Directori global de talent

Directori de còmics

Explora perfils de còmics, resums biogràfics, país d'origen i enllaços oficials.

1532 còmics

Andreu Buenafuente Moreno

Andreu Buenafuente Moreno és un humorista, presentador i productor espanyol. Va néixer el 24 de gener de 1965 a Reus. Els seus pares són Juan Buenafuente, que va jugar a futbol pel Club de Futbol Reus Deportiu i actuava com a aficionat, i Teresa Moreno, que treballava en la indústria tèxtil. El seu pare és de Reus, mentre que la seva mare és de Lorca. Buenafuente també va jugar breument a futbol pel Reus Deportiu. La carrera de Buenafuente va començar als 17 anys (1982) a Radio Popular Reus (COPE), treballant a la secció esportiva. Va continuar desenvolupant les seves habilitats còmiques, apareixent en diversos programes de televisió el 1992 sota la direcció de Mikimoto, Arús i Sardà. El 1997 va presentar 'El Terrat' a SER Catalunya, guanyant un premi Onda com a Millor Programa de Ràdio Local. Aquell mateix any, va fundar El Terrat, una productora dissenyada per contractar col·laboradors. Després, va presentar 'La illa dels mosquitos' a Cadena SER durant l'estiu del 2002. Va dirigir diversos programes d'èxit a TV3, incloent 'Sense Títol' (1995-1998) i 'La cosa nostra' (1999–2000). La trajectòria televisiva de Buenafuente inclou la presentació de 'Buenafuente' a Antena 3 del 2005 al 2007, una experiència que li va reportar un altre premi Onda el 2006. El personatge de 'el Neng de Castefa' va ser una part destacada d’aquest programa, i el 2007, el personatge de Rodolfo Chikilicuatre va representar Espanya a Eurovisió. També ha col·laborat en la sèrie 'Pelotas'. Va presentar els Premis Goya el 2010 i el 2011, i de nou el va co-presentar amb Silvia Abril el 2019. Altres presentacions inclouen 'Com va la vida?' amb Eduard Punset el 2011 i 'Buenas noches y Buenafuente' a Antena 3 el 2012. Del 2013 al 2015, va presentar 'En el aire' a La Sexta. Des del 2016, presenta 'Late Motiv' a Movistar+, sovint comptant amb col·laboracions d’altres humoristes fins a finals del 2021. Actualment, també co-presenta el podcast 'Nadie sabe nada' amb Berto Romero.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Arévalo

Francisco Rodríguez Iglesias, conegut professionalment com Arévalo o Paco Arévalo, va ser un humorista i actor espanyol. Nascut el 2 de setembre de 1947 a Madrid, va passar la infància a Catarroja, València, i hi va créixer. Va morir l'3 de gener de 2024 a la seva casa a València, deixant enrere una carrera que abastava diverses dècades. Tenia 76 anys al moment de la seva mort. Arévalo va començar a actuar el 1970, interpretant inicialment un torero còmic a ‘El Bombero Torero,’ un paper que va contribuir a l'origen del seu sobrenom derivat del cognom del seu pare, qui també era un torero còmic. Va guanyar prominència a la tardor dels anys 70 i a principis dels 80 amb acudides sobre persones a les quals referia com a ‘gangosos y mariquitas,’ que va vendre en aproximadament trenta cintes cassetes. La seva popularitat va augmentar significativament a partir del 1983 quan es va convertir en un habitual de ‘Un, dos, tres... responda otra vez,’ apareixent en totes les edicions de ‘Un, dos, tres... La Subasta’ fins al 2004. També va protagonitzar diverses pel·lícules còmiques dirigides per Mariano Ozores entre el 1983 i el 1985. Al llarg de la seva carrera, Arévalo va aparèixer en nombroses pel·lícules i programes de televisió, incloent-hi Moscow Gold (2003) i Isi & Disi: High Voltage (2006). Va presentar ‘Arévalo y Cía’ a Antena 3 el 1997 i va participar al reality show 'La Granja' el 2005. Del 2007 al 2009, va aparèixer freqüentment a ‘La tarde con María’ a Canal Sur. També va protagonitzar obres de teatre com 'Dos Mellizos' amb Bertín Osborne el 2011 i va col·laborar al programa de televisió ‘Sábado Deluxe’ a partir del 21 d’abril de 2018. El seu humor, inicialment celebrat, posteriorment va ser descrit pels crítics com a 'grotesc i passat de moda', fet que va portar a la frase 'semblar una broma d'Arévalo' per descriure aquest estil de comèdia.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Charo Baeza

