Nascut com Alessandro Estosito i actuant amb el nom Alessandro Siani, s'ha establert a Itàlia com a actor, director de pel·lícules, escrit de pantalla, i estan en humor com a humor.
Ferdinand Guillaume, també conegut sota el pseudonyms Tontolini i Polidor, era actor, productor de pel·lícules, director i artista francès de circ que es va convertir en un ciutadà italià a l'edat del cinema silenciós.
Nascut a Livorno el 3 de febrer de 1947, Maurizio Micheli és un italià que treballa com a actor, actor de veu, còmic, autor, dramaturg i personalitat televisiva. Va passar els primers anys a Livorno fins als 11 anys, quan la seva família es va traslladar a Bari, on hi va residir durant deu anys. Després de graduar-se al Liceo Classico Orazio Flacco de Bari, es va traslladar a Milà als 21 anys per perseguir les seves aspiracions d'actor. Això el va portar a estudiar a l'escola del Piccolo Teatro di Milano i a obtenir un títol en D.A.M.S. de la Universitat de Bolonya amb Luigi Squarzina. La carrera de Micheli va començar amb un debut al teatre-cabaret «Il Refettorio» a Milà, interpretant 'Madre scoraggio' de Franco Nebbia. Va continuar perfeccionant el seu art treballant amb Patrice Chéreau al Piccolo Teatro di Milano i Aldo Trionfo al Teatro Stabile dell'Aquila. Durant la tardor dels anys 70 i els anys 80, va guanyar popularitat generalitzada com a humorista gràcies a les seves aparicions en programes de varietats com Fantastico , W le donne , Al Paradise i A tutto gag . Aquest període també el va veure actiu a l'escenari, on va crear personatges populars d'origen puglies, incloent un home enamorat i el DJ Dino de Nitis. També va aparèixer en pel·lícules com Allegro non troppo (1976) i Sono un fenomeno paranormale (1985), i és conegut pel seu paper a Il commissario Lo Gatto (1986). Més enllà de les seves actuacions còmiques, Micheli ha demostrat una àmplia gamma d'activitats creatives. Va dirigir diverses pel·lícules entre 1974 i 1988, incloent-hi Patria e mammà , Giovinezza addio! , Magic Modern Macbett , Mi voleva Strehler , Nudo e senza meta , In America lo fanno da anni i Un mandarino per Teo . També va escriure i interpretar deu espectacles a partir de 1972, amb Mi voleva Strehler (1978), coescrit amb Umberto Simonetta, que va esdevenir particularment conegut, comptant amb Giovanni Del Giudice al piano i aconseguint més de 1000 representacions, fins i tot arribant a escenaris de París. Micheli va escriure la novel·la Garibaldi amore mio el 2002, que va ser adaptada a una comèdia teatral interpretada el 2003-2004 al Teatre Franco Parenti de Milà. També ha publicat la seva autobiografia, Sciambagne! , el 1996 i ha presentat el programa de preguntes i respostes 'Il delitto è servito' de 1992 a 1993. Va rebre el títol d'Ufficiale-Ordine al merito della Repubblica italiana el 1999. Ha tingut una relació amb l'actriu Benedicta Boccoli des de 1998, i es van casar el 28 d'agost de 2025.
