Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1695 còmics

Alberto Romero Tomás

Alberto Romero Tomás, conegut professionalment com Berto Romero, és un humorista, guionista, actor i cineasta espanyol. Va néixer el 17 de novembre de 1974 a Manresa, Barcelona, tot i que va passar la infància a Cardona, Catalunya. La seva família té arrels a Múrcia, amb tres avis que van emigrar des de La Unión i Torre-Pacheco. Romero és membre de la companyia teatral El Cansancio, fundada amb Miquel Company, Paco Hernández i Rafel Barceló. La carrera de Romero va començar col·laborant amb el programa de ràdio La taverna del llop a partir del 2002. Va guanyar popularitat gràcies al seu treball en el programa d'Andreu Buenafuente, inicialment de forma esporàdica des del 2007, posteriorment com a col·laborador principal i guionista. Del 2007 al 2011, va aparèixer al programa, contribuint amb segments com 'Bertovisión', on analitzava els mitjans de comunicació, particularment les fotografies. El 2008, va substituir breument Buenafuente durant les seves vacances sota el títol 'Buenafuente ha sortit un moment'. També va aparèixer al programa d'TV3 El gran què el 2007 i va fer actuacions de comèdia en Que no surti d'aquí. Va coautoria el llibre Cero estrellas amb Xavi Tribó a l'abril del 2008. Al llarg de la seva carrera, Romero ha participat en diversos projectes de televisió i cinema. Va presentar la celebració de Cap d'Any de laSexta tant el 2009 com el 2010. Al març del 2009, va dirigir un programa de tertúlia de curta durada, El programa de Berto, a laSexta. Va aparèixer a Muchachada Nui a l'abril del 2009 i va protagonitzar el programa de YouTube Zombis (2009-2011) amb Rafel Barceló, més tard acompanyat per Silvia Abril. Les seves aparicions cinematogràfiques inclouen Sótano (2008), Spanish Movie (2009), 3 bodas de más (2013), Ocho apellidos catalanes (2015), Tiburon (2017) i Little Red Riding Wolf (2023). Des del 2013, co-presenta el programa de ràdio Nadie sabe nada amb Andreu Buenafuente, i contribueix a Prefiero joder a que me jodan des del 2018. Actualment, crea i dirigeix l'espectacle 'Un espectáculo de Berto Romero y El Cansancio', amb col·laboracions en la redacció d'Rafel Barceló i Tomàs Fuentes.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Andreu Buenafuente Moreno

Andreu Buenafuente Moreno és un humorista, presentador i productor espanyol. Va néixer el 24 de gener de 1965 a Reus. Els seus pares són Juan Buenafuente, que va jugar a futbol pel Club de Futbol Reus Deportiu i actuava com a aficionat, i Teresa Moreno, que treballava en la indústria tèxtil. El seu pare és de Reus, mentre que la seva mare és de Lorca. Buenafuente també va jugar breument a futbol pel Reus Deportiu. La carrera de Buenafuente va començar als 17 anys (1982) a Radio Popular Reus (COPE), treballant a la secció esportiva. Va continuar desenvolupant les seves habilitats còmiques, apareixent en diversos programes de televisió el 1992 sota la direcció de Mikimoto, Arús i Sardà. El 1997 va presentar 'El Terrat' a SER Catalunya, guanyant un premi Onda com a Millor Programa de Ràdio Local. Aquell mateix any, va fundar El Terrat, una productora dissenyada per contractar col·laboradors. Després, va presentar 'La illa dels mosquitos' a Cadena SER durant l'estiu del 2002. Va dirigir diversos programes d'èxit a TV3, incloent 'Sense Títol' (1995-1998) i 'La cosa nostra' (1999–2000). La trajectòria televisiva de Buenafuente inclou la presentació de 'Buenafuente' a Antena 3 del 2005 al 2007, una experiència que li va reportar un altre premi Onda el 2006. El personatge de 'el Neng de Castefa' va ser una part destacada d’aquest programa, i el 2007, el personatge de Rodolfo Chikilicuatre va representar Espanya a Eurovisió. També ha col·laborat en la sèrie 'Pelotas'. Va presentar els Premis Goya el 2010 i el 2011, i de nou el va co-presentar amb Silvia Abril el 2019. Altres presentacions inclouen 'Com va la vida?' amb Eduard Punset el 2011 i 'Buenas noches y Buenafuente' a Antena 3 el 2012. Del 2013 al 2015, va presentar 'En el aire' a La Sexta. Des del 2016, presenta 'Late Motiv' a Movistar+, sovint comptant amb col·laboracions d’altres humoristes fins a finals del 2021. Actualment, també co-presenta el podcast 'Nadie sabe nada' amb Berto Romero.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Charo Baeza