María Rosario Pilar Martínez Molina Baeza, coneguda professionalment com Charo, és una artista nascuda a Espanya. Nascuda a Múrcia, Espanya, afirma haver nascut el 15 de gener de 1951, tot i que els registres oficials suggereixen una data de naixement del 13 de març de 1941. Els seus pares eren Luis Martinez Oliva i Carmen Molina Baeza. Charo és reconeguda com a actriu, cantant, còmica i guitarrista flamenca, demostrant versatilitat en diverses disciplines artístiques. Va començar a tocar la guitarra clàssica als nou anys sota la tutela d'Andrés Segovia i va estudiar Flamenc i Guitarra Clàssica a Múrcia. Durant la dècada de 1960, Charo va guanyar àmplia fama internacional a través de les seves aparicions a la televisió nord-americana, un augment significativament influenciat pel seu matrimoni amb Xavier Cugat el 1966. Cugat la va "descobrir" el 1964 mentre gravava un especial de televisió i es van casar el 7 d'agost de 1966, convertint-se en el primer matrimoni a casar-se al Caesars Palace de Las Vegas. És coneguda per les seves actuacions enèrgiques i la seva expressió característica "cuchi-cuchi". Charo va publicar enregistraments disco amb Salsoul Records als anys 70, inclòs l'àlbum *Dance a Little Bit Closer* (1977), i altres àlbums com *Cuchi, cuchi* (1977) i *Olé, olé* (1978). També va aparèixer en pel·lícules com *Tiger by the tail* (1968) i *Aeropuerto 80* (1979). La carrera de Charo va continuar amb aparicions a *The Hollywood Squares* del 1982 al 1988, i un paper a *Chico and The Man* després de la mort de Freddie Prinze. A més, Charo va participar en la tercera temporada de *The Surreal Life* i va tenir un breu paper a *The Simpsons*, on va interpretar la cançó “My name is Charo, I shake my Maracas”. El seu àlbum de flamenc, *Guitar Passion* (1994), va rebre el premi a Àlbum Pop Femení de l'Any a la Conferència Internacional de Música Llatina de Billboard el 1995. Va esdevenir ciutadana dels Estats Units el 1977 i més tard es va casar amb Kjell Rasten el 1978, tenint un fill, Shel Rasten, que és bateria de Treazen. Charo ha viscut a Hawaii, actuant regularment a l'Hotel Outrigger i regentant un restaurant a Kauai. És considerada una icona dels mitjans socials amb presència a Instagram on publica sobre pròxims espectacles, consells nutricionals i d'exercici; es va publicar un disc de vinil amb "Dance a Little Bit Closer" el 2023, incloent còpies signades dedicades a cada comprador.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Consuelo Guerrero de Luna