L'intèrprete italià Neri Marcorè, un actor de veu, presentador de televisió, cantant i imitador, va néixer el 31 de juliol de 1966 a Porto Sant'Elpidio. La seva carrera va començar als 12 anys amb espectacles itinerants i de televisió dirigits per Giancarlo Guardabassi, i va aparèixer freqüentment a la ràdio 'Radio Aut Marche' al principi de la seva carrera. Va demostrar el seu talent des de ben petit, guanyant un segment de 'La Corrida di Corrado' el 1988 i arribant a la final de 'Stasera mi butto' el 1990 com a únic participant amateur. El recorregut professional de Marcorè inclou diversos papers al cinema, la televisió i el doblatge. Va obtenir un diploma en interpretació parlamentària en anglès i alemany el 1990. De 1991 a 1992, va formar part de la tira satírica 'TG X' a Rai 2. Va debutar com a actor de doblatge i al teatre el 1993, interpretant Pantalone en 'La finta ammalata'. Ha aparegut en 22 pel·lícules i sèries de televisió des de 1994, incloent-hi Incantato (2003), que va ser presentada al Festival de Cannes, Viol@ (1998), Bimba - È clonata una stella (2002), The Second Wedding Night (2005), Viva Zapatero! (2005), Pope John Paul I: The Smile of God (2006), Lessons in Chocolate (2007), The Tourist (2010), Fuoriclasse (2011-2015), Asterix and Obelix: God Save Britannia (2012), I Can Quit Whenever I Want (2014) i la seva seqüela I Can Quit Whenever I Want: Ad Honorem (2017), Medici (2019), i My Paper Dolls (2023). També va participar en 'Il Pippo Chennedy Show' (1997) i 'L'ottavo nano' (2001). El treball de doblatge de Marcorè és extensiu, abasta nombrosos personatges en els doblatges italians de The Simpsons , Looney Tunes , Merrie Melodies i Les Chicas Superpoderosas . Va posar veu a Mr. Mackey i Big Gay Al en el primer doblatge italià de South Park , i també va proporcionar veus per a Com els joguets van salvar el Nadal , Momo , Kate - La tempesta d'amor , Leo el Lleó , El General i els Germans d'Itàlia i Hazbin Hotel . Va narrar Silvio Forever i Fills del destí . De 2001 a 2011, va co-presentar el programa de preguntes i respostes de Rai 3 'Per un pugno di libri'. Va protagonitzar la sèrie de televisió Tutti pazzi per amore de 2008 a 2012 i va debutar amb l'espectacle 'Un certo signor G.' el 2008, un homenatge a Giorgio Gaber. També ha dirigit el Teatro delle Api a Porto Sant'Elpidio. El 2003, va rebre una nominació al David di Donatello i va guanyar un Nastro d'argento per la seva interpretació a Il cuore altrove .
Antonio Eduardo Taranto, conegut professionalment com Nino Taranto, va ser un actor italià nascut a Nàpols el 28 d'agost de 1907. Els seus pares eren Raimondo Taranto, sastre, i Maria Salomone. Tenia un germà menor, Carlo, que també va seguir una carrera d'actor. La vida primerenca de Taranto va implicar actuacions; va començar com a actor infantil el 1918 amb companyies teatrals locals, debutant al Teatro Centrale de Nàpols als tretze anys. Va estudiar mim i dansa, i més tard es va unir a la companyia de Salvatore Cafiero el 1927, unint-se posteriorment a la companyia teatral Cafiero-Fumo el 1928. La carrera de Taranto va experimentar un punt d'inflexió significatiu el 1928 quan va aconseguir èxit en el gènere *sceneggiata*. Va fer una gira pels Estats Units aquell mateix any, utilitzant els ingressos per establir la seva pròpia companyia de varietats. El 1933, Anna Fougez el va descobrir i el va llançar a les actuacions de revista, on sovint actuava al costat de Wanda Osiris i Titina De Filippo. Va debutar en teatre dramàtic i revista el 1933. El seu estil còmic sovint presentava personatges *macchietta*, notablement Ciccio Formaggio, creat per Cioffi i Pisano, i el Baró Carlo Mazza; una vora de barret tallada es va convertir en un element distintiu de la seva personalitat còmica. Nino Taranto va aparèixer a més de 80 pel·lícules entre 1924 i 1971, arribant finalment a aparèixer en aproximadament 100 pel·lícules al llarg de la seva carrera. La filmografia de Taranto incloïa aparicions a *Nonna Felicita* (1938) i un paper destacat a *Anni facili* (1953), pel qual va rebre un premi Nastro d'Argento (Ribó de Plata) el 1953. Sovint apareixia com a company de Totò als anys seixanta, col·laborant amb ell en diverses pel·lícules. Des de mitjans dels anys seixanta fins al 1973, va protagonitzar dinou pel·lícules musicarrelles al costat de cantants populars. La seva obra s'estenia més enllà del cinema, abarcant pel·lícules de televisió, programes de varietats, programes de ràdio com *Rosso e nero*, *Chicchirichì* i *L'occhio magico*, i va gravar cançons. Va presentar *Il fiore all'occhiello* el 1958. El 1957, va protagonitzar *Bello di papà*, que més tard es va adaptar per a la televisió el 1965. La RAI va produir una sèrie documental de quatre parts sobre ell, *Taranto Story*, el 1985. Nino Taranto va morir a Nàpols el 23 de febrer de 1986.
