans d’obtenir finalment un grau en dret. Abans de aconseguir la fama com a humorista, Carlo Pedersoli va destacar en l'esport. En dues ocasions, va competir per Itàlia als Jocs Olímpics d'estiu; tant el 1952 com el 1956, va arribar a les semifinals en la prova dels 100 metres lliures. També va obtenir un notable èxit en natació i hoquei aquàtic, nedant els 100 metres lliures en menys d'un minut el 19 de setembre de 1950, i guanyant una medalla de plata als Jocs Mediterranis de 1951. Demostrant encara més la seva habilitat atlètica, va guanyar el Campionat Italià d'hoquei aquàtic el 1954 i va aconseguir una medalla d'or als Jocs Mediterranis de 1955. Les seves diverses aptituds s'estenien més enllà de l'esport; va registrar diverses patents, va obtenir certificacions com a pilot de línies aèries comercials i helicòpter, i va treballar breument en diversos càrrecs a Sud-amèrica. La carrera d'actuació de Bud Spencer va començar amb *Quel fantasma di mio marito* (1950), seguida d'aparicions en pel·lícules com *Quo Vadis* (1951) i *Siluri umani* (1954). No obstant això, és més conegut per la seva col·laboració amb Terence Hill, participant en 18 pel·lícules junts. El nom 'Bud Spencer' va ser una elecció deliberada, inspirat en la cervesa Budweiser i l'actor Spencer Tracy. Va rebre el premi David de Donatello a l'obra d'una vida sencera el 2010, reconeixent la seva important contribució al cinema italià. El 27 de juny de 2016, Bud Spencer va morir a Roma, recordat pels seus esforços tant en la comèdia com en l'esport, havent rebut el Caimano d'oro (Caimà d'or) de la Federació Italiana de Natació el 2005.
Carlo Verdone és un actor, còmic, director i guionista italià, nascut a Roma el 17 de novembre de 1950. El seu origen familiar inclou un pare, Mario Verdone, que era professor de història del cinema i crític, i una mare, Rossana Schiavina, que era professora de literatura. El seu avi patern, Oreste, era químic de Pozzuoli (Nàpols). Va assistir al Collegio Nazareno de Roma, on va conèixer Christian De Sica, i posteriorment va estudiar al Liceo Classico de Roma. Verdone va obtenir graus en Literatura Moderna de la Universitat Sapienza de Roma el 1976-1977, amb una tesi sobre el cinema mut italià, i en Direcció Cinematogràfica del Centro Sperimentale di Cinematografia el 1974. Verdone va començar la seva carrera amb el seu estil còmic als anys 70. Va aparèixer en anuncis per al programa Carosello i va debutar a la televisió el 1977 al programa de varietats Non stop . Va presentar els seus personatges a la televisió el 1978 a la sèrie de comèdia Non Stop . Sergio Leone li va donar el seu debut cinematogràfic i el va orientar en tècniques de rodatge. Va fer curts amateur des de jove, incloent-hi Poesia solare (1969), Allegoria di primavera (1971) i Elegia notturna (1973). El seu debut com a director va ser Un sacco bello (1980), seguit de Fun Is Beautiful (1980) on va interpretar tres personatges. Va coescriure Journey with Papà amb Sergio Leone, i Troppo forte amb Verdone i Leone. La filmografia de Verdone inclou l'altament valorat *Bianco, rosso e Verdone* (1981), produït per Sergio Leone i amb Elena Fabrizi, i la seva banda sonora composta per Ennio Morricone. Va dirigir *Talcum Powder* (1982) que va guanyar múltiples premis David di Donatello, i el va coescriure amb Enrico Oldoini. Des de la dècada de 1990, la seva obra ha explorat temes més seriosos. Va escriure el llibre *Fatti Coatti* el 1999. Verdone va protagonitzar la sèrie de pel·lícules *Manual de l'amor* (2005, 2007, 2011) i va aparèixer a *La Gran Belleza* (2013) de Paolo Sorrentino. Va dirigir *Blessed Madness* (2018), coescrivint-la amb Nicola Guaglianone i Menotti. Ha rebut nombrosos premis, inclosos nou premis David di Donatello, quatre Globi d’oro, onze Nastri d'argento i dos Premi Flaiano. El 2017, va rebre un doctorat *honoris causa* en Patrimoni Cultural i Territori de la Universitat de Roma Tor Vergata. Recentment, va protagonitzar *L'Abbiamo Fatta Grossa* (2016), on interpreta Arturo Merlino, un modest detectiu privat, al costat d'Antonio Albanese com a Yuri Pelagatti.