Consuelo Guerrero de Luna, nascuda Consuelo Texidor Mendo a Madrid el 9 de març de 1905, va ser una actriu i còmica espanyola. Va començar la seva carrera a l'escenari el 1924 al Teatre de la Zarzuela de Madrid, i posteriorment va actuar amb la companyia dramàtica de Ricardo Calvo Agostí. La seva germana, Irene Guerrero de Luna, també va seguir una carrera d'actriu, especialitzant-se en doblatge. Després de la Guerra Civil Espanyola, Consuelo Guerrero de Luna va emigrar a Mèxic a la fi dels anys trenta després d'haver estat exiliada. Es va establir ràpidament al cinema mexicà, apareixent en més de cinquanta pel·lícules al llarg de la seva carrera. El seu debut cinematogràfic va tenir lloc el 1941 amb Oh, Quins Temps, Don Simón! , i també va aparèixer a El Policeman Desconegut aquell mateix any. Al llarg dels primers anys quaranta, va protagonitzar diverses pel·lícules, incloses Quan les Estrelles Viagen (1942), Vaig Ballar amb Don Porfiri (1942) i Arriba las Mujeres (1943). També va actuar a Resurrecció (1943) i Hotel d'Estiu (1944), així com a La Filla del Regiment (1944) i La Germana de Caritat (1944). Pel·lícules notables de la seva carrera posterior inclouen El Monjo Blanc (1945), El Lladre (1947), Esporns d'Or (1948), En la Palma de la Teva Mà (1951) i Pren-me en Bractes (1954). Més enllà del cinema, Consuelo Guerrero de Luna va participar en produccions teatrals com 'El dret a néixer', 'La llopa', 'Els quatre camins' i 'La bogeria dels àngels'. També va contribuir a la televisió, apareixent en les cèlebres sèries Murallas blancas i Amar fue su pecado l’any 1960. Va passar els seus últims anys vivint en una casa proporcionada per l’Associació Nacional d’Actors (ANDA). Consuelo Guerrero de Luna va morir a Ciutat de Mèxic l’11 d’octubre de 1972.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

David Broncano

David Broncano Aguilera es un humorista y director de televisíón español; tambén ha trabado en el període sectorístic y en compàsías de publicidad.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

David Fernández Ortiz

David Fernández Ortiz, nascut a Igualada, Barcelona el 24 de juny de 1970, és un actor, actor de doblatge i humorista espanyol. És reconegut principalment pel seu personatge còmic, Rodolfo Chikilicuatre. La formació de Fernández inclou estudis en joieria industrial i la participació amb la companyia teatral La Cubana a partir de 1998, cosa que va portar a aparicions a la sèrie de televisió 'Me lo dijo Pérez'. Les seves primeres col·laboracions van començar el 2002 amb la productora catalana El Terrat, consolidant així la seva presència en el panorama de l'entreteniment espanyol. La carrera de Fernández va guanyar un impuls significatiu gràcies al seu treball amb Andreu Buenafuente. Inicialment, va aparèixer al programa 'Una altra cosa' (2002-2004), on va desenvolupar personatges com El Gilipollas i El Extremeño que quería ser Vasco, seguit d’una col·laboració continuada a 'Buenafuente' (Antena 3 i La Sexta). Va ser a Buenafuente on va presentar per primera vegada Rodolfo Chikilicuatre com a actuació improvisada. Al gener de 2008, Fernández va presentar Ricardo Rosanti, afirmant haver inventat una guitarra-massatge, abans de tornar com a Chikilicuatre per interpretar 'Baila el Chiki-chiki' el 5 de febrer de 2008. La cançó 'Baila el Chiki-chiki', escrita per Santiago Segura i composta per Pedro Guerra, es va convertir en un moment clau en la carrera de Fernández. Parodia la música reggaeton amb bromes i referències polítiques, i va ser presentada al procés de selecció espanyola per al Festival d'Eurovisió 2008. Malgrat que alguns consideraven la seva selecció un truc, Rodolfo Chikilicuatre va guanyar la selecció amb el 56,28% dels vots. Fernández va modificar la lletra al març de 2008 per complir amb les normes d'Eurovisió, eliminant les referències polítiques i augmentant la durada de la cançó. Va interpretar 'Baila el Chiki-chiki' al Festival d'Eurovisió 2008 el 24 de maig de 2008, aconseguint el millor resultat d'Espanya des del 2004. Des de llavors, Fernández ha continuat treballant en diversos mitjans, apareixent en programes com 'Gala Inocente, Inocente', 'Pelotas', 'Crackovia' i 'Me resbala', demostrant la seva versatilitat com a humorista.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