Oscar Di Maio, nascut Oscar Paolozzi a Nàpols el 6 de novembre de 1959, és un actor, còmic, artista de cabaret i presentador de televisió italià. Prové d'una família d'actors napolitans, els Di Maio, i els seus pares eren Mariano Paolozzi, un director escolar, i Maria Di Maio, una actriu. Di Maio ha estat actuant a l'escenari durant 40 anys, començant el seu recorregut teatral als vuit anys al Teatro Duemila de Nàpols. La seva primera etapa professional va incloure actuacions al Teatro Sannazaro a partir dels tretze anys, on va treballar al costat d'artistes com Enzo Cannavale i Carlo Taranto. Al llarg de la seva carrera, Di Maio ha aparegut en nombrosos guions televisius amb figures com Mario Trevi, Pino Mauro, Nino D’Angelo i Franco Moreno. És particularment conegut per haver creat el personatge d'"il cafone" (el camperol) el 1997, interpretant un estereotipat provincial napolità-casertà. Aquesta personalitat s'ha convertit en el seu alter ego televisiu definitori, considerat per ell com a descendent de Pulcinella. La seva obra inclou papers en pel·lícules com Il latitante (2003), Leone e Giampiero (2006), Falchi (2017) i Mixed by Erry (2023). També va interpretar Luigi Fabbretti en un episodi de Gomorra - La serie el 2014, i Nicky Rummolo en un episodi de I bastardi di Pizzofalcone el 2023. Di Maio ha presentat diversos programes de televisió al llarg de la seva carrera, incloent-hi Telecafone (2000-2006) a Telecapri, Ridendo Cantando (2002), Cafonissima , Hamma parià e pariammo , M' 'o vec' io , i CAFOnight (a partir de 2010). També va presentar L’Oscar del bunga bunga a Tele A el 2011, interpretant un germà hipotètic 'cafone' de Silvio Berlusconi. Actualment, està involucrat en una producció de ‘Lacrime napulitane’ amb Nino D’Angelo, que s’estrenarà el 4 de desembre al Teatro Trianon, descrita com a quelcom entre un musical i una pel·lícula per a televisió. Una nova sèrie de ficció, 'Cafo night,' protagonitzada per 'Il Cafone,' està en desenvolupament, ambientada al club Wave a Varcaturo, i tindrà 45 episodis de trenta minuts. També està escrivint una autobiografia, Guitto? Così è (se vi pare) , programada per a la presentació el 2025.
Paolo Hendel és un actor, dramaturg i còmic italià nascut el 2 de gener de 1952 a Florència. A l'abril del 2024, té 74 anys i és Capri. Va començar la seva carrera com a intèrpret de cabaret al voltant dels 30 anys, col·laborant amb el cantant i actor florentí David Riondino a principis dels anys 80. En els seus primers anys, va tenir diversos treballs, incloent guardabosques, vigilant d'un garatge i detectiu. L'estil còmic de Hendel és conegut pels seus monòlegs satírics i surrealistes. Va començar a escriure monòlegs humorístics per al teatre als anys 80, sovint en col·laboració amb Piero Metelli. A partir de la meitat dels anys 70, va crear representacions teatrals com 'Via Antonio Pigafetta, navegador,' que es va estrenar el 1987, i posteriorment 'Caduta Libera' (1990/92). Va començar les seves aparicions televisives el 1985 i va presentar 'I martedì di Paolo Hendel' a Rai 3 del 1987 al 1988, satiritzant figures com Wanna Marchi, Silvio Berlusconi i Umberto Bossi. També va aparèixer a ‘Teletango’ el 1987. Paolo Hendel va obtenir un reconeixement generalitzat el 1996 gràcies al seu paper de 'Carcarlo Pravettoni' al programa de varietats d'Italia 1, Mai dire Gol . CarCarlo Pravettoni, un capitalista cínic que es va presentar a l'alcaldia de Milà i que es va representar com a inspirat en figures com Silvio Berlusconi, es va