María Rosario Pilar Martínez Molina Baeza, coneguda professionalment com Charo, és una artista nascuda a Espanya. Nascuda a Múrcia, Espanya, afirma haver nascut el 15 de gener de 1951, tot i que els registres oficials suggereixen una data de naixement del 13 de març de 1941. Els seus pares eren Luis Martinez Oliva i Carmen Molina Baeza. Charo és reconeguda com a actriu, cantant, còmica i guitarrista flamenca, demostrant versatilitat en diverses disciplines artístiques. Va començar a tocar la guitarra clàssica als nou anys sota la tutela d'Andrés Segovia i va estudiar Flamenc i Guitarra Clàssica a Múrcia. Durant la dècada de 1960, Charo va guanyar àmplia fama internacional a través de les seves aparicions a la televisió nord-americana, un augment significativament influenciat pel seu matrimoni amb Xavier Cugat el 1966. Cugat la va "descobrir" el 1964 mentre gravava un especial de televisió i es van casar el 7 d'agost de 1966, convertint-se en el primer matrimoni a casar-se al Caesars Palace de Las Vegas. És coneguda per les seves actuacions enèrgiques i la seva expressió característica "cuchi-cuchi". Charo va publicar enregistraments disco amb Salsoul Records als anys 70, inclòs l'àlbum *Dance a Little Bit Closer* (1977), i altres àlbums com *Cuchi, cuchi* (1977) i *Olé, olé* (1978). També va aparèixer en pel·lícules com *Tiger by the tail* (1968) i *Aeropuerto 80* (1979). La carrera de Charo va continuar amb aparicions a *The Hollywood Squares* del 1982 al 1988, i un paper a *Chico and The Man* després de la mort de Freddie Prinze. A més, Charo va participar en la tercera temporada de *The Surreal Life* i va tenir un breu paper a *The Simpsons*, on va interpretar la cançó “My name is Charo, I shake my Maracas”. El seu àlbum de flamenc, *Guitar Passion* (1994), va rebre el premi a Àlbum Pop Femení de l'Any a la Conferència Internacional de Música Llatina de Billboard el 1995. Va esdevenir ciutadana dels Estats Units el 1977 i més tard es va casar amb Kjell Rasten el 1978, tenint un fill, Shel Rasten, que és bateria de Treazen. Charo ha viscut a Hawaii, actuant regularment a l'Hotel Outrigger i regentant un restaurant a Kauai. És considerada una icona dels mitjans socials amb presència a Instagram on publica sobre pròxims espectacles, consells nutricionals i d'exercici; es va publicar un disc de vinil amb "Dance a Little Bit Closer" el 2023, incloent còpies signades dedicades a cada comprador.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Chiquito de la Calzada