El Gran Wyoming

José Miguel Monzón Navarro, conegut professionalment com El Gran Wyoming o simplement Wyoming, és un humorista, músic, escriptor i presentador de televisió espanyol. Nascut a Madrid el 15 de maig de 1955, prové d'una família de farmacèutics amb arrels a Conca. La seva vida primerenca inclou l'assistència a l'OJE i Opus Dei. Va estudiar medicina, graduant-se abans d'abandonar-la per dedicar-se a l'espectacle; va treballar breument com a metge mentre feia el servei militar. La diversa carrera de Wyoming va començar amb projectes musicals, tocant al grup Paracelso i fent actuacions humorístic-musicals amb el pianista Ángel Muñoz Alonso durant l'era de la Movida madrilenya. La trajectòria televisiva de Wyoming abasta diversos programes, incloent-hi Silencio se juega (1984), La noche se mueve (1992-1993) i El peor programa de la semana (1993). Aquest últim va ser suspès abans d'una entrevista amb Quim Monzó a causa de preocupacions sobre possibles acudides ofensives. També va presentar la versió espanyola de Caiga quien caiga (1996-2003) al costat de Juanjo de la Iglesia i Javier Martín, un programa que va obtenir al voltant de trenta premis, incloent-hi una Ondas i un TP de Oro. L'obra escrita de Wyoming inclou diversos llibres, començant amb Un vago, dos vagos, tres vagos el 1990, seguit per Te quiero personalmente (1993), Las aventuras del mapache (1997) – un llibre infantil – i Janos, el niño que soñaba despierto (2000). El 1999 va cofundar la discogràfica 18 Chulos amb diversos altres artistes. Des de 2006, Wyoming ha presentat El Intermedio a La Sexta. El programa s'ha enfrontat a reptes legals; el 2016, se li va ordenar pagar 35.380 € en indemnització per mostrar una foto sense sostén d'una dona sense consentiment. També va escriure una columna anomenada Asuntos & Cuestiones per al diari Público. Els llibres de Wyoming, No estamos locos (2013) i No estamos solos (2014), van tenir un èxit significatiu, amb el primer venent més de 100.000 còpies en més de vuit edicions. Va contribuir a la pel·lícula documental Hay motivo (2004). Les influències còmiques de Wyoming inclouen el humorista anglès Benny Hill, una apreciació que va compartir amb Santiago Segura i Álex de la Iglesia. Una novel·la gràfica, El Gran Wyoming. Mil palos y ninguno al agua , es va publicar el 2024.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Enric San Francisco

Quique San Francisco, també conegut com a Rogelio Enrique San Francisco Cobo, va ser un actor i humorista espanyol. Va néixer a Madrid el 10 de març de 1955 i va morir allà l'1 de març de 2021, per pneumònia després d'un període d'hospitalització per pneumònia bilateral greu. Els seus pares eren actors Vicente Haro i Enriqueta Cobo (Queta Ariel), i tenia un germà, Vicente Haro Vidal. Va passar la infància a Barcelona amb la seva mare. San Francisco va començar la seva carrera d'actor a una edat jove, apareixent en treballs publicitaris als sis anys i després en l'espectacle de Televisión Española Santi, botones de hotel als deu anys el 1965. Va fer el seu debut teatral dos anys més tard en El sueño de una noche de verano , i posteriorment va aparèixer a Frankie y la boda (1965). A partir del 1975, es va dedicar a l'actuació, unint-se breument al Taller d'Actors de Madrid abans de traslladar-se a Madrid aquell any. Va protagonitzar dos episodis d' El pícaro dirigits per Fernando Fernán Gómez el 1975. Al llarg dels anys 70 i principis dels 80, va ser actiu en el cinema, particularment en el gènere 'cine quinqui', apareixent en pel·lícules dirigides per Eloy de la Iglesia, com ara Navajeros (1980), Colegas (1982) i El pico (1983). També va aparèixer en pel·lícules com Ernesto (1979) i Maravillas (1981). La carrera de San Francisco abarcava el cinema, la televisió, el teatre i la ràdio. Va prestar la seva veu a enregistraments de Loquillo y Trogloditas i La Fuga, i va aparèixer en vídeos musicals de Rosario Flores i d'altres. De 2001 a 2008, va interpretar el paper de Tinín a la popular sèrie de televisió Cuéntame cómo pasó . També va participar en programes com El club de la comedia i No somos nadie . Va rebre dues nominacions al premi Goya al millor actor secundari, el 1990 per Orquesta Club Virginia i el 1993 per El baile del pato . Les seves últimes aparicions cinematogràfiques van ser a 4 latas (2017) i Sin rodeos (2018). Era membre de l'Acadèmia del Cinema i tenia un talent per riure’s de si mateix. Se’l recorda pels seus aportacions a l'humor i l'actuació espanyola, amb Mariano Barroso descrivint-lo com un 'grandísimo actor, vulnerable, brillante y querido por todos'.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Enric Serrano