Roberto Salerno, conegut professionalment com Nini Salerno, és un actor, director, cantant, còmic i intèrpret de cabaret italià. Nascut a Verona l'8 d'octubre de 1948, està relacionat amb el periodista de ràdio Paolo Salerno i té un germà, Nicola Salerno, que forma part de RADAR i NAD. Està casat amb Patrizia, la influència de la qual va inspirar la cançó 'Rimmel' de Francesco De Gregori. La carrera de Salerno va començar el 1971 quan es va convertir en membre fundador i participant de l'actuació còmica i musical italiana I Gatti di Vicolo Miracoli. Els Gats de Vicoli Miracles es van formar a Verona el 1971, i Salerno va romandre amb el grup des d'aquell any fins a la seva dissolució el 1985. El grup va guanyar ràpidament protagonisme, actuant al Derby Club de Milà a partir del 1971 i participant regularment en programes de varietats de RAI a partir del 1975. Van publicar el seu àlbum debut, 'Els Gats de Vicoli Miracles', el 1972, i van ser dirigits en espectacles satírics i musicals per Arturo Corso. Salerno també va protagonitzar les pel·lícules còmiques Arrivano i gatti i Una vacanza bestiale el 1980. El grup va aconseguir un èxit significatiu amb la seva cançó èxit "Capito?" el 1979, que va arribar al número quatre a les llistes italianes. Després de la marxa d'un membre el 1981, el grup va continuar com a trio. Després que els Gatti di Vicolo Miracoli es dissolessin el 1985, Salerno va continuar treballant extensivament en cinema, televisió i teatre com a actor, director i guionista. Va dirigir la pel·lícula *Arrivano i miei* el 1983 i va aparèixer en pel·lícules com *Un ufficiale non si arrende mai nemmeno di fronte all'evidenza* (1973) i *Secondo Ponzio Pilato* (1987). Salerno també ha aparegut en nombroses sèries de televisió, incloses *I ragazzi del muretto* (1991), *Il commissario Corso* (1991) i *Un medico in famiglia* (1999-2000). Va presentar o aparèixer en diversos programes de televisió al llarg de la seva carrera, inclosos *Quo vadiz?* (1984), *Un fantastico tragico venerdì* (1986), *Amici mostri* (1993-1994), i va ser un convidat habitual a *Buona Domenica* (1998-1999). De tant en tant, es reunia amb els Gatti di Vicolo Miracoli per aparicions en cinema, televisió i escenari a partir de 1997. Actualment, Salerno està interpretant el paper d'Inspector Gordon en una adaptació teatral de la sèrie de televisió Colombo. La carrera de Salerno s'estén més enllà de l'actuació; també ha treballat en publicitat comercial, apareixent en campanyes per a Fiat 500X (2015) i Fiat 124 Spider (2016). L'any 1978, va adoptar un nen de dos anys anomenat Garvey Salerno de Martinica. La seva àmplia obra demostra la seva versatilitat com a artista i la seva presència perdurable en l'espectacle italià.
Nino Manfredi, nascut Saturnino Manfredi el 22 de març de 1921 a Castro dei Volsci, Frosinone, va ser un artista italià polifacètic. Al llarg de la seva vida professional, va ocupar moltes posicions: actor, actor de veu, director, guionista, dramaturg, còmic, cantant, autor, personalitat radiofònica i presentador de televisió. És recordat com una figura destacada dins del gènere *commedia all'italiana*. Els pares de Manfredi eren Romeo Manfredi i Antonina Perfili, i va passar la infància al barri de Sant Joan de Roma després d'assistir al Collegio Santa Maria com a semiconvittore. La primera etapa de la vida de Manfredi va estar marcada per la malaltia; va patir tuberculosi el 1937 i va passar temps en un sanatori. Durant aquest període, va aprendre a tocar el banjo i es va unir a l'orquestra de l'hospital, demostrant un interès primerenc en l'actuació. El 1941, va començar els seus estudis universitaris a la Facultat de Dret; no obstant això, ràpidament va redirigir la seva atenció cap a l'actuació. Va debutar com a presentador i actor al petit teatre de la seva església aquell mateix any, i es va graduar en dret a l'octubre de 1945 amb una tesi sobre legítima defensa. Es va graduar a l'Acadèmia Nacional d'Art Dramàtic el juny de 1947, i posteriorment va fer la seva primera aparició a l'escenari aquell mateix any. Durant el 1948, va actuar en obres com Romeu i Julieta i La tempesta al Piccolo Teatro di Milano, i simultàniament va començar la seva carrera de ràdio com a còmic i imitador. La carrera de Manfredi va prosperar durant els anys 50 i més enllà. Va fer el seu debut cinematogràfic l'any 1949 amb *Torna a Napoli* i va col·laborar amb Eduardo De Filippo, escenificant tres peces d'un acte al Teatro Eliseo entre 1952 i 1953. A partir de 1951, va formar un trio còmic amb Paolo Ferrari i Gianni Bonagura, guanyant encara més reconeixement a través d'emissions de varietats radiofòniques i revistes. Va presentar *Canzonissima* al costat de Delia Scala i Paolo Panelli a partir de 1959, augmentant significativament la seva popularitat. Va aconseguir èxit en comèdies musicals com *Un trapezio per Lisistrata* (1958) i *Rugantino* (1962). Al llarg de la seva carrera, Manfredi va rebre nombrosos reconeixements, inclosos sis premis David di Donatello i sis Nastro d’Argento. També va guanyar el Premi a la primera obra al Festival de Cannes de 1971 per *Between Miracles*. Nino Manfredi va morir a Roma el 4 de juny de 2004.