Nascut a Màlaga el 28 de maig de 1932, Gregorio Esteban Sánchez Fernández, que utilitzava el nom artístic de Chiquito de la Calzada, va ser un artista espanyol. El seu nom artístic derivava de Calzada de la Trinidad, el carrer on va néixer. Inicialment, va seguir una carrera com a cantant de flamenc i actor, debutant en els escenaris als vuit anys com a part de 'Capullitos Malagueños', una companyia infantil. El seu pare era electricista i tenia dos germans, Francisco i Tomás. Va desenvolupar les seves habilitats de cant flamenc durant aquest període, i posteriorment va fer gira internacionalment, incloent-hi una estada de dos anys al Japó. Una breu aparició a la sèrie de televisió americana 'Vacaciones en el mar' com a palmero es va produir l’any 1985. Chiquito de la Calzada va assolir una àmplia fama com a humorista *stand-up* després de ser descobert per a la televisió pel productor Tomás Summers el 1994. Va guanyar ràpidament popularitat al programa espanyol Genio y figura (1994–1995), cosa que va augmentar significativament la seva visibilitat. El seu estil humorístic es caracteritzava per acudits surrealistes i histriònics, utilitzant el llenguatge, la gesticulació i el moviment. Una característica distintiva de les seves actuacions era posar-se les mans a la cintura mentre explicava acudits, imitant aparentment un dolor lumbar. L'èxit del programa va ser notable; al setembre de 1994, una recopilació dels seus acudits va atraure un públic més gran que un partit de futbol del Reial Madrid, i una compilació en vídeo, també titulada 'Genio y figura', es va vendre en 280.000 còpies en tres mesos. També va aparèixer a l'àlbum 'Bolero Mix 11' el 1994. Més enllà de *Genio y figura*, la obra de Chiquito de la Calzada incloïa aparicions en pel·lícules com *Aquí llega Condemor, el pecador de la pradera* (1996), *Papá Piquillo* (1998) i *Torrente 5* (2014), així com programes de televisió com *Señor alcalde* (1998). Frases i expressions que feia servir, com 'Fistro' o 'Jarl,' es van convertir en memes populars i part del llenguatge col·loquial espanyol, i comparacions humorístiques, com ‘treballes menys que el sastre de Tarzà,’ també van entrar en l’ús comú. Personatges com Crispín Klander, Lucas Grijander i Nuñito de la Calzada van sorgir, modelats per l’actuació i la caracterització distintives de Chiquito de la Calzada. Va contribuir a programes de ràdio com 'La mañana,' 'Hoy por hoy' i 'Protagonistas,' i va ser el heraldo de la Fira de Màlaga a l’agost de 1996. Va morir a Màlaga l’11 de novembre de 2017, després d’un període de deteriorament de la salut, incloent hospitalitzacions a l’octubre de 2017. Després del seu traspàs el 18 de febrer de 2019, va rebre la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

David Fernández Ortiz

David Fernández Ortiz, nascut a Igualada, Barcelona el 24 de juny de 1970, és un actor, actor de doblatge i humorista espanyol. És reconegut principalment pel seu personatge còmic, Rodolfo Chikilicuatre. La formació de Fernández inclou estudis en joieria industrial i la participació amb la companyia teatral La Cubana a partir de 1998, cosa que va portar a aparicions a la sèrie de televisió 'Me lo dijo Pérez'. Les seves primeres col·laboracions van començar el 2002 amb la productora catalana El Terrat, consolidant així la seva presència en el panorama de l'entreteniment espanyol. La carrera de Fernández va guanyar un impuls significatiu gràcies al seu treball amb Andreu Buenafuente. Inicialment, va aparèixer al programa 'Una altra cosa' (2002-2004), on va desenvolupar personatges com El Gilipollas i El Extremeño que quería ser Vasco, seguit d’una col·laboració continuada a 'Buenafuente' (Antena 3 i La Sexta). Va ser a Buenafuente on va presentar per primera vegada Rodolfo Chikilicuatre com a actuació improvisada. Al gener de 2008, Fernández va presentar Ricardo Rosanti, afirmant haver inventat una guitarra-massatge, abans de tornar com a Chikilicuatre per interpretar 'Baila el Chiki-chiki' el 5 de febrer de 2008. La cançó 'Baila el Chiki-chiki', escrita per Santiago Segura i composta per Pedro Guerra, es va convertir en un moment clau en la carrera de Fernández. Parodia la música reggaeton amb bromes i referències polítiques, i va ser presentada al procés de selecció espanyola per al Festival d'Eurovisió 2008. Malgrat que alguns consideraven la seva selecció un truc, Rodolfo Chikilicuatre va guanyar la selecció amb el 56,28% dels vots. Fernández va modificar la lletra al març de 2008 per complir amb les normes d'Eurovisió, eliminant les referències polítiques i augmentant la durada de la cançó. Va interpretar 'Baila el Chiki-chiki' al Festival d'Eurovisió 2008 el 24 de maig de 2008, aconseguint el millor resultat d'Espanya des del 2004. Des de llavors, Fernández ha continuat treballant en diversos mitjans, apareixent en programes com 'Gala Inocente, Inocente', 'Pelotas', 'Crackovia' i 'Me resbala', demostrant la seva versatilitat com a humorista.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