Serrano va començar la seva carrera als onze anys al voltant de 1902 amb la companyia d'Humberto Zurlo, actuant a 'Tranquera'. També va treballar com a ajudant d'escena i amo dels atrezos per a la truja de Pepe Podestá, i va actuar en circs amb els noms de Tony Tranquerita i Pierrot Saltarín. Va estudiar al Teatre Infantil Labardén, demostrant un compromís primerenc amb l'actuació. La carrera cinematogràfica de Serrano va començar el 1910 amb *La batalla de Maipú*, seguida per una altra pel·lícula muda, *Hasta después de muerta*, el 1916. Va aparèixer a aproximadament 40 pel·lícules entre 1935 i 1964, protagonitzant films com *Muchachas que estudian* (1939) i *Así es la vida* (1939). Va actuar en més de 80 pel·lícules al llarg de la seva carrera, incloent *El alma del bandoneón* el 1935. Sovint interpretava personatges de 'chantas' o estafadors, cosa que contribuïa a la seva personalitat còmica. Durant l'Edat daurada del cinema argentí, va protagonitzar més de 30 pel·lícules entre 1940 i 1955. Va aparèixer a la pel·lícula d'èxit *Los martes, orquídeas* amb Mirtha Legrand el 1941, i va col·laborar freqüentment amb el director Manuel Romero i la còmica Niní Marshall. Serrano era considerat un dels grans actors còmics del cinema argentí clàssic i reconegut per les seves actuacions humorístiques. Va treballar extensivament pels estudis Lumiton i va aparèixer en nombroses pel·lícules durant la dècada de 1940 i 1950, incloent-hi *Un hombre solo no vale nada* (1949). La seva última aparició cinematogràfica va ser a *Cuidado con las colas* el 1964. Va formar part de la companyia de Florencio Parravicini, juntament amb Roberto Casaux i Guillermo Battaglia. Va morir a Buenos Aires el 20 de desembre de 1965, als 74 anys. És recordat per les seves contribucions al cinema argentí i va deixar enrere una filla, l'actriu Tina Serrano.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Hermann Tertsch del Valle-Lersundi

Hermann Tertsch, nascut a Madrid el 9 d'abril de 1958, és un periodista, advocat i diputat al Parlament Europeu (DPE) espanyol. El seu nom complet és Hermann Leopold Tertsch del Valle-Lersundi. Té nacionalitat espanyola i actualment representa Espanya al Parlament Europeu com a part de l'aliança política Patriotes per Europa, afiliada al partit Vox. La carrera de Tertsch va començar al servei d'informació econòmica de la seva família, el Servei d'Informació Econòmica Espanyola. Posteriorment, va treballar com a corresponsal per a l'Agència EFE a Viena a partir de 1982, cobrint Europa Central i Oriental. A partir de 1983, va continuar com a corresponsal d'El País, primer a Bonn i més tard a Varsòvia. Va cobrir les guerres de Iugoslàvia com a enviat especial a principis dels anys 90, adoptant una perspectiva anti-sèrbia. Entre 1993 i 1996, va ser sotsdirector d'El País i cap de la secció d'opinions. També va col·laborar en programes de ràdio a Cadena SER, Radio Nacional de España i Onda Cero del 2004 al 2015, i va aparèixer com a analista polític al programa 'Madrid opina' de Telemadrid a partir del 2006. Tertsch va deixar El País el 2007 a causa de desacords sobre la línia editorial, i posteriorment va treballar com a columnista d'opinions polítiques per a ABC fins al 2019. Va presentar el programa matinal ‘Diario de la noche’ a Telemadrid del 2008 al 2010. A l'abril del 2019, va ser escollit diputat al Parlament Europeu per Vox, i reelegit al juny del 2024. Forma part de la Comissió d'Afers Exteriors (AFET) i de la Delegació a la Comissió Parlamentària Conjunta UE-Mèxic (D-MX). El 1989, Tertsch va rebre el Premi de Periodisme Cirilo Rodríguez. La República d'Hongria li va atorgar la Creu daurada de la seva Orde del Mèrit durant el 2019, i posteriorment l'Orde del Mèrit polonesa el 2022. També ha col·laborat amb La vuelta al mundo de Veo7 i El cascabel a 13tv, i Sin Complejos a EsRadio. Un rumor del 2003 va al·legar que Tertsch va provocar un atac sobre si mateix en un bar de Madrid, el Toni2, mentre suposadament estava begut. El rumor es va intensificar, implicant falsament llavors el Primer Ministre Zapatero i Wyoming en l'incident. Esperanza Aguirre va comentar públicament la situació, fent referència a pallisses i acusacions recíproques. Tertsch va participar en una discussió en un bar al desembre de 2009, patint ferides que van portar al seu allunyament de 'Diario de la noche'. S'ha descrit com un ‘personajillo blanquito importado’ (petit personatge blanc importat).