Un actor, còmic, director de cinema i escriptor italià, Paolo Villaggio va néixer el 30 de desembre de 1932 a Gènova. Els seus pares eren Ettore Villaggio, un topògraf de Palerm, i Maria Faraci, una professora de llengua alemanya de Venècia. Piero, un germà bessó de Paolo Villaggio, va ser professor a la Universitat de Pisa. La vida primerenca de Villaggio va incloure experiències diverses; va treballar com a cambrer, locutor de la BBC i animador als vaixells de Costa Cruises, i més tard a Cosider, on l'organització d'esdeveniments empresarials va proporcionar inspiració per al seu personatge Ugo Fantozzi. La carrera de Villaggio abarcà diverses aventures creatives. Creà personatges memorables com el Professor Kranz, Giandomenico Fracchia i, sobretot, Ugo Fantozzi. La seva comèdia fou innovadora i surrealista, inspirant-se en la commedia dell'arte, i empleà tècniques com neologismes, adjectius emfàtics, errors morfològics i termes burocràtics en la seva escriptura. Escribí diversos llibres satírics protagonitzats per Ugo Fantozzi, amb Fantozzi (1971) venent més d'un milió de còpies i guanyant-li el Premi Gògol a Moscou. El personatge d’Ugo Fantozzi evolucionà en una saga cinematogràfica àmpliament exitosa, amb Villaggio protagonitzant la pel·lícula Fantozzi (1975), dirigida per Luciano Salce. També col·laborà amb Federico Fellini, Lina Wertmüller, Ermanno Olmi, Mario Monicelli i Gabriele Salvatores en pel·lícules, sovint apareixent en papers dramàtics. Al llarg de la seva carrera, Villaggio va rebre nombrosos reconeixements. El David de Donatello se li va atorgar el 1990; també va rebre un Nastro d'Argento el 1992 i el Lleó d'Or al Festival de Cinema de Venècia aquell mateix any, en honor dels seus èxits a la vida. També va rebre el Pardo Honorífic al Festival de Cinema de Locarno l'any 2000. La producció creativa de Villaggio s'estenia més enllà del cinema i els llibres; va escriure cançons amb Fabrizio De André, incloent 'Carlo Martello torna dalla battaglia di Poitiers' i 'Il fannullone,' i va actuar en obres de teatre, interpretant Arpagone a L'Avare de Molière el 1996. També va presentar el butlletí satíric d'informació Striscia la notizia el 1996, i anteriorment va presentar programes de televisió experimentals i d'avantguarda a finals dels anys seixanta. Crítics com Goffredo Fofi, Michele Serra, Enrico Giacovelli i Beppe Grillo el van comparar amb Buster Keaton, Charlie Chaplin, Stan Laurel i Oliver Hardy. Paolo Villaggio va morir a Roma el 3 de juliol de 2017, a causa de complicacions del diabetis.
Roberto Remigio Benigni, nascut el 27 d'octubre de 1952 a Castiglion Fiorentino, és un actor, còmic, guionista, director de cinema, artista de cabaret, cantautor i actor italià. Els seus pares eren agricultors, Luigi Benigni i Isolina Papini, i més tard es va traslladar amb la seva família a Prato el 1958. Té tres germanes: Bruna, Albertina i Anna. Benigni va començar la seva carrera com a intèrpret de monòlegs teatrals amb una comèdia irònica i irreverent. Va debutar a l'escenari al desembre de 1971 al Teatro Metastasio de Prato interpretant *Il re nudo*. Al llarg dels anys 70, va col·laborar amb Marco Messeri i va actuar amb Lucia Poli en la companyia Beat '72. Giuseppe Bertolucci li va escriure el monòleg *Cioni Mario* el 1975, que va tenir molt d'èxit; aquest personatge, un camperol toscà, és en gran part autobiogràfic. Va guanyar popularitat a través de participacions televisives, notablement a la sèrie *Onda Libera* a Rai 2 i *L'altra domenica* (1976–1979). També va escriure *Berlinguer, I Love You* el 1977, cosa que marcava el seu debut actoral. La obra de Benigni ha abarcado diversas formas de entretenimiento. Dirigió el film d'antologia *Tu mi turbi* en 1983, on la seva esposa, Nicoletta Braschi, va fer el seu debut actoral i ha protagonitzat la majoria dels seus films dirigits. Va aparèixer en diverses pel·lícules de directors notables, incloent *La veu de la lluna* (1990) de Federico Fellini, *Down by Law* (1986) de Jim Jarmusch, *Night on Earth* (1991), *Coffee and Cigarettes* (2003) i *Son of the Pink Panther* (1993) de Blake Edwards. És més conegut per *La vida és bella* (1997), que li va valer premis de l'Acadèmia al millor actor i millor pel·lícula internacional. Cap altre individu ha rebut mai un premi de l'Acadèmia al millor actor específicament per interpretar un paper en un film no produït originalment en anglès. La seva obra ha afrontat ocasionalment la censura, com quan va ser censurat per referir-se al Papa Joan Pau II com a "Wojtylaccio" en televisió en directe. Va protagonitzar *Non ci resta che piangere* ('No ens queda més que plorar') amb Massimo Troisi el 1984 i més recentment va aparèixer a *Pinocchio* (2019) de Matteo Garrone i *To Rome with Love* (2012) de Woody Allen. Va rebre el Lleó d'Or al reconeixement a la trajectòria professional al Festival de Cinema de Venècia el 2021.