convertir en un dels seus personatges més coneguts. Ha aparegut en diverses pel·lícules, incloses It's Happening Tomorrow i The Week of the Sphinx , dirigides per Daniele Luchetti, i també ha protagonitzat pel·lícules de Mario Monicelli, Leonardo Pieraccioni i Alessandro Benvenuti. Va contribuir a 'Comici su Italia 1' el 1998/99 i va participar en el programa de comèdia 'Rido' a Rai el 2000. Des d’octubre de 2015, escriu una columna quinzenal anomenada 'Kindergarten' per a 'Unità'. El 2017, va debutar una nova actuació teatral, 'Fuga da via Pigafetta', i va visitar la presó de Sollicciano per protestar contra el sobrepobrament. Va publicar 'La giovinezza è sopravvalutata' amb Marco Vicari el 2018 i ha escrit tres llibres, incloent ‘Ma culo è una parolaccia?’ (1998) i ‘Come truffare il prossimo e vivere felici’ (2014). A partir de 2026, apareixerà a la pel·lícula 'Un Weekend Artificiale'.
Paolo Kesisoglu, actor, comediat i presentador italià, és especialment famós per crear, juntament amb Lumba Bzzarri, l'humorat duo conegut com Luca i Paolo.
Un artista italià, Paolo Rossi treballa com a actor, escriptor, còmic, cantautor i apareix a la televisió. Nascut el 22 de juny de 1953 a Monfalcone, Gorizia, és considerat milanès per adopció. El seu pare, Nello Rossi, també conegut com a Lionello Rossi-Kobau, va tenir una història notable, havent lluitat voluntàriament per la República Social Italiana. La primera etapa de la vida de Rossi va incloure traslladar-se a Ferrara durant l'adolescència i obtenir un diploma com a tècnic químic; fins i tot es va graduar com a expert químic. Va servir a l'exèrcit prop de Torí, comandant un tanc i guanyant el sobrenom de 'Capità Blancaneus' abans de ser donat de baixa com a sargeent. Rossi va començar la seva carrera professional el 1978, debutant a l'escena de Milà amb Histoire du Soldat de Dario Fo. Va esdevenir membre de la ‘compagnia dell’Elfo’ i va continuar treballant amb ells durant els primers anys del 1980, apareixent en produccions com Nemico di Classe el 1983. El seu estil teatral s'inspira en la Commedia dell'arte, Brecht i Molière, cosa que ha fet que els crítics el descriguin com una 'via italiana mitjana entre Dario Fo i Lenny Bruce'. Va ampliar el seu abast amb aparicions a televisió en programes de varietats com Su la testa i Il laureato , i va fer el seu debut cinematogràfic el 1986. La seva obra a partir de la meitat dels anys 80 inclou papers a les pel·lícules de Carlo Vanzina, Via Montenapoleone i Montecarlo Gran Casinò , i una producció teatral de La tempesta de Shakespeare. Des de principis dels anys 90, Rossi ha publicat diversos àlbums, col·laborant amb artistes com Enzo Jannacci, Emir Kusturica, Vinicio Capossela i Modena City Ramblers. Va participar al Festival de Cançó de Sanremo tant el 1994 com el 2007. Entre els seus treballs d'escriptura hi figuren Camerieri , pel qual va guanyar un Premi Silver Ribbon el 1996, i col·laboracions amb Gino e Michele en obres com Recital , Chiamatemi Kowalski , C'è quel che c'è i Operaccia Romantica . També ha escenificat espectacles de consciència social com The Times They Are a-Changin …Un'altra Volta …Again! i ha presentat Milanon Milanin . A partir del 1986, Rossi va ser fonamental en la creació i l'èxit del teatre de cabaret Zelig a Milà al costat de Claudio Bisio i Silvio Orlando. Ha actuat durant trenta anys, des de clubs a grans escenaris, teatre tradicional a cabaret, televisió i tendes de circ, connectant amb l'actualitat i representant tant clàssics antics com moderns.