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Manuel Reyes Millánhonduras. kgm

Manuela Reyes Millán, que es deia Pozí o El Pozí, va ser un còmic espanyol i una figura de televisió que va aconseguir una visibilitat de certs mitjans de comunicació al tard dels anys 90 després de participar en el programa Martirà Chronicles.

Veure el perfil

Verificat No reclamat

Espanya

Ramon Cabrera i Grinyó

Ramón Cabrera i Griñó, nascut a Tortosa, Espanya, el 27 de desembre de 1806, va tenir una vida complexa i sovint brutal marcada per conflictes militars i turbulències polítiques. Fill de José Cabrera, mariner mercant, inicialment va seguir una carrera religiosa, assistint al seminari però finalment considerat inadequat per al sacerdoci a causa d'una manca de vocació. Va rebre un benefici eclesiàstic el 1825 mitjançant herència. Aquesta primera aspiració es va abandonar quan es va involucrar cada vegada més en conspiracions carlistes després de la mort de Ferran VII d'Espanya. La prominència de Cabrera va sorgir durant la Primera Guerra Carlista, que va començar el 1833. Va ascendir ràpidament i es va convertir en un líder clau tant a la Primera com a la Segona Guerra Carlista, guanyant el sobrenom d'"El Tigre del Maestratge". Al llarg de la seva vida, va ostentar múltiples designacions, concretament els títols de 1r Marquès de Ter, 1r Comte de Morella i 1r Duc de Maestratge. Com a coronel ja el 1834, promogut per Carlos María Isidro, va comandar les forces carlistes a Catalunya, Aragó i València, demostrant una reputació d'audàcia, fanatisme i ferocitat. Va derrotar diversos generals de la Reina Isabel en batalles com la Batalla de Maella i va substituir breument el General Manuel Carnicer com a comandant després de l'execució de Carnicer el 1835. Les accions militars de Cabrera es caracteritzaven sovint per mesures dures. Durant el seu comandament, va ordenar l'assassinat d'aproximadament 1110 presoners de guerra, un centenar d'oficials i nombrosos civils; això incloïa els alcaldes de Torrecilla i Valdealgorfa, així com ostatges durant un acte de victòria a Burjassot. L'execució de la seva mare, Ana María Griñó, per forces liberals en represàlia de les seves accions el va portar a jurar venjança. Encara que va continuar la resistència al centre d'Espanya durant gairebé un any després de la rendició d'altres carlistes, finalment va ser confinat a una fortalesa francesa i posteriorment va viure a Anglaterra. Va reaparèixer a Catalunya el 1848 liderant bandes carlistes. Al març de 1875, va publicar un manifest en què instava els seguidors a sotmetre's a Alfons XII, una acció que va resultar en la seva declaració com a traïdor per part de Don Carlos i la pèrdua dels seus títols. Ramón Cabrera y Griñó va morir a Wentworth, Anglaterra, el 24 de maig de 1877.

Veure el perfil