Tosca D’Aquino, actriu, còmica i presentadora de televisió italiana, va néixer a Nàpols el 10 de juny de 1966. Els seus pares són Claudio i Adele D’Aquino. Va començar la seva carrera als 15 anys amb aparicions en programes de televisió locals, demostrant ràpidament un interès per l'actuació. Als 19 anys, es va traslladar a Roma per dedicar-se a l'actuació, cosa que reflecteix el seu compromís a desenvolupar el seu art. L'Aquino va assistir a l'Accademia Nazionale di Arte Drammatica Silvio D'Amico i es va graduar a l'Acadèmia d'Art Dramàtic Silvio d'Amico. Les seves primeres actuacions van incloure aparicions a Fantastico (1986) i Fantastico 7 (1986). Va fer el seu debut cinematogràfic a Rimini Rimini - Un anno dopo (1988), seguida de papers a Street Kids (1989) i Paganini (1989), també coneguda com a Kinski Paganini (1989). Al llarg dels anys 90, va aparèixer freqüentment en papers còmiques a pel·lícules, guanyant popularitat gràcies a les seves aparicions a la televisió. Va protagonitzar El viatge del Capità Fracassa (1990) i Black Holes (1995), i va contribuir a pel·lícules com The Graduates (1995) i The Cyclone (1996), treballant notablement amb Leonardo Pieraccioni. A partir del 2000, D'Aquino va continuar treballant en televisió, apareixent en diversos programes i sèries de ficció. Va co-presentar l'espai de la RAI Torno Sabato al costat de Giorgio Panariello a principis dels anys 2000. El 2005, va co-presentar la 48a edició del Zecchino d'Oro. Va participar a Notti sul ghiaccio el 2007 i a la tercera edició del Premio Città dei Cavalieri di Malta el 2009. D'Aquino també va explorar activitats culinàries, fent de xef assistent a La terra dei cuochi el 2013 i participant a MasterChef el 2012. Va guanyar la segona edició de Bake Off Italia Celebrity Edition el 2017 al costat de Francesca Piccolo. De 2019 a 2020, va ser directora artística i co-presentadora del Sabaudia Studios Festival. S'ha casat dues vegades; primer amb l'enginyer Mauro Gabrielli, amb qui té un fill anomenat Edoardo (nascut el 1999), i després amb el productor Massimo Martino el 2013, amb qui té un fill anomenat Francesco (nascut el 2005).
Albània
Armènia
Argentina
Àustria
Austràlia
Azerbaidjan
Bèlgica
Bulgària
Benín
Brasil
Canadà
Suïssa
Xile
Camerun
Xina
Colòmbia
Txèquia
Alemanya
Dinamarca
República Dominicana
Algèria
Estònia
Egipte
Espanya
Finlàndia
França
Regne Unit
Ghana
Grècia
Guatemala
Hongria
Indonèsia
Irlanda
Israel
Índia
Iraq
Iran
Itàlia
Jamaica
Japó
Kenya
Corea del Sud
Kazakhstan
Líban
Letònia
Marroc
Myanmar (Birmània)
Malta
Malawi
Mèxic
Malàisia
Nigèria
Nicaragua
Països Baixos
Noruega
Nepal
Nova Zelanda
Perú
Filipines
Pakistan
Polònia
Portugal
Qatar
Romania
Sèrbia
Rússia
Aràbia Saudí
Suècia
Eslovènia
Eslovàquia
Tailàndia
Tunísia
Turquia
Taiwan
Ucraïna
Uganda
Estats Units
Uruguai
Uzbekistan
Vietnam
Sud-àfrica