Nascuda el 25 de juliol de 1963 a Roma, Sabina Guzzanti és una italiana que treballa com a satirista, actriu, escriptora i productora. Prové d'una família involucrada en els mitjans; el seu pare, Paolo Guzzanti, és periodista i ex-polític. Té dos germans, Corrado Guzzanti i Caterina Guzzanti. Després de graduar-se al Liceo Orazio de Roma i obtenir un diploma de l'Accademia nazionale d'arte drammatica el 1985, va començar la seva carrera fent teatre amb el seu germà, Corrado. L'estil còmic de Guzzanti se centra en l'anàlisi de la vida social i política a Itàlia. Va guanyar popularitat a finals dels anys 80 i principis dels 90 a través d'imitacions de figures com Moana Pozzi, Massimo D'Alema i Silvio Berlusconi. Les seves primeres aparicions televisives van incloure Proffimamente non stop (1987) i Matrjoska (1988), aquesta última de la qual va patir censura i va ser rebatejada com a L'araba fenice . També va participar en la sitcom Ovidio el 1988 i va aparèixer en programes com La TV delle ragazze durant els anys 90, sovint al costat de Serena Dandini. Al llarg dels anys 90, va oferir espectacles còmiques com Con fervido zelo (1991) i Non io: Sabina e le altre (1994). Un moment clau en la seva carrera va ser la creació i presentació del programa de sàtira política nocturna Raiot (2003). Aquest programa, titulat Raiot - Armi di distrazione di massa , va resultar controvertit i va provocar accions legals per part de Mediaset. Posteriorment, es va retirar dels arxius de la RAI. En resposta a aquesta censura, va dirigir el documental Viva Zapatero! (2005), que va rebre una acollida positiva i li va valer un premi Nastro d'argento. Va continuar dirigint pel·lícules com Sympathy for the Lobster (2007) i Le ragioni dell’aragosta (2007). El 2010, va coescriure, produir i dirigir el documental Draquila - L'Italia che trema , seguit de la direcció de Franca la Prima (2011), un homenatge a Franca Valeri. També va crear l’espectacle teatral Sì, Sì, Sì….oh Sì! el 2011. Les seves aparicions inclouen papers en pel·lícules com La trattativa (2014) i va presentar el programa de televisió Un due tre…Stella! a La7 el 2012. Guzzanti ha estat seguidora del budisme Nichiren i membre de Soka Gakkai International des de 1987.
Antonio Rosato, actor canadenc i bústia de veu, es recorda per la seva participació en el cas de SCTV i el dissabte Night Live, així com Per la veu de Luigi en dibuixos Les aventures del Super Mario (0) i en la sèrie de televisió del 1991.
Amb el nom de l'art Walter Chiari, va néixer Walter Michele Arnicchiarico, un artista italià que va fer la seva carrera com a actor, comediat, taxista i presentador de televisió.
Albània
Armènia
Argentina
Àustria
Austràlia
Azerbaidjan
Bèlgica
Bulgària
Benín
Brasil
Canadà
Suïssa
Xile
Camerun
Xina
Colòmbia
Txèquia
Alemanya
Dinamarca
República Dominicana
Algèria
Estònia
Egipte
Espanya
Finlàndia
França
Regne Unit
Ghana
Grècia
Guatemala
Hongria
Indonèsia
Irlanda
Israel
Índia
Iraq
Iran
Itàlia
Jamaica
Japó
Kenya
Corea del Sud
Kazakhstan
Líban
Letònia
Marroc
Myanmar (Birmània)
Malta
Malawi
Mèxic
Malàisia
Nigèria
Nicaragua
Països Baixos
Noruega
Nepal
Nova Zelanda
Perú
Filipines
Pakistan
Polònia
Portugal
Qatar
Romania
Sèrbia
Rússia
Aràbia Saudí
Suècia
Eslovènia
Eslovàquia
Tailàndia
Tunísia
Turquia
Taiwan
Ucraïna
Uganda
Estats Units
Uruguai
Uzbekistan
Vietnam
Sud-àfrica