El Gran Wyoming

José Miguel Monzón Navarro, conegut professionalment com El Gran Wyoming o simplement Wyoming, és un humorista, músic, escriptor i presentador de televisió espanyol. Nascut a Madrid el 15 de maig de 1955, prové d'una família de farmacèutics amb arrels a Conca. La seva vida primerenca inclou l'assistència a l'OJE i Opus Dei. Va estudiar medicina, graduant-se abans d'abandonar-la per dedicar-se a l'espectacle; va treballar breument com a metge mentre feia el servei militar. La diversa carrera de Wyoming va començar amb projectes musicals, tocant al grup Paracelso i fent actuacions humorístic-musicals amb el pianista Ángel Muñoz Alonso durant l'era de la Movida madrilenya. La trajectòria televisiva de Wyoming abasta diversos programes, incloent-hi Silencio se juega (1984), La noche se mueve (1992-1993) i El peor programa de la semana (1993). Aquest últim va ser suspès abans d'una entrevista amb Quim Monzó a causa de preocupacions sobre possibles acudides ofensives. També va presentar la versió espanyola de Caiga quien caiga (1996-2003) al costat de Juanjo de la Iglesia i Javier Martín, un programa que va obtenir al voltant de trenta premis, incloent-hi una Ondas i un TP de Oro. L'obra escrita de Wyoming inclou diversos llibres, començant amb Un vago, dos vagos, tres vagos el 1990, seguit per Te quiero personalmente (1993), Las aventuras del mapache (1997) – un llibre infantil – i Janos, el niño que soñaba despierto (2000). El 1999 va cofundar la discogràfica 18 Chulos amb diversos altres artistes. Des de 2006, Wyoming ha presentat El Intermedio a La Sexta. El programa s'ha enfrontat a reptes legals; el 2016, se li va ordenar pagar 35.380 € en indemnització per mostrar una foto sense sostén d'una dona sense consentiment. També va escriure una columna anomenada Asuntos & Cuestiones per al diari Público. Els llibres de Wyoming, No estamos locos (2013) i No estamos solos (2014), van tenir un èxit significatiu, amb el primer venent més de 100.000 còpies en més de vuit edicions. Va contribuir a la pel·lícula documental Hay motivo (2004). Les influències còmiques de Wyoming inclouen el humorista anglès Benny Hill, una apreciació que va compartir amb Santiago Segura i Álex de la Iglesia. Una novel·la gràfica, El Gran Wyoming. Mil palos y ninguno al agua , es va publicar el 2024.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Enric San Francisco

Quique San Francisco, també conegut com a Rogelio Enrique San Francisco Cobo, va ser un actor i humorista espanyol. Va néixer a Madrid el 10 de març de 1955 i va morir allà l'1 de març de 2021, per pneumònia després d'un període d'hospitalització per pneumònia bilateral greu. Els seus pares eren actors Vicente Haro i Enriqueta Cobo (Queta Ariel), i tenia un germà, Vicente Haro Vidal. Va passar la infància a Barcelona amb la seva mare. San Francisco va començar la seva carrera d'actor a una edat jove, apareixent en treballs publicitaris als sis anys i després en l'espectacle de Televisión Española Santi, botones de hotel als deu anys el 1965. Va fer el seu debut teatral dos anys més tard en El sueño de una noche de verano , i posteriorment va aparèixer a Frankie y la boda (1965). A partir del 1975, es va dedicar a l'actuació, unint-se breument al Taller d'Actors de Madrid abans de traslladar-se a Madrid aquell any. Va protagonitzar dos episodis d' El pícaro dirigits per Fernando Fernán Gómez el 1975. Al llarg dels anys 70 i principis dels 80, va ser actiu en el cinema, particularment en el gènere 'cine quinqui', apareixent en pel·lícules dirigides per Eloy de la Iglesia, com ara Navajeros (1980), Colegas (1982) i El pico (1983). També va aparèixer en pel·lícules com Ernesto (1979) i Maravillas (1981). La carrera de San Francisco abarcava el cinema, la televisió, el teatre i la ràdio. Va prestar la seva veu a enregistraments de Loquillo y Trogloditas i La Fuga, i va aparèixer en vídeos musicals de Rosario Flores i d'altres. De 2001 a 2008, va interpretar el paper de Tinín a la popular sèrie de televisió Cuéntame cómo pasó . També va participar en programes com El club de la comedia i No somos nadie . Va rebre dues nominacions al premi Goya al millor actor secundari, el 1990 per Orquesta Club Virginia i el 1993 per El baile del pato . Les seves últimes aparicions cinematogràfiques van ser a 4 latas (2017) i Sin rodeos (2018). Era membre de l'Acadèmia del Cinema i tenia un talent per riure’s de si mateix. Se’l recorda pels seus aportacions a l'humor i l'actuació espanyola, amb Mariano Barroso descrivint-lo com un 'grandísimo actor, vulnerable, brillante y querido por todos'.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Enric Serrano

