Mario Marenco
Mario Marenco, nascut el 9 de setembre de 1933 a Foggia, va ser una figura italiana coneguda per les seves diverses aptituds. Va ser un humorista, escriptor d'humor, actor, autor de televisió, arquitecte i dissenyador. Després de graduar-se en arquitectura a la Universitat de Nàpols el 1957, va seguir estudis addicionals amb beques de recerca a Estocolm i Chicago. Aquesta estada a Estocolm va influir significativament en el seu enfocament al disseny. La carrera de Marenco abarcava tant camps creatius com tècnics, demostrant una notable amplitud d'habilitats. La vida professional de Marenco va incloure la fundació de l'estudi DEGW d'arquitectura i disseny a Roma el 1960. Va dissenyar peces com la làmpada d'alumini Cynthia el 1960 i el sofà Marenco el 1970. El seu treball arquitectònic també es va estendre a la col·laboració amb fabricants de cotxes italians en el disseny dels seus estands d'exposició. Com a humorista i personalitat de ràdio, va guanyar popularitat a través del programa de ràdio Alto gradimento , escrit amb Giorgio Bracardi, que es va estrenar el 1970. Va crear i interpretar personatges memorables com el Coronel Buttiglione, Sgarambona, Riccardino i Raimundo Navarro, sovint col·laborant amb Renzo Arbore i Gianni Boncompagni en diversos programes de televisió. Va aparèixer a programes com Odeon i L'uovo e il cubo , i posteriorment va participar en espectacles com Sotto le stelle i Indietro tutta! . Al llarg de la seva carrera, Marenco va continuar contribuint al món de l'espectacle italià. Del 2006 al 2008, va actuar amb Nicola Vicidomini, i el 2013 va protagonitzar l'obra teatral A Rotta di Collo . Va ser una presència habitual a Meno Male che c'è Radio 2 del 2011 al 2014. Marenco va treballar de forma esporàdica en cinema, fins i tot fent una audició per a La città delle donne de Federico Fellini. Va escriure llibres humorístics per a Rizzoli, incloent-hi Lo scarafo nella brodazza . Mario Marenco va morir el 17 de març de 2019, a la Policlínica Gemelli de Roma, als 85 anys. La seva mort va marcar el final d'una carrera polifacètica que abastava l'arquitectura, el disseny i l'espectacle.