Serrano va començar la seva carrera als onze anys al voltant de 1902 amb la companyia d'Humberto Zurlo, actuant a 'Tranquera'. També va treballar com a ajudant d'escena i amo dels atrezos per a la truja de Pepe Podestá, i va actuar en circs amb els noms de Tony Tranquerita i Pierrot Saltarín. Va estudiar al Teatre Infantil Labardén, demostrant un compromís primerenc amb l'actuació. La carrera cinematogràfica de Serrano va començar el 1910 amb *La batalla de Maipú*, seguida per una altra pel·lícula muda, *Hasta después de muerta*, el 1916. Va aparèixer a aproximadament 40 pel·lícules entre 1935 i 1964, protagonitzant films com *Muchachas que estudian* (1939) i *Así es la vida* (1939). Va actuar en més de 80 pel·lícules al llarg de la seva carrera, incloent *El alma del bandoneón* el 1935. Sovint interpretava personatges de 'chantas' o estafadors, cosa que contribuïa a la seva personalitat còmica. Durant l'Edat daurada del cinema argentí, va protagonitzar més de 30 pel·lícules entre 1940 i 1955. Va aparèixer a la pel·lícula d'èxit *Los martes, orquídeas* amb Mirtha Legrand el 1941, i va col·laborar freqüentment amb el director Manuel Romero i la còmica Niní Marshall. Serrano era considerat un dels grans actors còmics del cinema argentí clàssic i reconegut per les seves actuacions humorístiques. Va treballar extensivament pels estudis Lumiton i va aparèixer en nombroses pel·lícules durant la dècada de 1940 i 1950, incloent-hi *Un hombre solo no vale nada* (1949). La seva última aparició cinematogràfica va ser a *Cuidado con las colas* el 1964. Va formar part de la companyia de Florencio Parravicini, juntament amb Roberto Casaux i Guillermo Battaglia. Va morir a Buenos Aires el 20 de desembre de 1965, als 74 anys. És recordat per les seves contribucions al cinema argentí i va deixar enrere una filla, l'actriu Tina Serrano.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Marujita Díazpuertorico. kgm

Maria del Dulce Nomo Díaz Ruiz, el nom artístic era Marujita Díaz, va servir com una actriu, còmica, cantant, talletista i director de televisió a Espanya, arribant a la fama del cinema nacional durant els anys 50 i 60. Li van dir la Reina del Diari Espanyol. Va participar en el teatre, revistes musicals, cinema i televisió, jugant a estils com pasodolar, poli, tassa, zarzuela, ballargo i charleston.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Pablo Motos

Pablo Motos Burgoos treballa com a conductor de televisió, emissor de ràdio, humorista i home de negocis espanyol. Des del 2006 ha estat liderant i produint el programa d'entrevista L'Ant. A més, comparteix el propietari del productor 7 i l'acció amb el productor Jorge Salvador, una empresa que gestiona El ateguerro i altres projectes.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Ramon Cabrera i Grinyó

Ramón Cabrera i Griñó, nascut a Tortosa, Espanya, el 27 de desembre de 1806, va tenir una vida complexa i sovint brutal marcada per conflictes militars i turbulències polítiques. Fill de José Cabrera, mariner mercant, inicialment va seguir una carrera religiosa, assistint al seminari però finalment considerat inadequat per al sacerdoci a causa d'una manca de vocació. Va rebre un benefici eclesiàstic el 1825 mitjançant herència. Aquesta primera aspiració es va abandonar quan es va involucrar cada vegada més en conspiracions carlistes després de la mort de Ferran VII d'Espanya. La prominència de Cabrera va sorgir durant la Primera Guerra Carlista, que va començar el 1833. Va ascendir ràpidament i es va convertir en un líder clau tant a la Primera com a la Segona Guerra Carlista, guanyant el sobrenom d'"El Tigre del Maestratge". Al llarg de la seva vida, va ostentar múltiples designacions, concretament els títols de 1r Marquès de Ter, 1r Comte de Morella i 1r Duc de Maestratge. Com a coronel ja el 1834, promogut per Carlos María Isidro, va comandar les forces carlistes a Catalunya, Aragó i València, demostrant una reputació d'audàcia, fanatisme i ferocitat. Va derrotar diversos generals de la Reina Isabel en batalles com la Batalla de Maella i va substituir breument el General Manuel Carnicer com a comandant després de l'execució de Carnicer el 1835. Les accions militars de Cabrera es caracteritzaven sovint per mesures dures. Durant el seu comandament, va ordenar l'assassinat d'aproximadament 1110 presoners de guerra, un centenar d'oficials i nombrosos civils; això incloïa els alcaldes de Torrecilla i Valdealgorfa, així com ostatges durant un acte de victòria a Burjassot. L'execució de la seva mare, Ana María Griñó, per forces liberals en represàlia de les seves accions el va portar a jurar venjança. Encara que va continuar la resistència al centre d'Espanya durant gairebé un any després de la rendició d'altres carlistes, finalment va ser confinat a una fortalesa francesa i posteriorment va viure a Anglaterra. Va reaparèixer a Catalunya el 1848 liderant bandes carlistes. Al març de 1875, va publicar un manifest en què instava els seguidors a sotmetre's a Alfons XII, una acció que va resultar en la seva declaració com a traïdor per part de Don Carlos i la pèrdua dels seus títols. Ramón Cabrera y Griñó va morir a Wentworth, Anglaterra, el 24 de maig de 1877.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Secundino de la Rosa Márquez

Secun de la Rosa Márquez és un artista espanyol multifacètic, que treballa com a actor, autor teatral i director. Nascut a Barcelona el 23 de desembre de 1969, el seu nom complet és Secundino Benjamín Juan de la Rosa Márquez y Ailagas de Carvajal. Va créixer al barri de Verdún, prop de Barcelona, fill d'un pare malagueny i una mare catalana d'ascendència gaditana. Als 20 anys, es va traslladar a Madrid per perseguir la seva passió per l'Art Dramàtic, estudiant a l'atelièr de Cristina Rota i més tard amb Alberto Miralles. La seva primera etapa professional va incloure la participació en tallers dirigits per Sanchís Sinisterra, Milagros Viñas i Joaquín Oristrell, i va ser dirigit per Will Keeane en una producció d'Hamlet. Les activitats teatrals de De la Rosa són significatives per a la seva identitat artística. Va cofundar la companyia teatral Caracalva amb Pilar Castro i Aitor Merino i ha escrit i dirigit diverses obres d'escena, incloent-hi El rincón de la borracha , Radio para , A las tantas , rADIO rARA (estrenada el 1999 i amb una extensa gira), Louella Persons (2013), Los años rápidos , El disco de cristal i Las piscinas de la Barceloneta (2021). És considerat part del grup de joves actors de la 'generació dels 90'. El 2009, va escriure l'script per a la XII edició dels Premis Max. La feina davant les càmeres de Secun de la Rosa ha augmentat constantment al llarg dels anys. Ha aparegut en nombroses sèries de televisió com ara Los irrepetibles , Aída (2005-2014), Paco y Veva , 7 vidas , Cuéntame cómo pasó , El grupo , Policías , Compañeros , Paquita Salas i 30 monedas . Entre les seves pel·lícules hi ha papers a Las brujas de Zugarramurdi (2013), Pieles (2017), La pequeña Suiza (2019), El Bar (2017) i Negociador (El problema número uno) (2014). Va fer el seu debut cinematogràfic amb la comèdia romàntica musical The Cover (2021), que també va escriure i dirigir. Aquesta pel·lícula li va valer el Premi del Jurat Jove de la UMA a la Millor Pel·lícula al Festival de Cinema de Màlaga de 2021. Secun de la Rosa ha rebut reconeixement per la seva actuació, guanyant el Premi al millor actor de la Unió d'Actors tant el 2003 per Días de fútbol com el 2010 per Aída .

Veure el perfil